Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee.

Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta.

'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterrània, el perdó i el desig ballen una cançó soul que revifa les altes pressions del primer petó.