Onward

Pixar és coneguda per abordar temes de digestió difícil (la mort, el final de la infantesa...), però, tot i això, el concepte central de la seva nova aventura fantàstica necessita d'ajustos. A 'Onward', dos germans elfs fan servir la màgia per reanimar, durant 24 emotives hores, el pare que mai van conèixer. Però l'encanteri es queda literalment a mitges, i només la recerca d'una joia màgica els permetrà acabar la feina. Situada en una terra fantàstica de ciclops evolucionats, bruixots i tota mena de fauna mitològica, i amb dos adolescents que són el cor i l'ànima de la pel·lícula, 'Onward' és un conte "coming-of-age" que explota la seva cara més juganera des de la nostàlgia kitsch.

Tanmateix, si la pel·lícula busca invocar l'esperit d''Els Goonies', els seus nivells de sucre en sang l'allunyen d'aquelles altures. Les rialles no sonen tan fortes com haurien de sonar; els riffs no són tan intel·ligents (tot i que és bonic descobrir, ni que sigui de passada, el primer personatge LGTBI de Pixar).

On la pel·lícula troba de debò la seva essència en un final audaç, dels que trenquen el cor. Seria un crim explicar-lo, però n’hi ha prou amb dir que es pot comparar al comiat de 'Toy Story 3' o a la darrera crítica d’Anton Ego a 'Ratatouille'. 'Onward' s'inspira en la relació del director Dan Scanlon amb el seu pare i, de sobte, així és com se sent la pel·lícula: com una instantània sèpia de quelcom profundament personal i commovedor.