Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

5 motius per veure 'The young pope'
Blog

5 motius per veure 'The young pope'

Potser us feia mandra veure una sèrie ambientada al Vaticà. Mossegueu-vos la llengua abans de parlar. A 'The young pope', Paolo Sorrentino firma la seva obra mestra, recuperant el to amb què va abordar els entrellats de la política italiana a 'Il divo', amb un Jude Law que està per sucar-hi pa. La primera temporada ja està disponible a l'HBO, i us farà al·lucinar. Primera, perquè li trepitja l'ull de poll a l'Església Catòlica. 1. La versió vaticana de 'House of cards'. Ja sabeu que Paolo Sorrentino és el director de 'La gran bellesa', aquell fris d'historietes romanes que era pur Fellini passat de piscotròpics. Acabava amb el relat d'una monja centenària que només tenia una dent penjant de la geniva, i que per fer penitència pujava l'Escalinata de Sant Pere de genolls, arrossegant-se com un mol·lusc moribund. Molts van pensar que aquí s'havia passat de llest, que potser havia ferit la sensibilitat dels que encara professen fe a la Santa Mare Església. En fi, us podeu imaginar que la idea de fer una sèrie sobre un papa jove no era pas un camí cap a la redempció. Ans al contrari, és un producte blasfem i iconoclasta. És el 'House of cards' dels alts estaments clericals. 2. Un papa que és una estrella de rock. El papa no és cap progre avortista i partidari del condó. Dit clarament, és un cabró que adopta el nom de Pius XIII per afiliar-se a l'estirp de Pius XII, l'home que va posar el Vaticà als peus de Mussolini. I a més vol convertir la institució catòlica en una mena de cu

Michaël Dudok de Wit, el director de 'La tortuga roja'
Cine

Michaël Dudok de Wit, el director de 'La tortuga roja'

Pinzell gruixut i aquarel·la. Michaël Dudok de Wit és holandès  i viu a Londres, però diu que el seu estil d’il·lustració prové de les tècniques dels monjos budistes, del traç de tinta negra sobre paper blanc, del dibuix econòmic i serè. Després d’haver fet curts com 'The monk and the fish', un dia va rebre una carta de l’estudi Ghibli, la casa santa de l’animació japonesa, on va néixer 'El meu veí Totoro'. “Alguna cosa els va fer pensar que podíem treballar junts, i em van escriure perquè em volien produir una pel·lícula”, diu.Aquest és l’origen de 'La tortuga roja', una cinta enigmàtica sobre un nàufrag en una illa deserta, i una noia que surt de sota la closca d’una tortuga morta en una platja, durant un procés tan màgic com els que descrivia Ovidi a les 'Metamorfosis'. Cada imatge, creada amb màxima artesania, és una petita joia. “Des que era un nen sento fascinació per la natura, sobretot pels insectes, les salamandres i els peixos”, recorda De Wit. Diu que a casa tenia un munt d’aquaris, i que els mirava hores i hores amb delit, “com si fossin una pantalla de cine”.'La tortuga roja' és el seu primer llargmetratge. No té diàlegs, però sí una música de Laurent Perez del Mar que empeny cada seqüència com una fulla que es belluga amb el vent. “Buscava una frescor i una espontaneïtat que han estat sempre l’objectiu dels meus treballs: trobar sempre l’essència dels elements”, rebla De Wit. Les onades que llisquen terra endins, els canyars inclinats amb la brisa, l’escalfor de

Maria de Medeiros, ulls de nimfa
Cine

Maria de Medeiros, ulls de nimfa

La Filmoteca dedica un cicle a l'actriu portuguesa. Tothom la recorda fent de la nòvia de Bruce Willis a 'Pulp fiction'

