Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

Cinema

Roberto Rossellini als Verdi

Del 3 al 9 de juliol, els cinemes Verdi dediquen un cicle retrospectiu a pare del neorealisme italià

Llegir-ne més
Cinema

Fire!! 2015:

El millor de la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona

Llegir-ne més
Cinema

Banyadors i biquinis de cine

Els vestis de bany del cel·luloide que es van gravar a les nostres retines

Llegir-ne més
Cinema

Festival Atlàntida

Un festival de cine per pocs calés i des del sofà

Llegir-ne més
Cinema

Olivier Assayas: l'home que filma Juliette Binoche

Primer diré, sense embuts, que Olivier Assayas és un dels paios més inteŀligents que he tingut el plaer de conèixer, i un dels millors cineastes en actiu sobre l’escorça terrestre. L’he adorat des dels temps de 'L’eau froide'. Ara, quan ja ratlla els 60, ens sorprèn amb 'Viaje a Sils Maria', una pel·lícula sobre el pas del temps, que comença a Suïssa, dins d’un tren. Algú ens diu que acaba de morir un director de cine, un de molt famós. Una llegenda que planarà com un fantasma entre les boires.Podria ser la versió transalpina d’Ingmar Bergman, no creus?Retirat a Maloja, en comptes de l’illa de Faro. D’una manera intuïtiva, m’hi vaig inspirar. Jo vaig tenir el plaer de conèixer Bergman, l’any 1991, quan acabava d’estrenar la meva segona pel·lícula, 'L’enfant de l’hiver'. Per mi, era un mestre, la raó per la qual em dedicava al cinema. Els meus inicis estan marcats per les seves idees sobre les relacions entre imatge i paraula, per l’atracció física dels actors.Li vas fer una entrevista de tres dies. Què va suposar per a tu?Jo era un cineasta molt jove, encara lligat a l’entorn dels 'Cahiers du cinéma', que havien estat el meu bressol. A França ningú no havia aconseguit parlar amb Bergman des que Serge Daney el va entrevistar quan es va estrenar 'Fanny i Alexander', a principis dels 80. Toubiana, el redactor en cap dels 'Cahiers', va aconseguir arranjar tres dies de conversa, i m’ho van oferir a mi. Me’n consideraven un deixeble. És cert que en les últimes cintes me n’havia all

Llegir-ne més

Cinema a la fresca

Cinema

Sala Montjuïc

Les sessions més multitudinàries al fossar del castell

Llegir-ne més
Cinema

Pel·lis a L'Illa Diagonal

L'Illa tampoc falta a la cita amb el cinema a l'aire lliure

Llegir-ne més
Què fer

Cinema lliure a la platja

Agafeu una tovallola i aneu a la platja de Sant Sebastià

Llegir-ne més

Les estrenes de la setmana

Cinema

Nosotros y yo

El títol és prou eloqüent: del “nosaltres” al “jo” hi ha tot un viatge, que és el de l’adolescència. Del plural al singular, sempre conjugats en primera persona; del sentiment de pertinença a una comunitat que comparteix i rebutja amb la mateixa intensitat banal i transcendent, a la construcció d’una identitat que ens acompanyarà el que ens queda per viure. I tot en un trajecte en autobús des de la barriada del Bronx, el dia que comencen les vacances d’estiu. Un trajecte metafòric, que arrenca a primera hora de la tarda, amb el vehicle ple de gom a gom, i acaba a la nit, en la intimitat del vis-a-vis. No és una pel·lícula, és un ball d’emoticons. Gondry capta el caos hormonal dels 16 anys des d’un registre que sembla documental però que aviat revela el seu artifici, que també és el de les relacions que s’estableixen entre els adolescents, els rols que han de complir, els rituals que han de preparar, els secrets (de domini públic) que han d’ocultar. La brillant estructura del film, gairebé 'Les mil i una nits' en clau de missatge de text, es va desprenent de les seves capes a mesura que els viatjants van baixant del bus, i si 'Nosaltres i jo' sembla de vegades repetitiva –com ho és el vídeo viral d’un company caient de cul a la cuina que circula de mòbil en mòbil– és perquè l’adolescència, amb els seus flirtejos, els seus atacs d’ira, el seu bullying i el seu melodramatisme, també ho és. Gondry fica la pota en el tercer acte, quan intenta quadrar números amb un gir de guió qu

