[title]
Durant la projecció d’'Adiós al lenguaje' a l’últim Festival de Sitges (un escenari poc sospitós de retre admiració incondicional a Jean-Luc Godard), l’Auditori va esclatar en una ovació espontània enmig d’una escena. Es tractava del moment en què la protagonista femenina del film s’allunya del seu 'partenaire' masculí, i la càmera l’acompanya amb una panoràmica. El pla inicial, però, es manté, i el resultat no és el joc de transparències habitual en l’obra de Godard des dels seus primers experiments amb el vídeo, sinó una imatge incomprensible. Un gargot feridor que només cobra sentit si l’espectador acluca alternativament les parpelles: a l’esquerra, l’home; a la dreta, la dona. Masculí/Femení. Pla/Contraplà.
Servint-se de la tecnologia 3D, l’autor de 'Pierrot el boig' ens diu que per veure-hi clar hem d’aprendre a mirar només amb un ull. Com Nicholas Ray. Com John Ford. D’aquesta manera, Godard passa per damunt de polèmiques, de seguidors i de detractors, i retorna als espectadors una sensació rara i puríssima: la d’estar veient per primer cop una cosa que mai abans havia succeït en una pantalla de cinema. I, davant d’això, què es pot fer sinó aplaudir?
Però aquesta situació difícilment es repetirà a les sales que projectin 'Adiós al lenguaje' a Espanya, ja que després de les dificultats per trobar un marc adient per al film, la distribuïdora ha decidit tirar pel dret i exhibir la pel·lícula en una versió en 2D, la qual cosa ha convertit el que hauria de ser un esdeveniment en una no-estrena. No resulta arriscat afirmar que el que es trobarà el públic les sales no és veritablement 'Adiós al lenguaje', sinó una altra cosa, privada de la profunditat i del sentit formal que li ha volgut donar el seu autor.
Tot i això, res pot arrencar al film la seva condició d’assaig hiperconcentrat (tan sols dura 70 minuts) i impressionista, una força motriu de pensament que ens deixa tan esgotats com embadalits.