Per què 'La la land' mereix 7 Globus d'Or
Blog

Per què 'La la land' mereix 7 Globus d'Or

És un rècord històric. 'La la land', de Damien Chazelle, que aquí s'estrena el divendres 13 com 'La ciudad de las estrellas', ha guanyat les set estatuetes a què estava nominada als Globus d'Or, una marca sense precedents en els 74 anys que fa que s'entreguen aquests premis. Mereix tanta polseguera? Els que l'hem vist n'estem convençuts. Nosaltres us donem un motiu per a cadascun dels guardons que s'ha embutxacat. 1. Un homenatge als musicals dels anys 50. La història passa a Los Angeles, prop del bullici de Hollywood, en una àrea de decorats en què la gent es passeja amb cotxes de golf. Són els mateixos platós en què Gene Kelly va il·luminar el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. És el paradís de màfia i ball on sis dècades enrere Cyd Charisse aixecava una cama com una atalia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. 'La la land' és, en certa manera, un tribut als musicals americans dels anys 50, a les pel·lícules de Vincente Minnelli i Stanley Donen, amb tota la seva creativitat escènica. 2. Un director que és pura amfetamina. Ara fa dos anys que Damien Chazelle estrenava 'Whiplash', la història d'aquell nano que tocava la bateria fins que les baquetes li feien sagnar les mans. J.K. Simmons va guanyar un Òscar al Millor actor secundari pel seu paper d'instructor, un dèspota que molts van comparar amb el del militar de 'La jaqueta metàl·lica', per aquella escena en què d

Les estrenes de la setmana

Toni Erdmann
Cine

Toni Erdmann

És probable que aquests dies sentiu dir que 'Toni Erdmann' és la comèdia de l'any. Això estaria molt bé si no fos per un petit detall: la pel·lícula de Maren Ade no és exactament una comèdia. El que passa és que un dels seus protagonistes està entestat a prendre's la vida a broma, actitud que no fa gens de gràcia a la seva filla. L'intent d'ell per reconstruir el vincle paternofilial obrirà un ventall de possibilitats que duen el film cap a situacions imprevisibles, absurdes i, sí, sovint humorístiques. Les quasi tres hores de funció s'adiuen a la paciència i llibertat amb què Ade permet que es desenvolupin els personatges, pujant constantment l'aposta fins al punt de proposar un doble clímax (primer musical, després emprant la nuesa com a detonant d'un gag) que ens regala alguns dels instants més hilarants i alhora emocionants dels darrers temps.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Loving
Cine

Loving

No calen discursos grandiloqüents per demostrar que la xenofòbia de les diatribes de Trump forma part de l’ADN d’Amèrica. La matèria primera –la història real de Richard i Mildred, condemnats a l’exili per cometre el pecat de casar-se, ell blanc, ella negra– és de telefilm de sobretaula reivindicatiu, però Jeff Nichols evita les catarsis dramàtiques i el sensacionalisme ideològic amb empatia i subtilesa. El que importa és filmar dues persones que s’estimen, i que faran el que calgui perquè la pressió social no trenqui els seus gestos de complicitat. Loving té una infreqüent humilitat, que no deixa que la imperiosa força d’una injustícia apagui el llum, la intimitat, la calidesa compartida de dues vides que volen ser viscudes sense alçar la veu, enormes en la seva petitesa.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Callback
Cine

Callback

Nova York no és la ciutat cool que se sol veure al cinema. De fet, el somni americà pot ser, en realitat, un malson. Això és el que ve a dir 'Callback', l’última pel·lícula del català Carles Torras, director d’'Open 24 h', que narra la història d’un immigrant a la gran metròpolis. Ell s’ha cregut la llegenda del país de les oportunitats. A més, vol ser actor. Evidentment, el somni d’una vida de glamur i integració es queda en no res. Els tons són grisos, els ambients són sòrdids i el protagonista... el protagonista és un psicòpata.Per tal d’entendre la premissa de 'Callback', val la pena, primer, parlar del seu procés de realització, el de dos cineastes (Torras i el guionista i actor Martín Bacigalupo) que eren ells mateixos uns estranys a la ciutat americana. La pel·lícula té un marcat to irònic, sobretot quan retrata, una vegada i una altra, el món dels càstings. Quan el protagonista, per exemple, imita les veus dels anuncis, com si una publicitat de quètxup necessités una interpretació digna de Paul Newman. Però ben aviat s’endinsarà en la violència més contundent. Primer, l’agressivitat s’intueix: el personatge sembla senzillament un excèntric, com Adam Sandler a 'Punch-drunk love', un home dominat per la ira. I de seguida veurem que està més disposat a arribar a provocar situacions extremes. Així, 'Callback' es desplaça de la comèdia a la crítica social, i finalment al terror.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Shin Godzilla
Cine

Shin Godzilla

Després de les seves excursions americanes, Godzilla torna a casa. Si la primera aparició al Japó del gran llangardaix encarnava el terror radioactiu posterior a la bomba atòmica, l’estrena de 'Shin Godzilla' no es pot deslligar de les ferides causades per Fukushima. Perquè Godzilla és una icona catàrtica que condueix la nació nipona a confrontar els seus traumes. Una idea que mai havia quedat tan clara com en aquesta versió, que fa esclatar la narració en una coralitat vertiginosa, descrivint amb detall com l’estructura governamental respon i neutralitza la crisi monstruosa. A estones, el tuf patriòtic fa trontollar la pel·lícula, però el carisma de Godzilla ho pot tot. Fins i tot, aconseguir que Shinya Tsukamoto, un dels cineastes més díscols del país i que aquí apareix com a actor, es posi de costat del sistema.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Toni Erdmann
Cine

