La fusió entre Mein Kampf –la teràpia carcerària de Hitler– i Das Kapital –la soledat ideològica de Marx a la Biblioteca Britànica–, és Mein Kapital. No hi ha indicis sòlids que aclareixin si en la ment de vuit dramaturgs existia la confluència d'ambdós productes editorials. En el projecte que els ha unit s'esmenta explícitament el pare de la vivisecció de l'economia capitalista, però l'altre només es pot intuir en el perill d'una societat que persegueix amb tossuderia la perfecció. De Hitler ni el bigoti, de Marx fins a la barba, encara que els vuit autors acabin escrivint fragments orwellians. Però en aquest futur s'hi amaga Stalin.
A Mein Kapital li passa com a moltes obres que suposadament tenen a la dona com a tema central: les històries giren sobre els homes. Aquí es busca l'inspirador del comunisme i s'esprem el fantasma totalitari del capitalisme. Marx podria ser un eximi absent i els vuit entremesos tindrien el mateix pes i la mateixa direcció ideològica. Faria més mal que sortissin de les seves prestatgeries de consulta dramatúrgica les obres de Chomsky o Bauman. Una col·lecció de llocs comuns sobre l'alienació de la societat de consum que només comencen a tenir sentit teatral quan l'encàrrec es plasma en un divertit sainet psicopàtic. El subgènere de la família monstre que sota l'aparença convencional amaga profundes conviccions assassines. A Mein Kapital n'hi ha dos: Están arriba de Marta Buchaca i El capitalito de Daniel Martos. Els dos millors moments teatrals i dues oportunitats per gaudir del treball de Teresa Urroz, atípica comedianta.
Gairebé tots els fragments es resolen amb violència. Un recurs fàcil quan es busca el cop d'efecte per salvar la deriva del text. A excepció d'un o dos assassinats, la resta de les morts de Mein Kapital són com aquestes caixes que en destapar-les salta un ninot accionat per una molla. La primera vegada sorprèn. A la tercera només expressen falta d'imaginació. –Juan Carlos Olivares.
