Foxcatcher

No hi ha figura que impregni de manera més definitòria l’imaginari nord-americà que la del guanyador. 'Foxcatcher' proposa una curiosa aproximació a la figura del triomfador: aquí, els herois són dos germans que, després de guanyar la medalla d’or a les Olimpíades del 1984, malviuen fent conferències en escoles, i John Du Pont, el descendent d’un llinatge de magnats de la indústria de la pólvora. Du Pont és l’autèntic antiheroi de la pel·lícula: un psicòpata, un home atrapat entre els desitjos de la seva mare perquè continuï la tradició familiar i el gust particular per la lluita.

Basada en fets reals, 'Foxcatcher' narra la història dels germans Schultz, que van passar a competir a les ordres de Du Pont, que els esponsoritzava a canvi de control i afecte. El director, Bennett Miller, sap com partir de l’esport per tal de dibuixar una crònica fosca dels Estats Units. L’important és el to melancòlic. Els personatges estan atrapats en el desafecte: el jove dels germans Schultz viu amb la constant necessitat de l’aprovació del seu germà, i el dubtós Du Pont busca imposar, en els dos lluitadors, el respecte que no li té la seva pròpia família.

Si a 'Moneyball', la seva anterior pel·lícula, Miller feia una crònica esportiva del món del beisbol a partir d’allò que passa en els despatxos d’un equip petit, a 'Foxcatcher' l’èxit només pot anar acompanyat del desequilibri. En els dos casos, les pel·lícules tenen com a referència fets reals. A Miller li agrada treballar amb actors que interpreten tant com imiten les persones en què es basen. De fet, el director va debutar amb Capote, pel·lícula en què Philip Seymour-Hoffman es posava en la pell i assumia els gestos de l’autor d’'A sang freda'. A Foxcatcher, la delicadesa de Mark Ruffalo i la simplicitat de Channing Tatum es posen al servei dels dos germans Schultz, mentre el maquillatge i el to apesarat de Steve Carell aporten un caire tan terrorífic com caricaturesc a l’inestable Du Pont.