Entre l'últim alè del franquisme i les primeres eleccions municipals, Barcelona va ser un Camelot anarco-hedonista. Festa llibertària mentre per sota es conjurava la domesticació i l'assetjament de l'heroïna i la sida. Una de les imatges icòniques d'aquest moment és Javier Pérez Ocaña desfilant per les Rambles amb pamela i sense calces ni turistes. Aquest personatge inclassificable, avançat i 'camp' -com una diva de cinema mut- és el centre del recital dramatitzat que dirigeix Marc Rosich. La seva dramatúrgia aporta una mirada respectuosa i diversa d'un artista total: pintor naïf, performer, actor, coplera. Tot ell una obra d'art sense etiquetes.
L'èxit d'aquesta funció recau sobretot en la gran obra de Joan Vázquez. El seu màxim assoliment: que quedem encisats, sense haver-la d'imitar, amb una personalitat histriònica que enmig del seu genuí sentit de l'espectacle només demanava respecte com a pintor. És molt difícil no desbordar un ésser desbordant. Trobar el to just de bogeria i ploma mentre es repassa el cançoner copler amb la hiperdramatización de Marifé de Triana. I, a més, Rosich ens regala un document: un curt arty dirigit espontàniament a Berlín el 1979 per Gérard Courant. Ocaña habillada d'Estrellita Castro llançant flors als soldats russos.
