[title]
Vuit anys després de 'Pequeñas mentiras sin importancia', Guillaume Canet torna a reunir als seus personatges en la mateixa casa de fusta davant del mar, per ensenyar-nos com els ha tractat la vida. Sonen ecos de 'Las invasiones bárbaras', de Denis Arcand, amb matisos de tardor que ens porten certa amargura bergmaniana. Entre una pel·lícula i l'altra hi ha una el·lipsi que pesa sobre la història de cada un d'ells. A la primera escena veiem a François Cluzet recollint amb un rastell les fulles seques que s'acumulen al porxo i al jardí, com rastres d'una festa que va acabar fa molt de temps. Els nens han crescut i s'han convertit en adolescents. Els adults han perdut les seves il·lusions de joventut entre el fum de les cigarretes incombustibles i el vi d'unes nits que ja no seran igual d'eufòriques. Ningú parla d'aquell amic que va morir, però el seu rostre segueix estant a totes les fotos, com un fantasma innombrable que els vigila a tots. Tendra, melodramàtica, alhora que carregada d'un humor àcid que actua com a mirall despietat d'un temps inexorable.