Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

Quins són els límits morals de l'art?
Cine

Quins són els límits morals de l'art?

Potser sigui un debat que existeix des dels inicis dels temps, però és cert que d'ençà que va néixer el cinema ha arribat a tocar sostre unes quantes vegades. Ara que està més viu que mai, us proposem cinc casos moralment més que qüestionables, que s'han justificat en nom de l'art.

Llegir-ne més

Les estrenes de la setmana

Paterson
Cine

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
María (y los demás)
Cine

María (y los demás)

És una d’aquelles pel·lícules que et proporcionen instants de bellesa en estat pur. El somriure pacient de Bárbara Lennie, aixecant la vista per sobre d’un diari, la pell de gallina a la nuca davant la mar agitada. Unes estovalles plenes de taps de suro i plats empastifats de nata en un menjador amb sol de mitja tarda, que et posa a la boca aquella acidesa del cava escalfat després d’un llarg dinar en família. Pablo Derqui cantant 'Como yo te amo' com una tromba, menjant-se línies de lletra amb un taral·leig de borratxera de sobretaula. És d’aquells relats familiars que, per falta d’imaginació, sempre acabem vinculant a l’estirp dels drames rurals de Txékhov. Però també és Rohmer, és la protagonista d’'El raig verd' esperant trobar un fil de llum en la línia d’horitzó. És la història d’una dona en primer pla, amb una mirada esplèndida, i unes retines on llàgrimes i virtut lliuren les seves batalles. Una dona que se sent abandonada pel pare, pels germans i per l’amant, i que només té al seu favor la generositat d’una càmera còmplice, que ens la descobreix radiant com si conèixer els seus encants fos un privilegi únic de l’espectador.Però aquí no hi ha ni bons ni dolents. Només una tropa d’actors en estat de gràcia que defugen els estereotips i broden el subtext. Nely Reguera debuta en el llargmetratge amb una pel·lícula de gestos espontanis i traïcions blanques, ambientada en una casa a la costa on la gent ve i va. On el temps sembla tot i alhora un instant. On hi ha platerade

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Hasta el último hombre
Cine

Hasta el último hombre

Només Mel Gibson podria firmar un pamflet bèl·lic ultraviolent en què l’heroi principal és un objector de consciència. En el seu retorn rere les càmeres, el cineasta parteix de la història real de Desmond Doss, un estudiant de medicina condecorat per salvar dotzenes de vides en plena batalla d’Okinawa sense disparar ni un sol tret. En la primera meitat evoca el cinema clàssic per retratar Doss com l’encarnació de les essències d’una Amèrica profunda tan ingènua com religiosa. El segment central, el més interessant, mostra el conflicte d’aquest soldat pacifista en un exèrcit on no encaixa. És en el camp de batalla on el director es mostra més còmode i fa confluir les seves dues debilitats: la religiositat radical obra miracles en plena massacre. Gibson roda amb convicció aquesta patriòtica vida de sant. Un drama bèl·lic.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema Novo
Cine

Cinema Novo

Per al cinèfil devot, això serà un tall de 'boeuf bourguignon' servit en porcellana fina. El fill de Glauber Rocha, que va ser l’abanderat del nou cine brasiler dels 60, rescata el metratge oblidat d’una època com qui agafa un peix amb les mans. De fons, les veus dels titans que van aixecar el moviment sonen com un gramòfon submergit en una banyera, construint la crònica d’una era en què Déu i el diable es barallaven per la terra del sol. I el que hi veiem són imatges d’un munt de pel·lícules, fent glopades dins la mateixa placenta. “La resposta no és en el rosari, sinó en el rifle”, diu algú, des del fons de la pantalla. És l’homenatge a un cine rupturista i incendiari, de xiscles i corredisses, que troba en aquest documental una mena de rejoveniment. Sens dubte és l’obra sentida, però amb mà ferma, de qui l’ha mamat des del primer plor.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Paterson
Cine

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
La mort de Lluís XIV
Cine

La mort de Lluís XIV

Des d'aquell 'Quixot' que s’escapava de la ruta que li havia marcat Cervantes, la filmografia d’Albert Serra destaca per les aproximacions heterodoxes a grans mites de la història i la literatura. A 'La mort de Lluís XIV', humanitza l’encarnació del poder absolut a través del seu moment més vulnerable, l’agonia final. Al llarg de dues hores assistim als últims dies del Rei Sol sense sortir de la seva cambra. Sobre la figura de Lluís XIV, Serra entrecreua dues tradicions artístiques que treballaven en paral·lel. A la pel·lícula, la pintura mèdica assalta l’àmbit propi dels retrats de cort. El cos sagrat del rei s’exposa d’una manera que es contemplava només per a les persones anònimes profanes: en tota la seva mortal putrefacció. Al seu voltant, Serra orquestra una simfonia plàstica de rostres que duen a terme el monitoratge de la salut del sobirà. Així plasma aquell moment en què la medicina moderna conviu encara amb les supersticions: l’escena més divertida del film la protagonitza el xarlatà provençal a qui dóna vida Vicenç Altaió, recitant un fragment del 'Tractat de l’amor heroic' d’Arnau de Vilanova. Amb 'La mort de Lluís XIV' el català també restitueix per al cinema el Jean-Pierre Léaud actor (que no el mite). El rostre envellit del protagonista d’'Els 400 cops' recull tota la inabastable fragilitat de qui, malgrat els luxes i les reverències, se sap a punt de morir.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
La llegada (Arrival)
Cine

