[title]
La millor seqüència de 'Cegados por el sol' és la del ball frenètic que un productor discogràfic (un immens Ralph Fiennes) emprèn posseït per l’'Emotional rescue' dels Rolling Stones. Tot el film és una dansa diabòlica indolent al voltant d’una piscina, en una illa on les rauxes de vent càlid poden tombar-te l’ànim amb una sola bufada. Si la pel·lícula de Luca Guadagnino té alguna cosa a dir, és segurament sobre els camins imprevistos del desig, i erràtica i dispersa com és, ara bullint d’erotisme assolellat, ara flirtejant amb el thriller psicològic, aconsegueix transmetre aquella sensació densa que ens ataca després d’una migdiada estiuenca massa llarga o d’una mala ressaca. I és que tant de sol no pot ser bo.
Quatre personatges a la recerca d’autor? En tenen prou, sembla, havent trobat el seu actor ideal. A Fiennes, que perd la vida per la boca, se li afegeixen Dakota Johnson, que interpreta la seva filla com si fos la seva amant; Tilda Swinton, que no diu paraula audible obligant-nos a creure –i que bé que ho fa– que és una reencarnació andrògina de David Bowie que un dia va decidir portar-se bé, i el seu nou xicot, un Matthias Schoenaerts que s’enduu la pitjor part del pastís.
La interacció d’aquestes quatre criatures, que semblen haver-se escapat d’una novel·la de Bret Easton Ellis per quedar- se a viure en una de Patricia Highsmith, està recorreguda per la gelosia, la traïció i la manipulació emocional. No ens sentim identificats amb cap d’ells, però el film tampoc se’n ressent massa: el seu atractiu és l’excèntrica superficialitat en què es mou. Ara bé, quan Guadagnino inclou la subtrama dels refugiats, fica la pota fins al fons.