Time Out a la teva bústia d'entrada

Ahora sí, antes no

  • Cine
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Ahora sí antes no
Publicitat

Time Out diu

5 de 5 estrelles

Un director de cinema independent entra en un palau restaurat i coneix a una jove artista, amb la qual passa el dia

Quan Claude Monet va pintar les seves sèries sobre els nenúfars o la catedral de Rouen, estava estudiant com la llum canviava radicalment els seus models. Per ell, l’important no era l’objecte en si, sinó la percepció que en tenim. Diríem que, d’una manera més patent que Woody Allen o Eric Rohmer, directors amb els quals se l’ha comparat amb raó, Hong Sang-soo és un cineasta impressionista. Com Monet, porta gairebé tota la seva filmografia fent petites variacions sobre una mateixa història, pel·lícules que inclouen el seu 'remake' per demostrar que el cinema, com la pintura, és una qüestió de llum.
 
La trama d’'Ahora sí, antes no' és ben senzilla. Un director de cinema ociós, una noia que acaba de conèixer, el seu dia junts. Com Allen a 'Melinda i Melinda', Hong Sang-soo ens presenta dues versions del mateix encontre i de tot el que se’n deriva. Dividida per la meitat, l’una és el contraplà de l’altra, però, com passava a la 'Còpia certificada' d’Abbas Kiarostami, mai no sabrem quina és còpia i quina és original. Des del títol, que sembla confrontar dos temps narratius associats a un pol positiu i un de negatiu, juga a l’ambigüitat: les dues històries podrien passar al mateix temps, en universos paraŀlels, i cap d’elles assumeix un “sí” o un “no” com a clausura, ni tan sols un “potser”.

La primera transcorre en un dia gris, la segona en un dia assolellat. La llum, doncs, ho transforma tot: una veu en off desapareix, un flirteig és el naixement de l’amor, una mentida és una allau de veritats, una borratxera en extraordinari pla seqüència sempre serà una borratxera. 1 més 1 és igual a 1. L’aparent senzillesa de la trama amaga la complexa subtilesa que posa en marxa el dispositiu de la duplicació, ple de detalls, absències, substitucions i desviaments que enriqueixen el que podria ser un aplicat exercici d’estil convertint-lo en un assaig, melancòlic i divertit alhora, sobre la capacitat de l’art per captar les metamorfosis de l’emoció. En fi, sobre el cinema com a stendhalià mirall de la vida.

Escrit per
Sergi Sánchez
Publicitat
També t'agradarà