El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions del Musée d’Orsay

Triple triomf i apoteosi artística barcelonina: 1) un nou espai expositiu amb pressupost, que ja calia... 2) l'edat d’or de la pintura occidental anterior a les avantguardes, a l’abast, i 3) el plaer d’admirar bona pintura, davant el persistent allau d’instal·lacions conceptuals.
Em refereixo a la gran exposició 'El triomf del color', carta de presentació de la Fundación Mapfre a Barcelona –l’empresa on pago l’assegurança obligatòria de la meva hipoteca reinverteix en cultura!–, que ocupa l’espai de la casa Garriga i Nogués, antiga seu de la Fundació Godia. Una setantena de peces procedents dels museus parisencs d’Orsay i de l’Orangerie, que abracen el darrer quart del segle XIX i els primeríssims anys del XX. O sigui, de l'immediat postimpressionisme, amb els experiments puntillistes de Seurat i Signac, i la pinzellada saturnal de van Gogh o Tolouse-Lautrec, fins a l’alliberament colorístic dels fauvistes, amb Matisse i Derain al capdavant, i la revolució estructural iniciada per Cézanne i culminada per Picasso tot just abans de 'Les senyoretes d’Avinyó'. Passant, esclar, pels escapismes nabi i les utopies gauguinianes de reset cultural. Coi, si tan sols per retenir aquesta col·lecció caldria declarar ja la independència i nacionalitzar-la...
Els cartells explicatius de l’exposició, també les audioguies, i àdhuc el títol suggereixen una revolució colorística; però no n’heu de fer cas. De revolucions, en aquests murs, n’hi ha una pila. Tan sols heu d’anar a un simple racó d’un passadís: a la dreta, un desmai de Monet, gairebé abstracte, a l’esquerra, un fragment de bosc provençal, de Cézanne. Dues llavors eternes, el clàssic i el romàntic, l’estructura i l’esperit. Què hi ha de nou, doncs? La interiorització de la mirada.