Blue Jasmine

És admirable que Woody Allen tingui l’energia de despenjar-se, de sobte, amb una bufetada a la cara. El victimisme aclaparador de la Jasmine, la desesperació dels seus vicis emocionals, la incapacitat per tocar de peus a terra i mirar directament els ulls de l’abisme, configuren, entre d’altres misèries, un dels retrats femenins més implacables de la fecunda obra alleniana, eix vertebrador de la que potser és la seva pel·lícula més nihilista. La inexistència de Déu ja no és una excusa, tampoc no ho és el deute dels seus films dramàtics amb el cinema d’Ingmar Bergman. La nuesa en què se’ns presenta la monstruositat de Jasmine –i que Cate Blanchett abraça sense por de cremar-se– és incòmoda. I tot i que sembla que Allen abusi del deus exmachina i embolcalli el seu discurs amb digressions sobre la crisi econòmica i la dignitat de les classes baixes, no triga gaire a arribar a una conclusió tan lúcida com devastadora: la vida consisteix, sí, a resignar-se o tornar-se boig.