Parásitos

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres. Aquesta és la història d’una família pobra de Seül que s’infiltra en una casa molt rica per la porta del servei. Combina suspens, drama, comèdia, rialles i farsa, amb alguns moments de pur terror, saltant d’un registre al següent amb una elegància total.

L’argument de fons és ben antic: les desigualtats entre classes. En la primera escena trobem una gent que viu en un semisoterrani d’un barri obrer, en l’últim racó d’un cul-de-sac on un borratxo va cada nit a pixar. Són un marit, la dona i dos fills en la vintena, que sobreviuen fent feines estranyes, com muntar caixes de cartró per als repartiments d’una pizzeria. El thriller s’activa quan un d’ells falsifica el currículum per fer classes particulars a la filla d’un home de negocis milionari, el senyor Park. Un per un, els pares i la germana aconseguiran entrar a treballar al seu xalet i, de mica en mica, li aniran xuclant la sang.

Hi ha un moment de la pel·lícula en què la comèdia de l’absurd sembla arribar a l’equilibri perfecte d’'El servent' de Joseph Losey. L’espai és molt important. La casa dels Park s’imposa com un personatge més en la història: un complex luxós i molt modern que va ser construït pel seu anterior propietari, un arquitecte que va dissenyar un edifici diàfan però ple de secrets.