Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Raphael

7 coses de Raphael que has de saber

Li deien 'el ruiseñor de Linares'. Ningú no pot negar que és la gran icona de l'Espanya dels 60

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Alguns l'adoren, altres el consideren una aberració. Nosaltres ens decantem per l'amor cec. Diguin el que diguin, la veu de Raphael val un imperi. I Álex de la Iglesia se n'ha adonat. A 'Mi gran noche', aquesta sainetada nacional que passa íntegrament en un set televisiu durant la gravació d'un xou de Cap d'Any, l'ha convertit en l'estrella de l'espectacle, amb el capot collat al coll i un gruix indecent de maquillatge. Per allò de mantenir les distàncies entre realitat i ficció, li ha dit Alphonso, subratllant la paròdia amb tinta groga.

Segons De la Iglesia, Raphael és un símbol de la marca Espanya més absolut que Torrente, o el toro d'Osborne. Per què? Trieu un d'aquests motius, el que vulgueu.

Sense cognoms, com Madonna

Sense cognoms, com Madonna

Sempre l'hem conegut com a Raphael, a seques, i amb una pe i una hac en comptes d'una efe. Va decidir alterar el seu nom de pila en homenatge a la discogràfica Philips, el primer segell que el va acollir. Val a dir que el rossinyol de Linares ja havia triomfat com a nen prodigi, igual que Joselito: als 9 anys li van donar el premi a la millor veu europea al festival de joves talents de Salzburg, allà on van participar els nens de la família Von Trapp a 'Sonrisas y lágrimas'. I va debutar en el cine el 1964, a 'Las gemelas', entre els pagesos d'un graner, amb un acordió a les mans.
Ell és aquell que cada nit et persegueix

Ell és aquell que cada nit et persegueix

1966 va ser un gran any. No només perquè va cantar 'Yo soy aquél' a Eurovisió, sinó també perquè li van donar el seu primer paper protagonista. La pel·lícula es deia 'Digan lo que digan', com el tema de Manuel Alejandro, i estava rodada d'una manera tan 'kitsch' que ni una marató de 'Candy Candy'. Raphael feia d'un jove que s'enrolava en la tripulació d'un transatlàntic i se n'anava a l'Argentina, a buscar el bala perduda del seu germà. A Buenos Aires aprofitava per convertir-se en una estrella de cabaret. I cantava 'Mi gran noche'. La dirigia Mario Camus, el de 'Los santos inocentes', a partir d'un guió d'Antonio Gala. Trio d'astres!
Publicitat
Jekyll i Hyde, made in Spain

Jekyll i Hyde, made in Spain

Una cosa divertida? L'any 2000, Raphael va protagonitzar una versió musical escènica de 'Jekyll i Hyde', un muntatge raríssim, amb miralls per totes bandes. Metàfora de la seva carrera esquizofrènica? En menys de deu mesos, va rodar dues pel·lícules de Vicente Escrivá. La primera es diu 'El ángel', i fa d'un capellà que li canta 'El tamborilero' al nen Jesús amb un somriure d'escolania que ni 'Marcelino pan y vino'. La segona, l'altra cara de la moneda, es diu 'El golfo', i Raphael hi interpreta un buscavides d'Acapulco que cull cèntims al fons del mar, fa negocis bruts i es dedica a estafar dòlars a les turistes, a canvi de favors sexuals.
Va perdre una dent

Va perdre una dent

Amb aquesta foto d''El golfo' precisament, del número inicial en què cantava '¡Acapulco!', us vull fer notar un detall identitari del petit cantaire: quina dentadura més perfecta, eh. No crec que a la Jaén de la seva època, entre oliveres, hi hagués cap dentista disposat a posar-li una ortodònica, així que a grans trets deu ser mèrit seu i de ningú més. Ai las! Quan ja passava els 60, en ple concert, li va caure un queixal, precedit d'un esput dens com un glop de petroli, que va fer història. És un desastre escènic tan bèstia com el del dia en què, a Barcelona, durant un directe, va patir una descàrrega elèctrica.
Publicitat
Un pallasso ploraner

Un pallasso ploraner

No és que la devoció d'Álex de la Iglesia per Raphael ens vingui de nou. L'any 2009 ja li va fer un senyor homenatge a 'Balada triste de trompeta'. La cosa anava així: Carlos Areces s'havia marcat un triangle a cada galta amb una planxa roent, fent la disfressa del pallasso amb les pútrides cicatrius, i entrava en una sala de cine on estaven projectant 'Sin un adiós'. A la pantalla, Raphael plorava sobre l'embut metàl·lic d'una trompeta, i després Areces patia una al·lucinació en què el mític cantant li dedicava alguns valuosos consells. En aquell moment es començava a tramar la sanguinària venjança.
Ja ho va dir, que tornaria a néixer

Ja ho va dir, que tornaria a néixer

La carrera de Raphael al cine va ser breu, però intensa. Entre el 1964 i el 1971 va rodar nou pel·lícules, totes clatellots de taquilla i totes estrenades a l'estranger. L'última es titula 'Volveré a nacer', la promesa d'una resurrecció. El de Linares portava una tofa impresentable, en forma de castanya, com la perruca de quan Concha Velasco interpretava 'La chica yeyé' a les gales de TVE. Acabava amb un número musical en què cantava allò de "porque pasé de la niñez a los asuntos, porque pasé de la niñez a mi garganta" que estarà clavat en el cor dels espanyols, els d'aquí i els d'allà, pels segles dels segles.
Publicitat
La reencarnació de l'ídol

La reencarnació de l'ídol

I sí, va ressuscitar. Dos anys després d'aparèixer amb la Caballé en mode diabòlic anunciant loteria de Nadal, Álex de la Iglesia el converteix en l'estrella convidada de 'Mi gran noche', la primera pel·lícula de Raphael després de més de 40 anys. Dada curiosa: fa unes setmanes es rumorejava que potser el nominaven al Goya al Millor actor revelació. Recordem que, per optar aquest premi, només hi ha una condició: que mai abans no hagis estat candidat a res. Els Goya no es van començar a celebrar fins al 1986, quinze anys que Raphael rodés 'Volveré a nacer'. Feta la llei, feta la trampa. Així és Espanya.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat