Time Out a la teva bústia d'entrada

El porvenir

  • Cine
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
El porvenir
Publicitat

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Poques vegades el cine capta tan bé el ritme subtil que té el relat d'una vida

Tot té un ritme, deia un poema de Robert Creeley. Des de les portes i finestres que s'obren i es tanquen fins al camp que s'asseca o el llum que es fon sota un porxo. Mia Hansen-Løve sap escoltar aquest murmuri de la terra millor que ningú. Penso en l’escena final d’'Un amour de jeunesse', on vèiem aquella noia amb un vestit d’estiu que anava per les ribes del Loira fent cops amb un pal per espantar les serps, amb el vent arrencant-li el barret de palla mentre la música de Johnny Flynn ens bressolaven cap als crèdits finals.

Són els mateixos aires subtils que ara belluguen les fulles dels arbres a 'El porvenir', potser la resposta madura, fins i tot cerebral, d’aquella obra de joventut. Aquí la protagonista és una dona de mitjana edat, una professora de filosofia interpretada per Isabelle Huppert, amb dos fills i un marit que està a punt de deixar-la, i una mare boja amb una gata negra que es diu Pandora. Entre el brogit del seu intel·lecte, que no para mai quiet, i els sorolls d’una família que reclama més que ofereix, arriba a trobar una calma de balneari en què se sent més lliure que mai.

La pel·lícula comença amb una visita a la tomba de Chateaubriand i acaba amb l’olor de la pularda d’un sopar de Nadal en família. Entre aquests dos instants, de placidesa crepuscular, Hansen-Løve desplega un relat de passions sossegades, en què els anys rellisquen sobre les persones com llàgrimes en un impermeable i les males notícies no fan més mal que el cant d’un grill. Esclar que les aigües van baixant muntanya avall, però el riu sempre sona amb el mateix cant.

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat
També t'agradarà