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

El padre

'El padre' comença l’any 1915 en un petit poble armeni a Turquia, i acaba l’any 1923 en un petit poble a Dakota del Nord. El fil conductor és en Nazar, un home separat de la seva família durant el genocidi armeni en mans dels turcs, que vol retrobar les seves filles encara que això li faci fer la volta al món. Pateix la intolerància i la crueltat dels que manen, però també es troba amb la bondat i la solidaritat de la gent comuna. Les primeres imatges ens fan pensar en un film de guerra, però a poc a poc anem passant per tots els gèneres, mentre en Nazar camina pel desert, la ciutat, el mar i la neu: western, terror, melodrama i aventura s’entrellacen en la història d’aquest home, que és mut. Fatih Akin fuig del realisme i el naturalisme, i fa un ús increïble de la música com a traductor de les paraules que en Nazar no és capaç de pronunciar.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

Lo que hacemos en las sombras

Mockumentary de terror vingut de Nova Zelanda, 'Lo que hacemos en las sombras' va de quatre vampirs que conviuen en un xalet, com si fossin Els joves. Viago, un dandi del segle XVIII amb un punt Edward Scissorhands, té un conflicte amb els seus companys de pis per culpa d’una vaixella bruta. Atenció a la resta de la casta: Vlad, un xuclasangs medieval, Deacon, un exnazi que ha aconseguit el do de la vida eterna, i en Petyr, un fòssil inspirat en el mític Nosferatu, que fa 8.000 anys que es va convertir en criatura de la nit. El que trobareu aquí no és més que una llarga sèrie d’esquetxos maldestres, que potser haurien pogut tenir una llarga vida a la televisió, en format sitcom, però que encara així resulten hilarants. Si fóssiu un vampir, què buscaríeu a Google? La resposta és òbvia: fotos de verges, i vídeos de la sortida del sol.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

Aprendiendo a conducir

Una dona madura comença a rebre classes de conducció després que el seu marit l’hagi abandonat. No costa deduir que aquest gest té un caire simbòlic: mai no és tard per tornar a agafar les regnes de la nostra vida. A això s’hi ha de sumar l’intercanvi cultural propiciat per les converses amb un instructor hindú. Si ens basem en aquests materials, el pronòstic resulta calamitós, però Isabel Coixet manté les formes a còpia de llimar temptacions líriques, i seguint la bona feina de Patricia Clarkson i Ben Kingsley. En realitat, el retret més gran que es pot fer a la directora és el poc suc dramàtic i formal que treu al reduït espai del cotxe, un dels escenaris més estimulants del cinema contemporani.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Cinema

Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia

Aquesta esplèndida pel·lícula, 'Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia', que es podria titular '39 fragments d’una cronologia de la incomunicació', funciona gairebé com una novel·la gràfica protagonitzada per Vladimir i Estragon, un Beckett on tothom espera Godot sabent en secret que no apareixerà mai. No hi ha un argument, sinó una visió de la vida que Andersson ens havia avançat a 'Songs from the second floor' i 'You, the living': el que passa en segon pla, o en tercer, compon el sentit de l’escena com només Tati sabia fer. És un 'Playtime' sota zero. La comicitat de cada seqüència està dissenyada al miŀlímetre, com un preciós exercici de dibuix tècnic. El càlcul de la posada en escena no resta emoció al retrat de l’absurd de la comèdia humana, que, de tant en tant, sobretot quan flirteja amb la mort, congela la rialla.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

La profesora de parvulario

L’israelià Nadav Lapid és, segurament, un dels millors cineastes contemporanis. Fa poc vam poder veure 'Policeman', un 'thriller' alhora asèptic i duríssim, una mena de faula cruel i apocalíptica sobre la deriva del seu país. 'La profesora de parvulario', en aparença, no arriba a aquests nivells de mala llet, però encara és més subtil en la seva capacitat d’observació i diagnosi clínica d’una societat malalta. Un nen poeta. Una professora que s’obsessiona amb ell fins a nivells inversemblants. I una història que, a partir d’aquí, pren camins insòlits. Lapid és un cineasta de maneres obliqües, que mai no agafa el camí més fàcil. Però precisament per això els seus personatges són d’una complexitat infinita, i la narració se’n va per dreceres sorprenents. Elegant, estilitzat, implacable, aquest és un film imprescindible.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

