Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

Cine

7 versions d''Alícia al país de les meravelles'

Fa sis anys que Tim Burton va dirigir la seva 'Alícia al país de les meravelles', on recordareu que Johnny Depp feia una ansiosa interpretació del Barreter Boig, amb dos ulls com boles de billar, injectats en sang, amb pinta que el seu camell l'hagués deixat tirat. Ara s'estrena la segona part, 'Alicia a través del espejo', també de la factoria Burton, i amb el càsting original, tot i que dirigida per James Bobin. Hem de confessar que a nosaltres no ens ha acabat de fer el pes, però hem trobat l'excusa perfecta per repassar les millors adaptacions i versions de la novel·la de Lewis Carroll que ens ha donat el setà art. Alícia a través del cinema!

Llegir-ne més

Les estrenes de la setmana

Cine

Tres recuerdos de mi juventud

Sigui dit d’entrada que '3 recuerdos de mi juventud' és la més gran alegria que ens ha donat la cartellera en molt de temps, com un got de llimonada en un agost toscà. Als que desconeixeu el cinema de Desplechin, us recomano primer que recupereu una pel·lícula que es titula 'Reis i reina', d’on ve aquella imatge fantasiosa de Mathieu Amalric fumant maria disfressat de mosqueter. Tenia un epíleg antològic, que era alhora un homenatge al 'Baró rampant' de Calvino, la història d’un noble que s’enfilava dalt d’un arbre i deia que mai més no posaria els peus terra. Tota una declaració de principis.'3 recuerdos de mi juventud' és primer, la confessió d’un home en una gendarmeria, que explica que quan era adolescent, en un viatge a Minsk amb l’institut, va regalar el passaport a un agent soviètic, i ara sap que en algun lloc del món hi ha un individu que ostenta la seva identitat. També és el trauma pel suïcidi d’una mare. I, per últim, és la rèmora d’un primer amor, el d’una noia amb els llavis com un tall de síndria. És ella qui al final de la funció, igual que Jean-Pierre Léaud al final d''Els 400 cops', clava els ulls a càmera, i es queda crionitzada, com el retrat de la jove promesa en el camafeu que el soldat s’emporta al solc de la trinxera. Els tres records de la dècada dels 80, amb la seva música i el seu vestuari, es precipiten en la memòria a pes lleuger, com aquell aristòcrata que saltava de branca en branca, amb mitges calades i barret de plomes, des del solitari món de

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

Alicia a través del espejo

Les fronteres de l’animació i la imatge real ja feia temps que es difuminaven en el cine de Tim Burton. En la seva adaptació de l’imaginari d’'Alícia' va convertir els escenaris i personatges en cartoons i es va amarar de l’esperit Disney per realitzar un film irritant i antipàtic. Aquesta aventura continua el seu deixant i demostra una escassa raó de ser. Confusa, capritxosa i buida. Una joguina cara i especialment incòmoda de veure a través de tot aquest vernís infogràfic que acaba devorant el sentit de personatges i accions. James Bobin (que havia treballat en els xous iconoclastes de Sacha Baron Cohen i va ser creador de 'Los Conchords') és incapaç d’aportar un mínim d’originalitat a una cinta en què Johnny Depp demostra que definitivament s’ha convertit en un dibuix animat.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

Alcaldessa

A unes setmanes de l’aniversari de la victòria de Barcelona en Comú, 'Alcaldessa' recorre l’any de campanya previ als comicis. Dotze mesos narrats mitjançant una càmera que entra a la cuina d’en Comú i a través de les confessions de Colau, gravades per ella mateixa sense que hi hagués ningú més a la sala i que són el millor de la pel·lícula. Un any en què van passar moltes coses, i que culmina la nit d’eleccions, en una escena amb un suspens resolt amb una trucada de Xavier Trias. L’afany de reflectir diversos temes fa que es passi de puntetes per qüestions que mereixen més profunditat: des del vídeo d’'El run run' fins al pols entre la necessitat de personalisme i la construcció d’un partit des de la coŀlectivitat.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

¿Qué invadimos ahora?

Michael Moore ja té a punt la seva última provocació, que comença amb aquest toc d’enginy: una trobada fictícia amb generals militars, tan farts de la seva contínua crítica contra la guerra que l’envien a plantar la bandera dels EUA en territori estranger, i a robar-ne els recursos. A partir d’aquesta farsa, Moore examina com viuen, treballen i pensen les persones de tot el món. Primer, visitarem algun italià amb sex appeal orgullós de comptar amb sis setmanes de vacances pagades i cinc mesos de baixa maternal, finlandesos que no tenen deures a l’escola, alemanys que assumeixen la vergonya nacional i policies portuguesos que no combaten l’imperi de les drogues. Potser en termes generals és una mica simplista, però val la pena fer-li un cop d’ull.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Cine

Tres recuerdos de mi juventud

Sigui dit d’entrada que '3 recuerdos de mi juventud' és la més gran alegria que ens ha donat la cartellera en molt de temps, com un got de llimonada en un agost toscà. Als que desconeixeu el cinema de Desplechin, us recomano primer que recupereu una pel·lícula que es titula 'Reis i reina', d’on ve aquella imatge fantasiosa de Mathieu Amalric fumant maria disfressat de mosqueter. Tenia un epíleg antològic, que era alhora un homenatge al 'Baró rampant' de Calvino, la història d’un noble que s’enfilava dalt d’un arbre i deia que mai més no posaria els peus terra. Tota una declaració de principis.'3 recuerdos de mi juventud' és primer, la confessió d’un home en una gendarmeria, que explica que quan era adolescent, en un viatge a Minsk amb l’institut, va regalar el passaport a un agent soviètic, i ara sap que en algun lloc del món hi ha un individu que ostenta la seva identitat. També és el trauma pel suïcidi d’una mare. I, per últim, és la rèmora d’un primer amor, el d’una noia amb els llavis com un tall de síndria. És ella qui al final de la funció, igual que Jean-Pierre Léaud al final d''Els 400 cops', clava els ulls a càmera, i es queda crionitzada, com el retrat de la jove promesa en el camafeu que el soldat s’emporta al solc de la trinxera. Els tres records de la dècada dels 80, amb la seva música i el seu vestuari, es precipiten en la memòria a pes lleuger, com aquell aristòcrata que saltava de branca en branca, amb mitges calades i barret de plomes, des del solitari món de

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

La venjança d'una dona

Som al segle XIX, a Lisboa. En Roberto ha tornat d’un llarg viatge i no troba sentit a la vida social de la ciutat. De cop i volta coneix una dona misteriosa, una prostituta que li explicarà la seva turbulenta trajectòria sentimental durant una llarga nit de conversa, i aquesta trobada esdevindrà una obsessió. Explicat així, l’argument de 'La venjança d'una dona' podria semblar un melodrama més aviat vulgar, o com a molt una d’aquestes pel·lícules literàries que creuen tenir-ho tot guanyat amb un vestuari luxós i uns decorats vistosos. Però no. En el seu quart llargmetratge, el primer estrenat aquí, la cineasta portuguesa Rita Azevedo Gomes utilitza una estratègia molt diferent. En primer lloc, depura fins al límit tots els elements de la posada en escena, reduint el conte de Barbey D’Arevilly del qual parteix en la seva essència. Després, es concentra en el poder de la paraula i els actors (magnífica Rita Durâo), creant un poderós clima hipnòtic. I, per acabar, renuncia a qualsevol tipus de realisme per convertir aquesta història alhora en un conte de terror i en una faula de caire feminista.El resultat és una pel·lícula delicada i sensible, però també radical i ferotge. La gran peça central, el relat de la dona, esdevé a poc a poc una de les millors seqüències del cinema recent, un diàleg entre dos rostres aŀlucinats, on present i passat es confonen. I l’ús del color i de les ombres, així com d’una austera estètica teatral, aconsegueix que tot plegat sembli una mena de mals

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

High-Rise

Excels visionari, J.G. Ballard va imaginar el neocapitalisme lliberal com una estructura vertical on els privilegis de les classes altes i la indignació de les baixes acabarien trobant un espai comú: el retorn inevitable al salvatgisme preverbal, un grau zero de la civilització en què la noció de política comunitària queda esclafada en una orgia de sexe i violència. Ben Wheatley adapta la novel·la de Ballard sense por, amb una posada en escena a la vegada elegant i hermètica, que, de vegades, accelera massa abruptament l’evolució cap al caos però que sempre sap atrapar l’interès de l’espectador respectant la poètica, irònica i pertorbadora, de l’escriptor britànic. Difícil pensar en un Robert Laing que no sigui Tom Hiddleston, encara que Jeremy Irons li faci de robaescenes.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

Ahora sí, antes no

Quan Claude Monet va pintar les seves sèries sobre els nenúfars o la catedral de Rouen, estava estudiant com la llum canviava radicalment els seus models. Per ell, l’important no era l’objecte en si, sinó la percepció que en tenim. Diríem que, d’una manera més patent que Woody Allen o Eric Rohmer, directors amb els quals se l’ha comparat amb raó, Hong Sang-soo és un cineasta impressionista. Com Monet, porta gairebé tota la seva filmografia fent petites variacions sobre una mateixa història, pel·lícules que inclouen el seu 'remake' per demostrar que el cinema, com la pintura, és una qüestió de llum. La trama d’'Ahora sí, antes no' és ben senzilla. Un director de cinema ociós, una noia que acaba de conèixer, el seu dia junts. Com Allen a 'Melinda i Melinda', Hong Sang-soo ens presenta dues versions del mateix encontre i de tot el que se’n deriva. Dividida per la meitat, l’una és el contraplà de l’altra, però, com passava a la 'Còpia certificada' d’Abbas Kiarostami, mai no sabrem quina és còpia i quina és original. Des del títol, que sembla confrontar dos temps narratius associats a un pol positiu i un de negatiu, juga a l’ambigüitat: les dues històries podrien passar al mateix temps, en universos paraŀlels, i cap d’elles assumeix un “sí” o un “no” com a clausura, ni tan sols un “potser”. La primera transcorre en un dia gris, la segona en un dia assolellat. La llum, doncs, ho transforma tot: una veu en off desapareix, un flirteig és el naixement de l’amor, una mentida és una all

