Direcció: Rafel Durán. Autora: Carme Martí. Dramatúrgia: Josep Mª Miró. Amb: Mercè Arànega.
Una història que crida per ser coneguda, una actriu en estat de gràcia i una direcció impecable fan de l'adaptació de la biografia de Neus Català escrita per Carme Martí un espectacle impactant, emotiu, necessari amb un únic però, una escenografia tan conceptual que resulta prescindible.
Mercè Arànega es posa a la pell d’una dona singular, una heroïna anònima. Ella és la pagesa del Priorat que travessa la frontera cap a França amb 180 nens i nenes durant l’èxode republicà. És la dona empresonada i maltractada per col·laborar amb la Resistència a la presó de Llemotges. És la dona internada en el camp d’extermini de Ravensbrück. És la dona capaç de superar l’horror i tornar a viure un cop alliberada, i fins i tot tenir dos fills malgrat els experiments nazis per esterilitzar-la. És la dona que ha lluitat perquè aquella barbàrie no s’oblidés. La vida de Neus Català és un exemple de coherència, de solidaritat i de lluita sense escarafalls. I, a més, és un testimoni d’allò que ningú no hauria d'ignorar, perque en l’exercici de la memòria històrica hi ha la vacuna contra l’horror.
La dramatúrgia de Josep Maria Miró ('El principi d’Arquimedes') traça un perfil complet. No sembla que li manqui res i ben segur que res no li sobra. La direcció de Rafel Duran eludeix el tremendisme en benefici d’una torbadora sobrietat en una narració directa i precisa que reviu les emocions. Arànega fa un brillant exercici de contenció per apropar-nos imatges i fets, per colpir-nos sense dramatismes ni plors. Queden les llàgrimes dels espectadors. Ella, que en els camps de concentració va dir i repetir: "No em fareu plorar". No se la perdin.
