[title]
'Érase una vez en... Hollywood' és una divertidíssima i absurda història que combina fets reals i ficció, inserint al cor de la realitat personatges inventats, episodis horribles i històries atrevides per treure'n el pitjor. També és una carta d’amor a Los Angeles i a la indústria del cinema. Aquesta pel·lícula, que és l'obra més madura de Tarantino, combina una narrativa plena d'ironia amb artesania exquisida i amb les actuacions matadores de Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. És una pel·li molt Tarantino, capaç de provocar emocions genuïnes i de transformar-les en situacions desproporcionadament ximples en qüestió d'un minut.
Tarantino comença amb el Hollywood de l’època dels crims de Charles Manson –concretament de l’assassinat de Sharon Tate l’agost del 1969– i reexplica la història des del seu punt de vista, primer durant uns dies del febrer del 69 i després, sis mesos més tard, durant les setmanes dels assassinats. Això vol dir que passarem tota la pel·lícula preguntant-nos com el director s'enfrontarà a aquesta tragèdia històrica. Per tenir una resposta haureu de suar. Només us direm això: d’alguna manera, Tarantino aconsegueix extreure bon gust del mal gust.
Els personatges de no-ficció van fent aparicions: la condemnada Sharon Tate (Margot Robbie), les celebrities de l'era Nixon Steve McQueen (Damian Lewis) i Bruce Lee (Mike Moh), la família Manson (en la qual Lena Dunham hi té un paper). Però al cor de la pel·lícula hi ha una amistat que és pura ficció: Leonardo DiCaprio és Rick Dalton, un cowboy televisiu, extraemocional i bebedor dels durs, que tem que el seu moment ha passat; Brad Pitt és Cliff Booth, el seu doble, xofer i amic. El personatge de Pitt és un bon home amb un costat fosc, que no tem desafiar a una lluita al mateix Bruce Lee.
Els coprotagonistes estan excel·lents junts, xerraires i espurnejants. És difícil no recordar John Travolta i Samuel L. Jackson a 'Pulp fiction'. Els assassinats de Manson sovint es mantenen com el final d'una època i el començament d'una altra, i aquests dos supervivents old-school a la Sergio Leone (el títol no és accidental) han estat dissenyats per conduir-nos a través d'un llindar cap a una altra època, encara que no en siguin gaire conscients. Tarantino té el futur xiuxiuejant-li a l’orella.
'Érase una vez en... Hollywood' està plena de referències a les pel·lícules anteriors del director: la ultraviolència contrafactual de 'Maleïts malparits'; l’amor pel western vist a 'Django desencadenat' i 'Els odiosos vuit'; fins i tot l'homenatge als especialistes acrobàtics (i les dones que lluiten per entrar en el negoci) de 'Death proof', inclòs a 'Grindhouse'. Parts senceres de la pel·lícula encaixen en un pastitx de TV movie i Tarantino proporciona detalls del període, des dels anuncis de la ràdio fins a la perfecta senyalització de Sunset Strip. Hi ha infinits petits moments memorables, entre ells un de molt emotiu quan Sharon Tate va al cinema per veure's a la pantalla amb Dean Martin a 'The Wrecking Crew'... Tarantino inclús fa servir la veu en off en una part i després l'abandona perquè, bé... perquè això és el que fa Tarantino.
Aquest és l'aire que transmet la pel·lícula: alegria per tot arreu –tal com fan els dos personatges principals travessant el seu L.A perdut–, però ben articulada i plena de sentit. En un estil que és totalment propi, Tarantino evoca una època de canvis sísmics, deixant-nos remenar entre les deixalles del naufragi cultural, tan perillós com sembla que és.