[title]
És una història que tots coneixem, diu el narrador per avisar-nos del 'déjà vu'. La novetat rau en el fet que qui parla no és el 'mad doctor' de torn, ni el monstre, ni la seva amant, sinó l’Igor, l’ajudant geperut. No se’l va inventar Mary Shelley, els cinèfils el recordaran amb la cara de Béla Lugosi a 'El hijo de Frankenstein', però, no ens enganyem, l’Igor que tots aplaudim és el Marty Feldman d’'El jove Frankenstein'. El model de Paul McGuigan no és la brillant paròdia de Mel Brooks sinó el 'Sherlock Holmes' de Guy Ritchie: Frankenstein també té dret a maquillar-se amb efectes digitals.
És una pena perquè el canvi de punt de vista del narrador tenia possibilitats. D’una banda, l’Igor (Daniel Radcliffe en el seu enèsim intent per allunyar-se de Harry Potter) és una altra creació de Victor Frankenstein (un gesticulant James McAvoy), que li dóna nom i li treu el gep amb la mateixa prepotència divina amb què fa reviure uns quants membres recosits convertint-los en l’epítom de la monstruositat. Reescriure el mite del nou Prometeu des d’una mirada marginal podria haver transformat Victor en l’home turmentat per la culpa que la pel·lícula ens reserva per als seus minuts finals, quan és massa tard per recuperar els personatges de l’abisme del clixé.
El disseny de producció digital és tan sumptuós com en els 'reboots' de Ritchie, però la metamorfosi de la llegenda en pel·lícula de soroll i de fúria, exceptuant la simpàtica escena del circ de l’inici, és més maldestra. La preferim a bunyols com 'Jo, Frankenstein' perquè almenys s’esforça a retenir l’enfrontament entre fe i ciència que il·luminava el clàssic de Shelley, però costa veure-la com alguna cosa més que carnassa per a multisales.