Toni Erdmann

És probable que aquests dies sentiu dir que 'Toni Erdmann' és la comèdia de l'any. Això estaria molt bé si no fos per un petit detall: la pel·lícula de Maren Ade no és exactament una comèdia. El que passa és que un dels seus protagonistes està entestat a prendre's la vida a broma, actitud que no fa gens de gràcia a la seva filla. L'intent d'ell per reconstruir el vincle paternofilial obrirà un ventall de possibilitats que duen el film cap a situacions imprevisibles, absurdes i, sí, sovint humorístiques. Les quasi tres hores de funció s'adiuen a la paciència i llibertat amb què Ade permet que es desenvolupin els personatges, pujant constantment l'aposta fins al punt de proposar un doble clímax (primer musical, després emprant la nuesa com a detonant d'un gag) que ens regala alguns dels instants més hilarants i alhora emocionants dels darrers temps.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
La ciudad de las estrellas - La La Land
Cine

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Paterson
Cine

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Loving
Cine

Loving

No calen discursos grandiloqüents per demostrar que la xenofòbia de les diatribes de Trump forma part de l’ADN d’Amèrica. La matèria primera –la història real de Richard i Mildred, condemnats a l’exili per cometre el pecat de casar-se, ell blanc, ella negra– és de telefilm de sobretaula reivindicatiu, però Jeff Nichols evita les catarsis dramàtiques i el sensacionalisme ideològic amb empatia i subtilesa. El que importa és filmar dues persones que s’estimen, i que faran el que calgui perquè la pressió social no trenqui els seus gestos de complicitat. Loving té una infreqüent humilitat, que no deixa que la imperiosa força d’una injustícia apagui el llum, la intimitat, la calidesa compartida de dues vides que volen ser viscudes sense alçar la veu, enormes en la seva petitesa.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Silencio
Cine

Silencio

El títol de la darrera pel·lícula de Scorsese sembla la prova irrefutable d’un buit, d’una negació, però també una petició de respecte, una pregària imperativa, minimalista en el seu sentit de l’èpica. 'Silencio' comença com una versió religiosa d’'El cor de les tenebres' per acabar sent la crònica d’un martirologi corprenedor i sagnant, que no només demostra que els camins de la intolerància són inexpugnables sinó que l’autèntica fe mai no llença la tovallola. La crueltat de les seves imatges ens podria fer pensar que aquesta és una història de bons (els frares portuguesos) i dolents (els japonesos que persegueixen la propagació del catolicisme a finals dels segle XVII), però l’austeritat espartana de la posada en escena de Scorsese, el seu rigor ascètic i sense concessions, ens fan creure en el poder del cinema per abraçar la trascendència, per molt mal que ens faci el que veiem.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Més pel·lícules recomanades

Pel·lícules per a tota la família

¡Canta!
Cine

¡Canta!

Si vau pensar que a 'Mascotas' li faltava un xic de sal i pebre, que era com una mena de 'Toy story' canviant joguines per animals domèstics, podeu prescindir d’aquesta pel·lícula. Fa poc menys d’un any de l’estrena de 'Zootròpolis', una joieta, i no cal que ningú vingui a esprémer la mamella de la mateixa vaca. Perquè amb l’escena dels óssos peresosos i la cabra nudista la idea d’inventar-se un bestiari antropomorf va tocar sostre. Però tampoc no li traurem el seu mèrit. Garth Jennings, a qui potser recordareu com la veu d'un dels tres grangers ronyosos de 'Fantastic Mr. Fox', dirigeix aquesta història animada que en realitat ens parla del declivi de l’època d’or del musical escènic, una mena de 'Sunset boulevard' de la indústria de l’entreteniment. '¡Canta!' tracta d'un coala que regenta un teatre en bancarrota que el banc està a punt d’expropiar. Per salvar-lo decideix convocar un concurs de talents. Té alguns moments simpàtics. Les gambes que imiten Katy Perry des de dins d’una peixera i les cries de panda roig japoneses que fan 'cosplay'. L’escena del rentat del cotxe i el ratolí busca-raons que es creu que és Frank Sinatra amb el colze repenjat en un piano. Però ni la megalòpolis on viuen té cap tipus de gràcia ni el model de societat s’atreveix a trair l’estètica 'neocon'. Tot són famílies en què el pare treballa i la mare renta els plats. Sí, allò que pensàveu que ja estava superat.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Vaiana
Cine

