Natale in casa Cupiello

Teatre
0 M'encanta
Guarda-ho
Natale in casa Cupiello
Natale in casa Cupiello

'Natale in casa Cupiello' és la pedra angular sobre la qual Eduardo De Filippo va erigir el seu prestigi com a autor nacional. Una farsa d’acte únic, creada el 1929 per acompanyar una pel·lícula en un teatre de varietats de segona, creixerà al llarg de quatre anys amb l’aplaudiment fidel del públic de Nàpols fins a esdevenir el 1932 en una comèdia dramàtica de tres actes. Un comediògraf sorprenent, capaç d’emprar per a les millors obres un material intranscendent per a la majoria: la insignificança de la classe mitjana. Un món centrat en la família i la seva extraordinària habilitat per fixar un cert ordre enmig del caos que acompanya la vida. El surrealisme que implica la mateixa existència.

Una comèdia que reuneix en un mateix sostre tota mena de pecats venials i capitals. Una increïble suma de conflictes que en mans de qualsevol altre dramaturg seria material suficient per elaborar un drama existencial. De Filippo aconsegueix tot el contrari sense forçar les situacions, sense caricaturitzar els personatges. Es limita a observar assegut al sofà del saló amb el mig somriure còmplice que provoca el privilegi de tenir accés a una llar comuna, amb l’única singularitat que aporta l’ésser teatrer de la cultura popular napolitana.

Teatre difícil per a la temptació de resoldre la funció amb un fàcil histrionisme meridional, com una mala imitació del tòpic italià. Oriol Broggi, que ja va aconseguir un important èxit amb aquest muntatge en la seva estrena el 2010, va aïllar el perill a conjurar el tòpic en els interludis, oferint a la companyia l’oportunitat de relacionar-se amb el públic en italià macarrònic per jugar amb la fantasia d’una companyia italiana de gira per terres catalanes. Però quan el text torna, desapareix la farsa pura per tornar l’inexplicable equilibri de la vida que en una mateixa frase conjuga sense contradiccions drama i comèdia.

Els canvis en el repartiment no han afectat la solvència interpretativa que requereix l’obra. Només es podria atribuir certa sensació general de deixar-se portar per la fama acumulada pel muntatge en els últims dos anys. Com si funcionés sola. Es troba a faltar certa tensió, encara que en els moments clau estan tots a l’altura, especialment la humil humanitat de la Concetta de Marissa Josa i la sensualitat de classe mitjana de la Ninunccia de Gemma Brió.  –Juan Carlos Olivares.