[title]
S’han fet córrer tants rumors sobre Abdellatif Kechiche que a hores d’ara tothom se’l pinta com un Neró en ple atac de còlera cremant Roma. Abusos, actrius traumatitzades, tractes esclavistes i no sé quantes perles més dignes de Lars von Trier. Es veu, fins i tot, que Léa Seydoux va estar a punt de saltar per la borda i plantar-los a tots. Però, veient la pel·lícula, l’únic que em puc creure de tot el mite 'making of' que s’ha anat creant en els últims dies és aquella història de la rostidoria francesa on Kechiche va trobar Adèle Exarchopoulos, una total desconeguda, devorant a cullerades industrials un tall de pastís de llimona. Allà es va decidir que aquella boca seva, mig leporina, carnosa, que es movia a banda i banda desmenjada, inconscient i maldestra cada cop que mastegava, mereixia un paper protagonista.
En el mateix ordre de coses, l’any 1983, Maurice Pialat es va deixar fascinar per la manera com una joveníssima Sandrine Bonnaire, encara inexperta, es gratava el clatell. Inspirat per aquest gest, va rodar 'À nos amours'. Avui dia no anem pas sobrats de perspicàcies tan elevades. Per això m’admira la revelació de Kechiche davant dels llavis d’Exarchopoulos. Una cosa semblant li va passar amb la mirada aquàtica de Seydoux, nimfa única i delicada, gairebé de porcellana, amb la pell tan lletosa i transparent que gairebé es pot veure com li baixa el vi negre gola avall, que apareix enmig de la voràgine de Lille com si fos la Dama del Llac sortint d’entre les aigües per fer entrega de l’espasa d’acer al Rei Artús. Per a més inri, du els cabells tenyits d’un blau elèctric que enlluerna.
Pot ser que el rodatge fos una hecatombe més sanguinària que les invasions tàrtares, però el film no fa pas aquest efecte. 'La vida de Adèle' és una història d’amor entre dues noies, un joc de corredisses i empaitades digne del gran Rivette, una mena de 'Céline et Julie vont en bateau' amb càrrega dramàtica, amb plors i somiqueig, sí, però també amb la ciència il·lusa de qui aprèn de les petites inclemències d’aquest món, de qui vol estimar i donar-ho tot. I pot ser que Kechiche sigui un dèspota. No hi vaig ser, i no ho sabré mai. Però algú conscient de tota la veritat que s’amaga en uns llavis bruts de salsa bolonyesa, en una pell fina com el cotó, o en el contacte entre dos sexes que es troben per primer cop és algú amb una confiança cega en la humanitat. Això és indiscutible.