La llegada (Arrival)

Sartre va dir que l'infern són els altres, però en aquesta equació furibunda mai no va quedar clar quin paper ocupa la vida extraterrestre. El canadenc Denis Villeneuve ha rodat una pel·lícula de marcians que més que ciència-ficció és un apèndix del 'Ser i el temps' de Heidegger, un relat enigmàtic en què els alienígenes són ombres tentaculades que leviten darrere d’una membrana gris, com ho feia el rostre de Liv Ullmann, difós en la boira, rebent la carícia d’un nen amb ulleres gruixudes al principi de 'Persona'. Com les bones pel·lícules, aquesta es presta a un munt de lectures, a un prisma polièdric que no t’acabes mai, carn d’hipòtesis i especulacions infinites. En primer lloc, ens situa en el dia en què un grapat de naus espacials s’instal·len en diferents punts del planeta. En segon lloc, és la batalla de la diplomàcia internacional, amb una formació de traductors al seu servei, per comunicar-se amb els visitants i desxifrar el seu enravenat sistema d’escriptura. Només així sabran què hi han vingut a fer, aquí. En tercer lloc, i aquí és on Villeneuve ens gira el cervell, desafia els límits del llenguatge lineal i tomba l’aparell cognitiu que fins ara ens ha servit per descodificar l’existència. Si això us sona massa tècnic, quedeu-vos amb la idea general. És la història de dues criatures silents amb forma de pop gegant que floten a l’altra banda d’un vidre ennuvolat, escopint rajos de tinta com qui fa anells de fum. O millor encara, i

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
María (y los demás)
Cine

María (y los demás)

És una d’aquelles pel·lícules que et proporcionen instants de bellesa en estat pur. El somriure pacient de Bárbara Lennie, aixecant la vista per sobre d’un diari, la pell de gallina a la nuca davant la mar agitada. Unes estovalles plenes de taps de suro i plats empastifats de nata en un menjador amb sol de mitja tarda, que et posa a la boca aquella acidesa del cava escalfat després d’un llarg dinar en família. Pablo Derqui cantant 'Como yo te amo' com una tromba, menjant-se línies de lletra amb un taral·leig de borratxera de sobretaula. És d’aquells relats familiars que, per falta d’imaginació, sempre acabem vinculant a l’estirp dels drames rurals de Txékhov. Però també és Rohmer, és la protagonista d’'El raig verd' esperant trobar un fil de llum en la línia d’horitzó. És la història d’una dona en primer pla, amb una mirada esplèndida, i unes retines on llàgrimes i virtut lliuren les seves batalles. Una dona que se sent abandonada pel pare, pels germans i per l’amant, i que només té al seu favor la generositat d’una càmera còmplice, que ens la descobreix radiant com si conèixer els seus encants fos un privilegi únic de l’espectador.Però aquí no hi ha ni bons ni dolents. Només una tropa d’actors en estat de gràcia que defugen els estereotips i broden el subtext. Nely Reguera debuta en el llargmetratge amb una pel·lícula de gestos espontanis i traïcions blanques, ambientada en una casa a la costa on la gent ve i va. On el temps sembla tot i alhora un instant. On hi ha platerade

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cinema Novo
Cine

Cinema Novo

Per al cinèfil devot, això serà un tall de 'boeuf bourguignon' servit en porcellana fina. El fill de Glauber Rocha, que va ser l’abanderat del nou cine brasiler dels 60, rescata el metratge oblidat d’una època com qui agafa un peix amb les mans. De fons, les veus dels titans que van aixecar el moviment sonen com un gramòfon submergit en una banyera, construint la crònica d’una era en què Déu i el diable es barallaven per la terra del sol. I el que hi veiem són imatges d’un munt de pel·lícules, fent glopades dins la mateixa placenta. “La resposta no és en el rosari, sinó en el rifle”, diu algú, des del fons de la pantalla. És l’homenatge a un cine rupturista i incendiari, de xiscles i corredisses, que troba en aquest documental una mena de rejoveniment. Sens dubte és l’obra sentida, però amb mà ferma, de qui l’ha mamat des del primer plor.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més pel·lícules recomanades

