Què és l’art?, es pregunta La Veronal. O millor: com mirem l’art? Tot depèn del punt de vista, del cos. I l’excel·lent 'Siena' de la companyia catalana ens força a fer-nos aquesta pregunta, perquè és tanta la creativitat que exhibeixen que, davant l’aclaparament visual, hem de pujar un esglaó. El coreògraf Marcos Morau i el dramaturg Pablo Gisbert han construït un fresc italianòfil que va de 'La Venus d’Urbino' de Ticià, a 'Mulholland Drive', de Lynch, sense oblidar-nos d’una referència que lliga tots els caps, el 'Decameró' de Pasolini. I un vers, el "vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, de Pavese, que ens martelleja el cap des de l’última escena. No l’hem sentit, però hi és.
La Veronal ens ho posa fàcil: ens col·loca en una sala de museu tradicional, amb el quadre de Ticià a la nostra esquerra. Tenim bancs i una persona que mira, i el vigilant. Surten dos esgrimistes i, en lloc d’atacar-se amb el floret, reprodueixen els moviments del combat. En 'off', un home i una dona parlen. És a dir, quatre plans, als quals s’hi afegirà un cinquè quan la Venus sigui substituïda per un quadre vivent. A través de Siena veurem Botticelli, Caravaggio, 'pietàs' diverses, sentirem Mussolini encavalcar-se amb Berlusconi –el toc còmic de la funció–, i gaudirem dels pas à deux més meravellosos que hem vist en molt temps, nerviosos, plàstics. Gràcies a Lorena Nogal, Clyde Archer i Sau-Ching Wong.
'Siena' es troba entre la bellesa d’Anne Teresa De Keersmaeker i la potència discursiva dels DV8. Veure’l és com gaudir d’un film de Kieslowski, asseguts plàcidament, a l’espera de l’espetec d’un festival visual i narratiu que no oblidarem mai. Això és l’art: l’emoció.
