[title]
L’eslògan de promoció de 'Dos vidas' plou sobre mullat: “El millor thriller alemany des de 'La vida dels altres'”. Sense ser un fan del 'crowdpleaser' de les sales de versió original, és evident que, en la seva emotivitat un pèl prefabricada, la pel·lícula de Florian Henckel von Donnersmarck era bastant més sòlida. Tenen en comú el protagonisme de la Stasi i poca cosa més. L’abisme que les separa s’anomena empatia: mentre que el film del director de 'The tourist' estava protagonitzat per dos herois a banda i banda de l’afilat totalitarisme de l’RDA, el que ens ocupa està colonitzat pel punt de vista d’una mentidera que podria vendre la seva mare per mantenir la fantasia d’una idíŀlica vida familiar.
Aquesta discutible barreja de melodrama i cinema d’espionatge planteja un tema interessant, que sembla haver-se posat de moda en els 'thrillers' nòrdics de l’escola Stieg Larsson. Què va passar amb els fills que van néixer de la unió entre noruecs i alemanys durant l’ocupació nazi, i que, després de la guerra, acollits en orfenats de l’RDA, es van convertir en empestats per uns i víctimes de l’aparell ideològic del comunisme pels altres? El punt de partida dóna per a molt, sobretot perquè trasllada a l’esfera íntima, familiar, les ferides sense cicatritzar de l’Europa més ‘civilitzada’ quan la caiguda del mur de Berlín va accelerar una falsa homogeneïtzació política.
El problema és que la Katrine, agent de la Stasi que es passa tot el metratge intentat amagar una doble identitat que tots sabem que sortirà a la llum, no genera cap simpatia, no és més que un símbol dels esquelets a l’armari d’aquesta Europa benestant. I la seva història és tan recargolada que Georg Mass té seriosos problemes perquè resulti versemblant. Està tan distret a fer trampes i dedicar bona part del tercer acte a aclarir amb un llarg salt enrere rodat en format super-8 el que ha estat incapaç d’explicar en la resta del film, que s’oblida d’aprofitar com Déu mana Liv Ullmann, marginada a un paper secundari indigne de la seva carrera.