Pel·lícules per a tota la família

Vaiana
Cine

Vaiana

Típic producte Disney? D’entrada, això sembla. Tenim un personatge femení fort, com a 'Pocahontas', que en aquest cas és una noia polinèsia de 16 anys que batalla per salvar la seva illa. Tenim gags entranyables, paisatges idíl·lics i uns animals xerraires que t’arriben al cor: entre ells, un cranc ermità que es deleix per les llaminadures i un pollastre amb poques llums que amenaça d’acaparar tot el protagonisme de l’acció. Però aquest relat, obra dels directors d’'Aladdin' i 'La sireneta', també transpira aires de progrés. Per començar, ens trobem en el si d’una comunitat cohesionada sota la creença en els grans mites dels viatges per mar i les llegendes creacionistes. Un dia, les plantes de l’illa es comencen a assecar, i la noia en qüestió se’n va a la recerca del semidéu Maui, l’únic que pot posar-hi remei. Fixeu-vos que en aquesta equació no hi ha ni príncep ni marit potencial a la vista. El futur de la protagonista depèn únicament de la seva capacitat de lideratge, i tot i que el conte de fades té una estructura d’allò més tradicional, és evident que a Disney han fet un gran pas.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Bèsties fantàstiques i on trobar-les
Cine

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

En 1926, Newt Scamander descansa a Nova York després de viatjar per tot el món per documentar una selecció de criatures màgiques. Però la seva vida es complica a causa d'un muggle anomenat Jacob i de la fugida d'algunes criatures fantàstiques.

Llegir-ne més
Trolls
Cine

Trolls

El ninot creat a finals dels 50 per l'holandès Thomas Dam, i tot el material de joguines que se li associa i s'ha tornat a popularitzar en els últims temps, han servit de base a Dreamworks per seguir explorant la seva via de cinema infantil animat sense massa (o cap) pretensions autorals. 'Trolls' és una pel·lícula plena de color i purpurina, un autèntic empatx visual que serveix de contrapunt al disseny poc agraciat de les criatures que pul·lulen per un univers ple de cançons pop (la pel·lícula té el suport de Justin Timberlake) i un molest esperit naïf. Tot és tan encaramel·lat i dolç com quan t'afartes de 'cupcakes' i l'únic que aconsegueix és que el sentiment de felicitat que intenta desprendre se t'indigesti a l'estómac. No hauria d'estar recomanada per a una audiència major de set anys.  

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Un monstre em ve a veure
Cine

Un monstre em ve a veure

Un monstre ens ve a veure. A mi, a tu, a tots. Un monstre que en realitat en són tres. El primer de tots, J.A. Bayona, un director capaç de fer espectacle amb els sentiments sense caure mai en el sentimentalisme. El segon, Sigourney Weaver, una actriu que omple la pantalla i imposa la seva presència tendra i dominant a la vegada. El tercer, un home-arbre de dimensions gegantines, narrador d’històries alliçonadores. Aquest és el monstre que visita en Connor, el nen que s’ha d’enfrontar al dolor i la mort sense altres elements que la seva poderosa imaginació. Imaginació és el que té Bayona a l’hora de posar en imatges un llibre de Patrick Ness. Imaginació per fer un monstre entranyable i protector, imaginació per explicar les històries amb una animació preciosa. Un film magnífic per a grans i petits.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cigonyes
Cine

Cigonyes

Una pel·lícula d'animació sens dubte adreçada a les audiències més joves, aquelles a les que encara els podem dir que els nens arriben en el bec d'una cigonya, i a les que no els sap greu trobar-se amb un poti-poti que recorda un híbrid entre 'Del revés' i 'El rei lleó', allargat a 100 minuts de metratge. I no es pot dir que no hi hagi feina al darrere. De fet 'Cigonyes' intenta crear una història enèrgica d'una idea inicial que d'entrada ens faria badallar. És la història d'un jove ocell, en Junior, educat per heretar el negoci de missatgeria del seu pare, un imperi que ha sabut passar del negoci de repartir criatures a les famílies que les desitgessin a fer arribar telèfons mòbils i productes de telebotiga. Però quan en un dels paquets en Junior es troba un nadó humà haurà de tenir-ne cura com en els vells temps.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares
Cine

El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares

Tim Burton és un creador barroc de mena. Agafeu qualsevol cinta seva, des dels clàssics com 'Beetlejuice' fins a 'Alícia', i us perdreu entre paisatges que es recargolen, vestuaris carregats i criatures de morfologia impossible. L’estètica, ja la hi vam comprar fa temps. El problema de la seva nova pel·lícula, 'El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares', és que la història resulta encara més excessiva que les seves imatges. Comença, com un bon relat macabre, quan en Jake troba el seu avi mort enmig del bosc, i sense ulls. Però la trama es complica quan el nano arriba amb el seu pare al misteriós orfenat de la senyora Peregrine, buscant respostes. Amb incomptables presències malèfiques, escenaris laberíntics i actors de repartiment, al final els enigmes resulten tan confusos que ni l’espectador pot trobar la sortida del cine.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Llegir-ne més

Les millors pel·lícules de...

Escenes de sexe
Cine

Escenes de sexe

Llegir-ne més
Les 50 millors pel·lis catalanes
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

Llegir-ne més
13 tatuatges mítics del cinema
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Llegir-ne més
Impostors de pel·lícula
Cine

Impostors de pel·lícula

Llegir-ne més
De zombis
Cine

De zombis

Llegir-ne més
Jean-Luc Godard
Cine

Jean-Luc Godard

Llegir-ne més