David Selvas s'apropa al drama clàssic de Henrik Ibsen des de la modernitat, entesa en el seu més ampli sentit. Vull dir des de l'escenografia a la versió passant per l'espai sonor, que resulta determinant en el desenllaç del drama envaint les últimes rèpliques i esmicolant per tant el clímax, o determinades solucions dramatúrgiques, com la destrucció del manuscrit, aquí emmagatzemat en un ordinador portàtil. Selvas assumeix explicar els fets però defuig en bona mesura els trets psicològics, les tensions, els conflictes interns.
L'acció i la versió ens traslladen a l'actualitat i això influeix directament en el comportament dels personatges, deslliurats de la repressió, de la fredor pròpia de la burgesia del segle XIX i abocats, doncs, a un contacte de pell molt natural en els nostres dies. I és així com el degà Brack, lasciu amic de Hedda i del seu marit Jörgen Tesman, pot apropar-se a la presa trencant qualsevol barrera física. I és així com Jörgen Tesman acarona, abraça i petoneja la seva muller, que es deixa fer. Selvas ha buscat una Hedda contemporània a la que Laia Marull s'encarrega de farcir convertint-la en una dona/adolescent, irreflexiva, capritxosa, primària i egoista que defuig la seva infelicitat permanent amb una alegria superficial i una actitud d'evasió absoluta del seu entorn. La versió té a favor el bon lliscar del text i la naturalitat de les reaccions de la resta de personatges, contraposades a la de la protagonista, i en contra la manca d'evolució dramàtica de Hedda Gabler/Laia Marull, així com l'escena final subsidiària d'una modernitat que treu força, contundència, i fins i tot qüestiona el perquè de l'últim acte de la filla del general Gabler. Això no vol dir que el perfil creat per Marull no resulti atractiu per la seva sensualitat, la seva inconsciència, la seva irracionalitat. Més aviat al contrari. L'actriu ha dit que Hedda té quelcom de sonada i és ben cert que tal com se'ns presenta és carn de consulta psiquiàtrica o psicològica sense restar-li, però, credibilitat. La calidesa de la posada en escena, el to col·loquial de les relacions entre els personatges amagant els petits drames de cadascun. Per dir-ho molt plàsticament, en aquest Hedda Gabler les mirades no parlen, son gairebé innòcues.
Ernest Villegas, Pablo Derqui, Cristina Genebat, Àngela Jové i el mateix Selvas, donen cos i vida al drama però, com dèiem al principi, la deriva moderna de l'espectacle porta a una solució final decebedora, i el tret que tanca la funció no te ressò en les emocions de l'espectador. –Santi Fondevila.
