[title]
El pròleg de 'Relatos salvajes' passa en un avió replet de misantrops que semblen sentir un cert plaer en el linxament públic. És un esquetx que marca no només el to del film sinó la seva estructura: malgrat que no hi hagi una relació explícita entre els sis episodis tramats per Damián Szifron, que no comparteixen ni personatges ni s’entrecreuen, fa la impressió que el seu encadenament conserva una lògica basada en la humiliació vexatòria i la venjança.
No és difícil veure en almenys tres episodis, potser els menys interessants del conjunt, una crítica a la societat argentina, a la corrupció, a la burocràcia, que es podria estendre a la civilització de la crisi, i que els espanyols la podríem reconèixer com si estigués cuinada a casa. Tot i així, la falta de subtilesa en el missatge, encara que pugui resultar hilarant –i és un fet que funciona de meravella amb el públic– en la història de Ricardo Darín, l’enginyer que es converteix en terrorista, no acaba de quallar en una pel·lícula que fa espectacle de la ira dels que han perdut la fe en la humanitat.
Més sorprenents són els dos episodis que fan esclatar la granada de fúria més enllà de la sociologia de tertúlia. La persecució brutal entre dos conductors que comencen fent-se la guitza en una carretera perduda i acaben com el rosari de l’aurora, estil 'El diablo sobre ruedas', és un concentrat de males vibracions que et clava a la butaca. I el capítol del casament, que porta a l’extrem la màxima del ‘ni amb tu, ni sense tu’ amb una esperpèntica hipèrbole de la guerra de sexes, té la virtut de tancar el film amb una sensació de catarsi que dissimula la irregularitat del conjunt. Ferotgement entretinguda, però ja està. Tampoc no cal cercar cinc peus al gat.