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Cine

La bruja

Hi ha una llei no escrita que ens diu que la pel·lícula d’obertura d’un festival ha de ser una obra lleugera i espumosa. Ningú espera en aquests casos un film excepcional, sinó una cosa distreta, que apugi els ànims de cara a la festa d’inauguració posterior. L’any passat, però, Sitges va sabotejar amb molt mala bava aquesta norma, inaugurant amb 'La bruja', probablement el film de terror més solemnement esfereïdor dels darrers anys. Va ser una gran nit, no hi ha dubte, però hi havia un problema: en la seva qualitat de film inaugural, l’òpera prima de Robert Eggers quedava fora de la competició, quan potser hauria merescut endur-se el premi gros. Si ens referim a 'La bruja' com a pel·lícula de terror ‘seriosa’, és perquè la posada en escena té un fort compromís amb la por: des de la manera d’enquadrar els paisatges verds-grisosos fins a la temible banda sonora de Mark Korven, tot en ella està dirigit a encongir-nos el cor. Fins i tot la veu rocosa de Ralph Ineson, que interpreta un devot que abandona la seva comunitat per diferències religioses, instal·lant-se amb la seva família enmig del no-res de Nova Anglaterra, confiant que Déu proveirà, però trobant només l’alè del diable, i del seu aquelarre de seguidores. L’intel·ligent plantejament d’Eggers no es basa en la clàssica lluita de la llum (divina) contra la foscor (diabòlica), sinó que retrata un clima de fanatisme religiós àrid i, finalment, estèril. Per això, quan al clímax de la pel·li

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Els usuaris diuen
  • 2 de 5 estrelles
Llegir-ne més
Més pel·lícules recomanades

El millor de la cartellera alternativa

Cine

The Act of Killing

Joshua Oppenheimer, Christine Cynn. Noruega-Gran Bretanya-Dinamarca, 2012 . VOSE. 115'.   El 1965, a Indonèsia, el cop d'estat del general Suharto va deixar, pel cap baix, mig milió de morts en menys d'un any. En aquest documental, dos dels botxins promocionats a caps d'esquadrons de la mort i encara protegits pel poder, accedeixen a narrar la seva versió de les matances. Però ho fan perquè volen lluir-se davant la càmera i ser estrelles del cinema. Ells escriuen els guions i s'interpreten a si mateixos, però també a les que van ser les seves víctimes. The Act of Killing és un malson, un viatge als records i les fantasies dels autors impenitents i al règim de corrupció i impunitat en el qual viuen.

Llegir-ne més
Cine

Persona

Ingmar Bergman. Suècia, 1966. VOSE. 85’. Una famosa actriu perd la veu a l'escenari. Els metges no li detecten cap problema físic, però la veu no torna. Una infermera, que no para de xerrar, serà l'encarregada de cuidar-la. Segons Bergman, amb aquesta pel·lícula va arribar al límit de les seves possibilitats: 'Amb plena llibertat, he vorejat aquells secrets sense paraules que només la cinematografia és capaç de fer sortir a la llum'.

Llegir-ne més
Cine

Belle de Jour

Luis Buñuel. França, 1966. VOSC. 100'.Basada en la novel·la homònima de Joseph Kessel, el film es mou entre la realitat i la fantasia, dues dimensions articulades per la doble vida d'una esposa burgesa i avorrida que per les tardes es prostitueix.

Llegir-ne més
Cine

La gran ilusión

Jean Renoir. França, 1937. VOSE. 114'.   L’experiència viscuda per Jean Renoir durant la Primera Guerra Mundial li va servir per crear una de les seves obres mestres, una obra que ha figurat sempre en les enquestes com un dels millors films que mai no s'han fet. Amb la història d’un grup de presoners francesos que preparen la seva fugida de la fortalesa on estan tancats, Renoir fa una denúncia de la guerra i una apologia de la pau i la comprensió entre les persones i les nacions.

Llegir-ne més
Més pel·lícules de la cartellera alternativa

Les millors pel·lícules de...

Cine

Escenes de sexe

Llegir-ne més
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

Llegir-ne més
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Llegir-ne més
Cine

Impostors de pel·lícula

Llegir-ne més
Cine

De zombis

Llegir-ne més
Cine

Jean-Luc Godard

Llegir-ne més