Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Guillem Clua

Guillem Clua fa 'Gust de cendra'

Entrevistem el dramaturg, que per fi estrena a Barcelona una obra que va triomfar als EUA

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

¿Tenies ganes que es veiés a Barcelona 'Gust de cendra'?
La veritat és que sí. Ja farà set anys que vaig escriure l'obra i mai no s'ha presentat a Barcelona. He de reconèixer que tinc alguna reticència, ja que és un dels meus primers textos i ara li veig mil defectes, però no deixa de ser una obra important en la meva carrera, que em va obrir moltes portes, especialment a Nova York. El més natural hauria estat estrenar-la a Barcelona en el seu moment, però no va poder ser així. Més val tard que mai.

Explica'm com va anar l'aventura americana d'aquesta obra.
L'obra va sorgir de dues experiències que vaig viure: un viatge a Israel durant Setmana Santa, durant el qual vaig tenir ocasió de visitar els territoris ocupats (Jericó, Betlem, Hebron...) i els camps de refugiats que encara hi ha a la zona. Vaig tenir ocasió de conèixer de primera mà testimonis palestins molt poc temps abans de mudar-me a Nova York el 2006. A Terra Santa ja havia vist molts turistes americans devots que peregrinaven a Jerusalem, i a Nova York vaig estar en contacte amb la comunitat jueva, que és molt poderosa aquí. Tot plegat, amb el meu passat de col·le de capellans, va fer una barreja estranya de la qual va sorgir l'obra.  Quan vaig arribar a Nova York, amb una maleta i només una obra traduida a l'anglès ('La pell en flames'), el meu objectiu va ser trobar un agent que em representés i moure el text. En sis mesos vaig aconseguir una primera lectura dramatitzada i vaig acabar 'Gust de cendra', específicament concebuda per a una audiència americana (d'aquí que els seus protagonistes occidentals siguin de NYC). Tots dos textos es van llegir i gràcies a això vaig aconseguir l'agent que em representa actualment als EUA. Gust de cendra va presentar-se en cap de setmana al Repertorio Español de Manhattan el desembre de 2006. 

¿A què fa referència el títol?
El títol fa referència al gust que tenen els fruits que, segons la llegenda, creixen als arbres de les valls de Sodoma i Gomorra, al sud del Mar Mort. Diuen que tenen el gust més amarg que existeix. Evidentment, el fruit que creix en una terra erma i maleïda és una metàfora tant de la situació que viuen els personatges com del propi conflicte que viu el país.

Quina relació té aquesta obra amb 'Marburg', que es va estrenar al TNC fa uns anys?
Tots dos són textos que situen l'acció en països estrangers i que tenen un gran pes polític. Crec, però, que 'Gust de cendra' té més a veure amb la meva obra anterior, 'La pell en flames', en tant que es centra en el xoc entre Orient i Occident. De fet, crec que una és conseqüència directa de l'altra.

¿L'hauries escrita sense l'ombra de Tony Kushner?
L'obra on l'ombra de Kushner és més present és, sens dubte, 'Marburg', que beu directament d''Angels a Amèrica'. Sí que és cert que tant 'La pell en flames' com 'Gust de cendra' tenen un compromís polític molt kushnerià també. Aquesta és una dels aspectes que més admiro d'ell i que em va influiar molt en les meves primeres obres. Responent la teva pregunta, he de dir que no, que no hauria escrit aquesta obra sense haver conegut Kushner. Puc dir que gràcies a ell vaig perdre la vergonya a escriure teatre sobre conflictes internacionals, per exemple, o directament sobre política, uns temes que no s'estilaven gens fa uns anys en el nostre teatre. Molts cops m'havien dit que des de Barcelona no havíem d'escriure sobre aquests temes, perquè no ens corresponia. I jo m'ho vaig creure durant molt de temps, fins que vaig conèixer Kushner i el teatre anglosaxó, en el que aquests temes són molt presents. 

Quina importància té que l'obra passi a Israel?
Tota. Israel és possiblement el país més esquizofrènic, paranoic, i a punt d'esclatar, literalment, que he visitat mai. És a dir, que té tots els ingredients que han de tenir uns bons personatges d'una obra de teatre. Israel no és només un lloc on passa l'acció. Té una força tan poderosa sobre els personatges i la seva (i la nostra) història, que gairebé és un personatge més (perdó pel clixé). El terra sobre el que caminen és com si estigués fet de dinamita. 

Crec que és una obra força lírica. Quina relació hi ha entre l'èpica i la lírica en la teva obra?
Crec que són indisociables. A una de les meves últimes obres, 'La terra promesa', la relació ja és directa, amb la recreació explícita d'una mitologia d'un país imaginari. L'èpica i la lírica, de fet, han estat sempre lligades, des de les grans epopeies gregues. La segona fa que la primera sigui més digerible. És un ingredient necessari, des del meu punt de vista, perquè el primer funcioni i arribi a l'alçada que demana.

Explica'm una mica els personatges.
Carl i Anna són dos turistes americans de l'Upper East Side, és a dir, uns 'pijos' rematats, en crisi matrimonial. Són la mena de personatges menyspreables que trobes molt a Nova York, que s'han enriquit a la borsa, tremendament competitius i materialistes, que busquen a Terra Santa una solució mèdica a una afectació de la pell de Carl. La seva falta d'esrpitualitat és total, cosa que contrasta amb la de Tobit, novaiorquès també, però amb els seus propis fantasmes, alcoholisme i una infantesa marcada pel fanatisme religiós dels seus pares. D'altra banda, els dos personatges palestins, Fawziyah i Yasir, intenten sobreviure als territoris ocupats i, en contrast, fan que els problemes occidentals siguin insignificants.

¿El teatre català ha d'obrir-se al món?
Sí rotund. Estem vivint el millor moment com a dramaturgs, pel que fa a la projecció internacional, i ho hem d'aprofitar. Hi ha diverses veus a Barcelona  que interessen fora, amb Esteve Soler al capdavant, i això està passant perquè ja no ens mirem el melic ni ens limitem a parlar de problemes de parella o de qüestions formals. Parlem del que passa al carrer, del que hi ha als diaris, del que ens preocupa del món, i sovint en formats accessibles, exportables i traduiïbles. Si tenim la sort que aquestes veus interessen fora, no hem de desapofitar-ho. Avui dia la nostra audiència és global. Les nostres obres es fan a Barcelona, però es poden acabar estrenant a qualsevol teatre del món i no podem donar l'esquena a aquest fet.

La gent que va veure 'Smiley', ¿veurà un autor diferent?
Que ningú esperi veure un altre 'Smiley', perquè no té res a veure. L'autor és el mateix, esclar, però les motivacions, l'estil i el resultat són radicalment diferents. No crec que sigui una cosa dolenta. Els autors evolucionem, experimentem i, si tenim sort, podem mostrar diferents facetes de la nostra feina, i en el meu cas, diferents gèneres i suports (TV, cinema). Seguiré explotant aquesta versatilitat el màxim possible. I ja t'ho dic ara, el pròxim projecte que tinc és una novel·la

També t'agradarà

Publicitat
Publicitat
Publicitat
Publicitat
Shakespeare: les millors obres del segle XXI
  • Teatre

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Més Guapo que mai
  • Teatre
  • Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat