12 anys d'esclavitud

Què pensaria de 12 años de esclavitud el Jacques Rivette crític, que va condemnar com a abjecte el moviment de càmera cap al cos electrocutat d’Emmanuelle Riva al Kapò de Gillo Pontecorvo? De ben segur que arrufaria el nas amb el catàleg d’atrocitats que recull aquesta crònica en primera persona del particular Holocaust nord-americà. Però és precisament aquest Jo, aquesta subjectivitat en carn viva, la que justifica que el relat del viacrucis de Solomon Northrup, devot i culte pare de família segrestat i venut com a esclau, vomiti tota la seva cruesa sobre l’espectador. És d’agrair que sigui un cineasta negre qui ho faci: que Steve McQueen vingui del camp del videoart i que, a més, sigui britànic, li permet mantenir una distància ètica i estètica amb aquest material inflamable que no tindria, per exemple, un rabiós Spike Lee.

La dignitat humanista del seu heroi es contagia a la forma, elegant i explícita alhora, d’una pel·lícula que cristal·litza l’obsessió de McQueen pel cos, que tan bons resultats li va donar a Hunger i Shame, en un exercici de revisionisme històric que mai no vulgaritza el seu discurs, ni el torna carn d’exploitation (com l’extrema i delirant Mandingo), ni de còmic justicier (com Django desencadenat), ni tampoc de minisèrie conscienciada (estil Raíces). Potser de vegades el film és tan rigorós, tan calvinista amb els seus propis mètodes, que fa la impressió de ser massa conscient de donar l’última paraula sobre el tema de l’esclavitud, però, paradoxalment, com més auster es posa –l’escena en pla fix del penjat– més complex és el seu retrat de com reaccionen els oprimits quan la por colonitza l’aire que respiren.

Consumat director d’actors, McQueen remata la seva notable operació de prestigi amb la complicitat de Chiwetel Ejiofor, exemplar en la seva contenció, i de Fassbender, el seu intèrpret fetitxe, monstre ferit de mort en el seu orgull de raça, en la seva virilitat, en la seva crueltat d’ésser falsament superior. Envoltats d’una gran galeria de secundaris incapaços d’entonar una nota discordant, habiten una pel·lícula que aconsegueix emocionar sense deixar-se temptar per la llàgrima fàcil. És la radiografia antisentimental d’un país que sovint oblida que va trigar massa a entendre què significa la paraula ‘igualtat’.