18 joies arquitectòniques de Girona

La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, és un dels símbols més representatiu de la ciutat. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de la Gerunda romana, del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça. La catedral, com sabem, és fruit de diverses èpoques i estils, principalment romànica i gòtica. Tot i que durant l’ocupació musulmana, entre el 715 i 785 dC, va ser transformada en mesquita. La seva gran particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, una mica més petita que la de la de la basílica de Sant Pere del Vaticà, que en fa vint-i-cinc. I, per acabar, una curiositat: a la Catedral hi trobem, precisament, l’única gàrgola amb figura humana: la Bruixa de Pedra.

La Farinera és una de les obres més representatives del modernisme a Girona. Un edifici que l’industrial Alfons Teixidor va encarregar a l’arquitecte Rafael Masó i que incloïa l’habitatge de la família, el cos d’oficines i les naus industrials, destinades a farinera i magatzems. Pot semblar estrany trobar una fàbrica al bell mig de la ciutat, però l’any 1910, quan es va construir, pertanyia al municipi de Santa Eugènia de Ter. La funció de l’edifici queda revelada des de l’exterior gràcies a la teulada i la cúpula blanques: “¡Tot nevat! Vull que sigui realment la casa de les farines” va dir el mateix Masó. L’edifici, per cert, té influències de Gaudí, Charles Rennie Mackintosh i de la Sezession vienesa i, actualment, és la seu del diari El Punt Avui.

La casa Teixidor, coneguda per tots com la  'Casa de la Punxa, va ser concebuda com un bloc de pisos de lloguer que formava part d'un conjunt de naus i dependències de la Farinera Teixidor. La Punxa va ser, també, construida per Rafael Masó entre 1918 i 1922.  La torre amb coberta d'escates de ceràmica vidriada és una clara reminiscència modernista, tot i que, curiosament, la resta de l'edifici es caracteritza per la simplificació formal en el tractament de la façana. L'any 1979 el Col·legi d'Aparelladors va adquirir l'edifici i el va restaurar. 

El barri de Pont Major, un barri considerat "de pas" a la costa per la majoria de gironins disposa d'unes quantes joies arquitectòniques i, entre aquestes, les destil·leries Regàs i Gerunda, totes dues obra de l'arquitecte Enric Catà (1878-1937), de clara influència modernista. Paga la pena aparcar el cotxe i aturar-s'hi a contemplar aquestes dues façanes de rajola vista. Si hi entreu, també és una experiència. Sota la vostra responsabilitat.

Són la típica foto de Girona. Les Cases de l’Onyar, també anomenades cases penjades o del riu, són aquelles que tenen les façanes que donen al riu en el tram de la Rambla i Argenteria. Es tracta de reedificacions de les antigues construccions sobre la muralla medieval de la ciutat, de diversos volums i alçades i façanes de colors vius. Hi predomina el buit sobre el pre i les obertures horitzontals. Una de les més destacades és la Casa Masó. L’any 2010 es van rehabilitar i millors els serveis higiènics de les gaçanes de les cases del sector del Pont de Sant Agustí.

La Basílica de Sant Fèlix, o Sant Feliu, va ser el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral. L’església es troba edificada en una prominència del turó damunt la que s’estenia la major part de la ciutat romana. La seva construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del segle XII fins al XVII i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. És, de fet, una de les obres gòtiques més representatives, sobretot pel campanar. Destaca, també, els vuit sarcòfags romans i paleocristians, que van ser recollits al mateix lloc en construir-se l’església. A més, és clar, del sepulcre gòtic de Sant Narcís, patró de Girona.

El Teatre Municipal de Girona traspua història per les parets: construït per l’arquitecte Martí Sureda, es va inaugurar l’any 1860 amb el nom de Teatro de la Reina. Va ser, de fet, el primer teatre de la ciutat. Durant la Guerra Civil Espanyola, la CNT el va ocupar i socialitzar programant obres de caràcter social i anarquista. Després, el teatre va passar a mans de l’Ajuntament, anys més tard del Grup Proscenium i, finalment, ha retornat al consistori. El Municipal va tancar portes l’any 1999 per reformes i es va reinaugurar set anys després. Des de llavors, té una programació d’interès general i per a tots els públics.

Tots hi hem passat i tots tenim fotos d'aquesta joia. La casa Agullana, coneguda erròniament com a Palau del Vescomtat i també com a casa Fontcuberta, és un edifici format per dos cossos (la més vella ja existia al segle XIV!), situats a banda i banda de l'escalinata de Sant Domènec, que van ser units l'any 1631 per un pont cobert, d'arc rebaixat. L'interior de l'edifici, de planta irregular a causa dels desnivells del terreny, ha sofert al llarg dels anys una pila de modificacions.

És el punt d’acollida per a totes les persones interessades en l’art i les lletres. El Centre Cultural La Mercè, creat l’any 1984, ofereix una pila d’activitats: exposicions, conferències sobre literatura, poesia o cinema, concerts, teatre… La Mercè mai no para. De fet, el seu objectiu és proveir la ciutar de Girona d’un espai obert a l’activitat cultural. I ho fa, a més, en un marc incomparable: un antic convent del segle XIV que, durant els segles XIX i part del XX, va ser utilitzat com a hospital militar. Això sí, de l’antiga arquitectura, només se’n conserva l’estructura de planta quadrada i l’església annexa al campanar, que ha esdevingut l'Auditori de la Mercè.