Vaiana

Típic producte Disney? D’entrada, això sembla. Tenim un personatge femení fort, com a 'Pocahontas', que en aquest cas és una noia polinèsia de 16 anys que batalla per salvar la seva illa. Tenim gags entranyables, paisatges idíl·lics i uns animals xerraires que t’arriben al cor: entre ells, un cranc ermità que es deleix per les llaminadures i un pollastre amb poques llums que amenaça d’acaparar tot el protagonisme de l’acció. Però aquest relat, obra dels directors d’'Aladdin' i 'La sireneta', també transpira aires de progrés. Per començar, ens trobem en el si d’una comunitat cohesionada sota la creença en els grans mites dels viatges per mar i les llegendes creacionistes. Un dia, les plantes de l’illa es comencen a assecar, i la noia en qüestió se’n va a la recerca del semidéu Maui, l’únic que pot posar-hi remei. Fixeu-vos que en aquesta equació no hi ha ni príncep ni marit potencial a la vista. El futur de la protagonista depèn únicament de la seva capacitat de lideratge, i tot i que el conte de fades té una estructura d’allò més tradicional, és evident que a Disney han fet un gran pas.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Rogue One: una historia de Star Wars
Cine

Rogue One: una historia de Star Wars

Les idees que George Lucas va proposar a la trilogia fundacional de 'Star wars' segueixen alimentant la base sobre la qual es construeixen les noves pel·lícules de la saga. Pot ser que 'Rogue One' es plantegi com la construcció d'un univers a banda dins de la franquícia, però sense espòilers de cap tipus us direm que en última instància renuncia a la seva originalitat per constituir-se com una peça més dins d'una gran maquinària. És una pel·lícula menor i gairebé anecdòtica, revestida d'èpica i grandiloqüència visual, en la qual no hi ha gaire imaginació ni enginy estètic, ni tampoc empatia cap als personatges. Es gaudeix, això sí, des de la perspectiva del cinema bèl·lic més clàssic, amb uns herois anònims que lluiten sense pena ni glòria per defensar els seus ideals i amb alguns passatges de batalla brillants. Però en el fons té esperit de sèrie B camuflat de gran superproducció. I la falta de carisma dels protagonistes se supleix amb la resurrecció d'alguns dels personatges mítics.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Axel: el petit gran heroi
Cine

Axel: el petit gran heroi

El Planeta Cacauet s'ha quedat sense cactus bonta i per tant sense menjar. L'Axel i el Jono emprenen un viatge fins a Vall de l'Imant Negre, per buscar-ne. Durant el viatge, l'Axel s'enfronta al delirant Rei Llangardaix, que vol tots els cactus.

Bèsties fantàstiques i on trobar-les
Cine

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

En 1926, Newt Scamander descansa a Nova York després de viatjar per tot el món per documentar una selecció de criatures màgiques. Però la seva vida es complica a causa d'un muggle anomenat Jacob i de la fugida d'algunes criatures fantàstiques.

Trolls
Cine

Trolls

El ninot creat a finals dels 50 per l'holandès Thomas Dam, i tot el material de joguines que se li associa i s'ha tornat a popularitzar en els últims temps, han servit de base a Dreamworks per seguir explorant la seva via de cinema infantil animat sense massa (o cap) pretensions autorals. 'Trolls' és una pel·lícula plena de color i purpurina, un autèntic empatx visual que serveix de contrapunt al disseny poc agraciat de les criatures que pul·lulen per un univers ple de cançons pop (la pel·lícula té el suport de Justin Timberlake) i un molest esperit naïf. Tot és tan encaramel·lat i dolç com quan t'afartes de 'cupcakes' i l'únic que aconsegueix és que el sentiment de felicitat que intenta desprendre se t'indigesti a l'estómac. No hauria d'estar recomanada per a una audiència major de set anys.  

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles

Les millors pel·lícules de...

Escenes de sexe
Cine

Escenes de sexe

Les 50 millors pel·lis catalanes
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

13 tatuatges mítics del cinema
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Impostors de pel·lícula
Cine

Impostors de pel·lícula

De zombis
Cine

De zombis

Jean-Luc Godard
Cine

Jean-Luc Godard