Psicosi de les 4:48

 

'Psicosi de les 4.48' és un testament vital, una eutanàsia dramàtica, l'anunci d'un suïcidi decidit en format de monòleg. Mesos després d'escriure l'última frase la jove Sarah Kane (28 anys) acabaria amb la seva depressió paranoide usant dos dels tres mètodes descrits al text. Tot estava dit en la seva obra pòstuma amb la lucidesa atropellada que ofereixen aquests minuts acumulats de la matinada, quan la química retrocedeix un pas per alliberar la ment de la boira però encara manté un lleu efecte que evita caure de nou –com Sísif en la seva eterna condemna– en el precipici del desordre absolut. Un interstici de clarividència quan el món dorm.

Temps de silenci i de soliloquis francs, sense misericòrdia amb tot tipus de dolor i d'amor, units però no confosos. Una confessió brutal que les millors actrius persegueixen amb àvida por.

Anna Alarcón –guiada per Moisès Maicas– opta per una interpretació que integra en el testament l'energia física de la 'performance'. Marina Abramovic tocada de mort. És una solució que equilibra la intensitat de la intimitat de les paraules. Un element per marcar distància amb la vivisecció psíquica que es perpetra sense vels a l'escenari. Com el llenguatge de l'autora que bascula lliurement entre el cop directe i la poètica abstracta. Com el físic de l'actriu: exterior de duresa de cisell ossi que contrasta amb la demolició interior del personatge.

Una interpretació tibada com la tela sobre el bastidor, amb la flexibilitat necessària per rebre tot tipus d'impactes sense perdre el control del gest. Alarcón s'expressa amb la seva veu i amb el cos. Una interpretació en termes absoluts que rastreja tot tipus de codis, fins i tot un retrat fotogràfic de Man Ray.