Intel·ligent, divertit, farcit de gags hilarants i conduït amb un ritme teatral tan irresistible com la genial música de Rossini. No li falten mèrits, al muntatge del director d’escena alemany Christof Loy, que representa l’estrena al Liceu d’'Il turco in Italia'. No s’entén per què mai no havia pujat a l’escenari liceista –és un títol idolatrat pels rossinians–, però amb gairebé dos segles de retard, el príncep turc Selim, que viatja a Nàpols per conèixer com són les dones italianes i perd l’oremus pels encants de la indòmita Fiorilla, arriba al Liceu per quedar-s’hi.
Un èxit de Víctor Pablo Pérez
La partitura és pura ciència belcantista. Té grans àries de màxim lluïment, duos excitants, escenes de gran comicitat i, per la complexitat i inspiració, alguns dels millors concertants de la història de l’òpera. “Pur geni rossinià en una ampolla de cava escumejant”, segons la descripció del director d’orquestra Víctor Pablo Pérez, veritable artífex de l’èxit aclaparador d’aquest muntatge d’esperit italià.
Loy ambienta l’òpera en la Itàlia dels anys 50, amb aires fellinians. Treu un partit extraordinari del personatge del poeta que escriu una obra sobre la mateixa obra en la qual intervé –Pirandello avant la lettre–. Rossini dóna noves ales al codi buf, amb troballes de sorprenent modernitat i una vidriòlica càrrega irònica que Loy mai no desaprofita en la seva lectura.
Pérez obté or pur d’una orquestra que sona més neta i lluminosa, més àgil, precisa i amb finor cambrística. Facilita la tasca als cantants sense deixar passar de llarg les filigranes d’una sorprenent escriptura orquestral. La soprano georgiana Nino Machaidze (embarassada de set mesos) encarna la capritxosa Fiorilla amb una eficaç barreja de virtuosisme, vis còmica i bona línia amb les quals conquereix el públic. Troba justa rèplica en l’actuació del baix baríton italià Ildebrando d’Arcangelo, Selim, cantat amb una veu de gran bellesa i homogeneïtat, i la més jocosa teatralitat. Els barítons italians Renato Girolami (Don Geronio) i Pietro Spagnoli (Poeta) es fiquen el públic a la butxaca amb una sucosa comicitat, tan ben mesurada com el seu domini del parlato.
Tres veus catalanes completen el repartiment: el tenor David Alegret (Narciso) i la mezzo Marisa Martins (Zaida) es lliuren amb domini de l’estil en dos papers de molta més dificultat que lluïment, i el tenor Albert Casals (Albazar) compleix dignament la seva breu part. El cor del Liceu es mostra en forma.
