[title]
Potser Paul Thomas Anderson és, ara per ara, el cineasta més radical de Hollywood, amb el permís de James Gray. Qui gosaria en aquelles terres, per exemple, filmar una trilogia sobre els Estats Units com la que formen 'Pozos de ambición', 'The Master' i aquesta 'Puro vicio' que ens ocupa? I no ho dic únicament per l’abast ideològic, conceptual, que formen aquestes tres pel·lícules (únicament comparable a alguns dels novel·listes que prenen com a referència, d’Upton Sinclair a Thomas Pynchon), sinó també per la seva ambició formal, pels nivells d’invenció estètica que arriben a assolir.
En aquest sentit, si 'Pozos de ambición' era una recreació del gran relat clàssic americà, i alhora la seva crítica, i si 'The Master' proposava una revisió de la postguerra entesa com l’inici d’un somni capitalista més aviat dubtós, 'Puro vicio' investiga els anys 70 per destapar el que van tenir d’aŀlucinació, de narcòtic gairebé letal per a tota una generació. El punt de partida és clàssic: un detectiu desencantat (Joaquin Phoenix, en un altre dels seus personatges 'outrés') investiga diversos casos a Los Angeles post-maig del 68, la qual cosa permet que la pel·lícula es mogui en diferents ambients.
No és això el més interessant, però, sinó el fet que, a mesura que avança, Phoenix es veu perdut en un territori cada cop més boirós, i que les seves troballes el porten a la conclusió que tot s’ha tornat indesxifrable. Per descomptat, Anderson ens fa pensar aquí en el Robert Altman d’'El llarg adéu' o en l’Arthur Penn de 'La nit es mou', dos clàssics dels 70 que ja investigaven aquests camins. Però 'Puro vicio' va més enllà. Perquè no només vol certificar la fi del mite del detectiu en un univers progressivament opac, sinó que trasllada aquesta idea a la posada en escena, que fa del film una mena de viatge cap al no-res, cap a l’abstracció de les formes, cap a la dissolució de les imatges. En el territori del cinema nord-americà comercial, ningú no havia arribat tan lluny des de feia molt, molt de temps.