El juez (L'Hermine)

Dues pel·lícules en una. D’una banda, el desgel d’un jutge sec, amb una grip que li fa aclucar els ulls quan vol obrir-los més que mai, gràcies a la retrobada amb una infermera a qui va estimar. De l’altra, el judici en si, on es debat una qüestió gens lleugera, la condemna a un pare que ha matat el seu nadó. La interrelació entre els dos films, de dos gèneres tan antitètics com la comèdia romàntica i el cine de tribunals, és cabdal per entendre els contrastos entre l’exterior (el desordre de l’amor) i l’interior (l’ordre marcial del sistema), i per tant, l’arc dramàtic que recorre el protagonista, un Fabrice Luchini en estat de gràcia. La principal virtut d’'El juez' és semblar una pel·lícula més intranscendent del que és. Digueu-me’n quatre o cinc en cartell tan ben escrites i interpretades, i callo