Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Un jeta, dos jefes

'Un jeta', la comèdia perfecta

Alexander Herold i Paco Mir porten al Victòria l’adaptació del superèxit londinenc ‘One man, two guvnors’

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Encara que Paco Mir, comediògraf expert, ens digui que 'One man, two guvnors' no és la comèdia perfecta, no podem resistir-nos a fer servir una frase del 'Daily Telegraph' per parlar d'aquesta obra de teatre que fa dos anys que rebenta taquilles a Londres –i que ha passat per Nova York amb el mateix resultat– gràcies a la feina de Richard Bean a l'hora d'adaptar el Goldoni 'Il servitore di due padroni'. "Potser en l'època de Goldoni, la Venècia del segle XVIII, ho era, però no avui dia. T'has de ficar molt en el tarannà de la commedia dell'arte", diu Mir. "El que està clar és que pots tenir una comèdia perfecta entre mans i uns actors que te la destrossen, o tenir una comèdia dolenta i uns actors que la fan perfecta", rebla. Vaja, que el trobem relativista, a Mir.

El cas és que el Victòria estrenarà a Espanya, dia 17, 'Un jeta, dos jefes', adaptada per Mir i dirigida per Alexander Herold, el mateix duet que ens va fer petar de riure a 'Pel davant i pel darrera'. I la causa principal que ha donat a la productora Anexa els drets d'explotació a l'estat d'aquest hit nascut al National Theatre londinenc i que tenia fins a vuit nòvies espanyoles diferents. "Això de pagar religiosament els drets durant deu anys dóna els seus fruits", avisa Toni Albaladejo, president d'Anexa.

És difícil saber per què una obra de text funciona. Jo la vaig veure a mitjans de desembre a Londres i puc dir que gaudeix d'allò que només tenen les grans obres: capacitat d'enlairar-te de la cadira, de fer-te oblidar que ets en un teatre. Quan entres topes amb un quartet de rockabilly, vestit gris, corbata, somriure perpetu. I quan s'aixeca el teló ja ensumes que no podràs parar de riure. El protagonista, Francis (Dino en la versió espanyola), trigarà cinc minuts a aparèixer, però ho farà com una tempesta. Serà el culpable de tot plegat, un entabanador tan professional com maldestre que acabarà treballant, alhora, per a dos mafiosos que, segons sembla, s'odien a mort. Enmig, un casament frustrat, un aspirant a actor que busca venjança, una serventa que busca gresca, un canvi de sexe, marro i un ritme trepidant.

Els actors et fan entrar dins el codi de la commedia dell'arte amb una escenografia dels anys 60 sense cap problema: ens encisaran els aparts dels actors, la gestualitat exagerada, el vestuari cridaner... I desitjarem ser els elegits del públic que pujaran a l'escenari per participar més activament de la festa, conduïda amb mà ferma pel jeta. Al Theatre Royal Haymarket, ara mateix, tenim un extraordinari Owain Arthur en el paper principal. Ell va ser el primer cover de l'actor que la va estrenar, James Corden, guanyador d'un Tony –els premis de teatre de Nova York– per aquest rol. A Barcelona, Diego Molero durà el pes de la funció. No serà cosa fàcil. Tot i haver sortit a la sèrie 'El comisario' i haver participat a l'èxit teatral madrileny 'El apagón', no és algú súper conegut. A Anexa van pensar, d'entrada, en un Buenafuente o un Berto Romero, però Molero, per físic, tarannà, els va caure del cel.

Mir avança que la història s'ha traslladat de Brighton -escenari de l'hampa a l'Anglaterra dels anys 60- a un "lloc indeterminat" del Mediterrani, i que el cast parla en castellà (sobretot) i en català. Van pensar a portar-la a Marbella, però es veien abocats a cert to barroer que han evitat. Tant és. A tot arreu hi ha mafiosos de pa sucat amb oli i criats incompetents que els fan parar encara més bojos. I públic, esclar, disposat a mirar-s'ho des de la barraca i plorar de riure.

També t'agradarà

Publicitat
Publicitat
Publicitat
Publicitat
Shakespeare: les millors obres del segle XXI
  • Teatre

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Més Guapo que mai
  • Teatre
  • Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat