[title]
El que semblava impossible ha resultat ser veritat. La segona part de 'Cincuenta sombras de Grey' és encara pitjor que la primera. El mateix moralisme d'efectes redemptors, la mateixa mania d'abordar les pràctiques BDSM com una patologia que s'hauria de tractar a cal psiquiatra, i un altre cop aquella història d'amor insulsa i descafeïnada que sembla una novel·la de Federico Moccia amb quatre plantofades mal clavades en un cul que mai no arriba a enrogir. Però aquesta, a sobre, és una trista exhibició de masclisme que no té res a veure amb els jocs de submissió.
Ell és en Christian Grey, un milionari que aprofita qualsevol ocasió per recordar-nos que guanya uns 25.000 dòlars cada 15 minuts. Ella, Anastasia Steele, una dona que es deixa dominar per les ordres d'un home que sempre parla en imperatiu. I no només entre els llençols. De fet, fins a l'hora de metratge el més semblant a un estri de sexe extrem que apareix en pantalla és la fulla del ganivet amb què tallen els pebrots per al sopar. El contingut explícit torna a ser un artefacte adaptat per a puritans, inclosa l'escena de dutxa en què ni tan sols no es treuen la roba.
I després tenim la part evangelitzadora, encarnada per una noia que mai no aixeca la veu, obeeix com un gos i sempre està disposada a posar l'altra galta. La seva abnegació no té res a veure amb l'amor, ni amb el desig, sinó amb la compassió. Cada cop que la cosa es posa tensa, apareix la història del trauma infantil, la fotografia d'una mare morta i les marques de les cremades de cigarret sobre el pit. Aleshores ella plega veles, i torna a posar la seva cara de pietat al servei del mascle ric que fa i desfà a plaer, amb el vistiplau de tothom qui l'envolta. Més que una pel·lícula és una vergonya.