[title]
Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes.
Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat.
Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.