El monestir benedictí de Sant Pere de Galligants és un dels monuments més importants de l'art romànic català. Es va construir a la vora de la muralla nord de la ciutat, a la riba esquerra del riu Galligants. Tot i que no es coneix la data de fundació del monestir, hi ha documentació des de finals segle X. De fet, se sap que l’any 1131 Ramon Berenguer el Gran va fer un important donatiu per sufragar les obres. Es tracta d’un monestir de planta basilical, amb tres naus, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart d'esfera. La disposició de l’absis del costat nord i la porta arcaica,-força anòmales-, fa pensar en l’existència d’un edifici anterior. Des del 1857 és la seu del Museu d’Arqueologia. 

Alfons el Magnànim absolutament al·lucinat amb la bellesa de a ciutat va decidir ubicar la primera universitat de la contrada a Girona. L’edifici de les Àligues,-en honor a l’àguila de dos caps, símbol de la dinastia dels Àustries-, va ser, de fet, la seu de l'Estudi General de Girona durant el segle  XVI. La façana renaixentista i presidida per una gran portalada és l'únic element que es conserva d'aquesta època després de la reforma dels arquitectes Josep Fuses i Joan Maria Viader. Aquesta construcció s’ha fet servir com a Universitat, com a presó i com a dependències militars.

El convent de Sant Domènec de Girona, fundat l'any 1253 pel bisbe Berenguer de Castellbisbal, és un conjunt monumental format per dos claustres, el convent i l’església, d’estil gòtic. A més, constitueix un dels models més rellevants d’orde mendicant a Catalunya. Després de l’exclaustració l’any 1822, el convent va ser destinat a caserna fins l’any 1945, que els militars van abandonar-la i es van iniciar la restauració. Des de principis del 2000 acull la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

La Casa Salieti és La Casa Salieti és un casal del segle XIV que Rafael Masó va reformar entre 1910 i 1911 per encàrrec de Joan Salieti, un empresari de la indústria del paper molt influent en la societat gironina de l'època i client habitual de Masó. La intervenció del popular arquitecte es va centrar en l'escala d'accés a la planta noble, on va utilitzar els arcs i capitells de les arcades gòtiques preexistents. En els interiors, predomina l'estètica neomedievalista on, fins i tot, Masó va dissenyar una làmpada de sostre, una làmpada de peu i un penja-robes de ferro forjat. A més, en una de les sales de la planta noble es conserva un fris pintat per Joan B. Coromina que representa el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. , un empresari de la indústria del paper molt influent en la societat gironina de l'època i client habitual de Masó. La intervenció del popular arquitecte es va centrar en l'escala d'accés a la planta noble, on va utilitzar els arcs i capitells de les arcades gòtiques preexistents. En els interiors, predomina l'estètica neomedievalista on, fins i tot, Masó va dissenyar una làmpada de sostre, una làmpada de peu i un penja-robes de ferro forjat. A més, en una de les sales de la planta noble es conserva un fris pintat per Joan B. Coromina que representa el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte gironí Rafael Masó (1880-1935) i una de les obres més importants de la seva arquitectura. A més, és l'única que està oberta al públic de les famoses cases del riu de Girona. La casa s'ha conservat amb el mobiliari i la decoració de l'època noucentista, i també ofereix unes vistes inèdites de la ciutat.

Un dels espais més emblemàtics de Girona és el Call Jueu, format per un laberint de carrerons i de patis que mantenen, encara, l'aura dels temps medievals. És un dels barris jueus més ben conservats d’Europa i una mostra evident de la importància que va tenir la cultura jueva a la ciutat. El Call es va començar a formar a partir del segle XII, al carrer de la Força, quan s'hi instal·laren famílies jueves que abans vivien en els voltants de la catedral. El Call, per cert, es trobava al mig de diversos sectors ben diferenciats del que avui és Barri Vell. Hi van arribar a viure una mitjana de 800 persones. Entre ells, per cert, el metge, poeta, filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com Bonastruc ça Porta.

Els Banys àrabs de Girona són uns banys públics de l’època romànica que imiten les termes romanes, els banys musulmans i les mikwàs jueves, una tradició que es va recuperar a partir del segle XI amb el desenvolupament de les ciutats. L’edifici s'inspira en la tipologia dels banys nord-africans, però els seus elements arquitectònics són plenament romànics: arcs de mig punt, voltes de canó, capitells corintis estilitzats a la manera del segle XII, etc… La primera notícia documental d'aquests banys correspon al 1194, data en què el rei Alfons el Cast va cedir les rendes d'aquest edifici a la seu gironina. Arran del setge de 1285 van ser enderrocats i, poc després, Jaume II va fer una donació a Ramon de Toilà perquè els reconstruís. Probablement van deixar de funcionar cap al segle XVI. 

L'espai que emmarca l'església de l'antic convent de Sant Martí és, en si mateix, una petita joia. Aquesta església, una de les més velles de la ciutat i dedicada a Sant Martí i pertanyent a l'antic convent i col·legi dels jesuïtes, es va edificar fora muralles al final del segle XVI en un pendís anomenat sa Costa.  El relleu de la façana, també dedicat a Sant Martí és obra de l'escultor Onofre Fuster i el picapedrer Llàtzer Cisterna.

El carrer del Portal Nou és un carrero estret que, en ocasions, no permet admirar com cal algunes de les meravelles arquitectòniques que alberga. Com ara les cases Dalmau i Rigau, obra de l'arquitecte Joan Roca Pinet en la seva etapa de racionalisme formal. La millor manera d'observar aquestes dues cases, molt properes, és enfilats a la muralla de Girona.