El pequeño Quinquin

Hi ha una tradició europea de sèries televisives de qualitat anterior a l’actual boom de la ficció a la petita pantalla. De Fassbinder a Bergman, cineastes de prestigi van trobar a la tele un espai creatiu on explorar altres possibilitats. És amb aquest llegat que entronca 'P’tit Quinquin', la sèrie de Bruno Dumont per a Arte que aquí ens arriba a sales comercials. El director de 'Camille Claudel 1915' retorna als territoris que va explorar als seus primers films, els paisatges i personatges de la zona Nord-Pas de Calais, d’una forma més ambiciosa i des d’un registre diferent. Adopta el format més recurrent de les sèries, la investigació policial, per subvertir-lo des d’un humor inesperat i extravagant que muda en una poètica de la desolació a mesura que avança el metratge. Com a 'La vie de Jésus' i 'L’humanité', Dumont elabora un gran fresc sobre una terra amb una idiosincràsia pròpia obligada a conviure amb el mal.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

Requisitos para ser una persona normal

En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema

Mis escenas de lucha

Una sempre s’imagina què deu dir el director als seus actors per tal que aquests se sentin còmodes, perquè puguin fer del rodatge un lloc segur. De vegades, el nivell d’exposició dels intèrprets resulta tremendament alt. És el cas de 'Mis escenas de lucha', última pel·lícula del francès Jacques Doillon. Es construeix a partir de pocs elements. De fet, es podria dir que només necessita tres coses: un home, una dona i una casa al bosc. Així es resumeix la història. Ella torna al poble de la infància després de la mort del pare. Ell viu allà. Es coneixen des de fa anys i es retroben i es desitgen. Han de canalitzar l’anhel d’alguna manera i ho fan amb una sèrie de baralles.Poques pel·lícules han capturat el cos d’una manera tan física, explícita i estètica. Doillon ha fet una obra única, nua en tots els sentits, pels escassos elements que necessita i per la sensualitat primitiva que elabora. Els cossos de Sara Forestier i James Thierrée són el motor de la pel·lícula. La càmera se’ls enganxa i participa en la seva fascinant intimitat. La violència acaba barrejant-se amb el sexe. En qualsevol cas, es tracta de pulsions, que combinen amb un fons teòric. Els personatges discuteixen les bases de les seves sessions. 'Mis escenas de lucha' s’estructura així sobre dos pilars aparentment distants: el cos i la paraula.El film de Doillon arriba a les nostres pantalles dos anys després de la seva estrena. Es podria dir allò de més val tard que mai. 'Mis escenas de lucha' és una pel·lícula i

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més pel·lícules recomanades

El millor de la cartellera alternativa

Cinema

El exorcista

William Friedkin. EUA, 1973. VOSE. 121'.   Adaptació de la novel·la de William Peter Blatty. Inspirada en un exorcisme real ocorregut a Washington en 1949. Regan, una nena de dotze anys, és víctima de fenòmens paranormals com la levitació o la manifestació d'una força sobrehumana. La seva mare, terroritzada, després de sotmetre la seva filla a múltiples anàlisis mèdiques que no ofereixen cap resultat, acudeix a un sacerdot amb estudis de psiquiatria. Aquest està convençut que el mal no és físic sinó espiritual, és a dir, que la nena és víctima d'una possessió diabòlica. Per això, amb l'ajuda d'un altre sacerdot, decideix practicar un exorcisme. Segurament la pel·lícula de terror més popular de tots els temps.

Llegir-ne més
Cinema

Bajo el peso de la ley

Jim Jarmusch. EUA,1986. VOSE. 107'. Una història en què els estranys són de nou protagonistes, com en la primera pel·lícula de Jarmusch. Aquesta vegada, l’estranyesa és dins de la pròpia pell i a la ciutat de Nova Orleans i els pantans de Louisiana.

Llegir-ne més
Cinema

Mecal Air 2015

Per setè any consecutiu, la Plaça del Baluard del Poble Espanyol acollirà el Mecal Air, on es projectaran alguns dels millors curtmetratges de l’anterior edició de Mecal Pro, Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona. Les projeccions tenen lloc tots els divendres de juny, juliol, agost i setembre, i la programació de cada sessió s’articularà a través d’una temàtica concreta: terror, sexe, humor, amor...

Llegir-ne més
Més pel·lícules de la cartellera alternativa

Les millors pel·lícules de...

Cinema

Escenes de sexe

Llegir-ne més
Cinema

Les 50 millors pel·lis catalanes

Llegir-ne més
Cinema

13 tatuatges mítics del cinema

Llegir-ne més
Cinema

Impostors de pel·lícula

Llegir-ne més
Cinema

De zombis

Llegir-ne més
Cinema

Jean-Luc Godard

Llegir-ne més