Joker

És la rialla el que t'atraparà primer: entre el cloqueig d'una gallina i el so d'un ratllador, el riure de Phoenix fa pensar en un voltor dins d'una liquadora. Us ressonarà a l'oïda fins molt després del 'The End' que tanca aquesta relectura inigualable, ombrívolament divertida i brillantment visceral del supermalvat de DC. Aquesta és una visió amb aires de malson centrada en el del capitalisme d’època tardana (possiblement la millor pel·lícula de terror social des de 'Get Out') i la interpretació Phoenix és magnètica. De fet, es podria dir que arrabassa la cigarreta dels llavis de Heath Ledger i, rere la cortina de fum, ens descobreix el Joker més fi vist mai en pantalla.

Com tot el que hi ha en aquesta pel·lícula, la falta de pronom del títol no és accidental: no som davant d'un Joker completament format, sinó d'Arthur Fleck, un home que té l'ambició vital d'explicar acudits i que, a la vegada, viu una vida a les antípodes de l'humor com a pallasso de lloguer als terribles carrers de Gotham. L'Arthur viu amb la seva fràgil mare (Frances Conroy) en un edifici ruïnós i només experimenta una mica d'alegria veient un programa llardós que presenta Murray Franklin (Robert De Niro). Pren set tipus de medicaments i té una malaltia neurològica que el fa riure – més aviat cloquejar - sense control.

En aquestes primeres escenes domèstiques, Phoenix assenta l'Arthur com un home que es veu a si mateix més com un quisso que espera ser abatut que no pas com un desvalgut. "L'únic que vull és no sentir-me malament mai més", afirma. I no és d’estranyar: el que habita és un món seriosament desolador; un paisatge urbà carregat de color i alegria, on ni tan sols les 'súper rates' no poden atravessar totes les escombraries que s’acumulen. El director Todd Phillips fa un gran treball a l'hora de fer-nos sentir un lloc que ha patit masses ferides. La gent s'ha retirat en si mateixa i s'han perdut les petites bondats. Els esforços maldestres d'Arthur per connectar amb els altres només es troben amb hostilitat. "Sóc jo, o tot s'està tornant més boig allà a fora?", pregunta a la seva treballadora social. Ella, sens dubte, hi està d’acord.

Si 'Joker' sovint sembla el producte d'un brot de les primeres pel·lícules Scorsese –en particular 'El rei de la comèdia' i 'Taxi Driver'–, aquest personatge no és només un facsímil maquillat del veterà traumatitzat del Vietnam de Robert De Niro. Ell és el producte d’una societat que és dolorosa en l'actualitat. Necessita ajuda, però no hi ha ajuda per a ell enlloc.

'Joker' també maniobra de manera intel·ligent la història entorn de l'univers DC. El teixit connectiu és Mr. Wayne, que aquí és un antic superior de la mare de Fleck i un arrogant de cap a peus. Els puristes de 'Batman' poden endur-se una sorpresa amb aquesta representació del pare de Bruce com el rostre desagradable del capitalisme; som a un món allunyat del suau patriarca de Linus Roache a 'Batman Begins', però, realment, 'Joker' no intenta desmuntar mites de l’univers DC. Qui sap? Pot ser que encara necessiti lluitar amb el Batman de Robert Pattinson. Veient com se les gasta, seria brutal.