Trance

En Simon, subhastador d’articles de belles arts, no recorda on va amagar el quadre de Goya que va robar, ja que el seu còmplice Francis, sospitant una possible traïció, li va colpejar el cap durant ‘la feina’. Quan les amenaces i la tortura evidencien l’estat amnèsic d’en Simon, en Francis contracta una hipnoterapeuta perquè furgui en la seva ment i esbrini on va ocultar el botí... A partir d’aquí, els nous nivells de consciència que la teràpia desperta a en Simon, les seves motivacions (ocultes) per robar el quadre i la confusió entre realitat i fantasia, es barregen amb un remolí de rivalitats professionals i de competitivitat sexual.

Des de 'Slumdog Millionaire' (2008), el britànic Danny Boyle ha consolidat un cert prestigi com a posseïdor d’un singular do per estetitzar el dolor. I encara que el cineasta britànic no es caracteritzi per cercar un fi estilista, més aviat al contrari, aconsegueix amb èxit rebaixar el barroquisme de l’estètica MTV de les seves pel·lícules, amb una visió pop del cinema que activa una curiosa, inquietant, paradoxa. Per fer una bona pel·lícula no cal ser un auteur en el sentit estricte del terme: només cal tenir un mínim d’implicació personal / professional, de talent creatiu. I això queda molt clar a 'Trance'.

Danny Boyle ha construït un film tan distret i, a estones, fascinant, com artificiós i buit. Un thriller farcit de curiosos jocs narratius i d’una densa atmosfera de misteri, amb excel·lents seqüències, com la de la reconstrucció hipnòtica del robatori –o la panoràmica vertical, gratuïta i provocativa, del cos completament nu de Rosario Dawson–, i el remolí de colors intermitents i muntatge convuls i confús per il·lustrar la desintegració psicològica d’en Simon.

De fet, 'Trance' s’assembla més a una cinta de ciència- ficció que a una pel·lícula negra, que imita les formes del Christopher Nolan més genuí, amb faules sobre mons líquids i personatges arrossegats/ condemnats a viure una vida fragmentada a la recerca de la seva identitat... Al final d’aquest viatge al subconscient d’un criminal, però, tot sembla més ornamental que substancial, una peça de prestidigitació que deixa sensació de buit.