ITÀLIA. I sei sensi

Si jo fos italià i hagués d’escollir una ciutat per viure-hi, no tindria cap dubte a triar Barcelona. Ni Roma, ni Nàpols, ni Milà, ni Florència. Barcelona. És com ser a Itàlia sense els inconvenients de viure a Itàlia. Aniria a dinar a l’Antico Borgo Napoletano, compraria disseny italià a la Vinçon i després caminaria uns pocs metres fins a la Fundació Suñol, on s’exposa una tria italiana dels fons d’art...
Aturem-nos aquí, a 'Italia. I sei sensi', els sis sentits que donen títol a la col·lectiva i a una obra d’Alighiero Boetti: pura gestualitat minuciosa per cobrir una superfície de traços de bolígraf i el nom dels cinc sentits. I el sisè? El pensament! Tot és al magí.
Aquí ens hem de deixar de tòpics. Res de la típica sensualitat italiana, ni de l’elegància del povera, o de la lleugeresa brillant transvanguardista... L’exposició es visita en menys de mitja hora. Ocupa tres sales. La llista d’obra és breu, però precisament per això abastable. I voluptuosament atractiva.
L’escultura 'Linee-forza del pugno di Boccioni II' (1915) de Giacomo Balla la tenim molt vista, però l’acompanya una sorprenent 'Fiore futurista' (1930) creada per ocupar espais exteriors, una invasió en tota regla de la voluntat per damunt de la natura.
I és això, la voluntat d’'Achille Perilli a Da dies irae' (1978), pura geometria constructivista; la transgressió de Lucio Fontana a 'Concetto Spaziale. Pillola' (1967), sobre la píndola femenina; el grafiti emblemàtic de Gastone Novelli a 'Più inutile' (1958) que a mi em recorda un Tàpies dels anys 90; o el minimalisme colorista de Giorgio Griffa, tan ben inacabat que sembla intocable. Un cop de puny... per a masoquistes.