Què fa que una cosa sigui tendència? Un gran músic em va dir: “Les tendències van en cercles. Tu queda’t quiet treballant i tranquil, que si ho fas bé, la moda t’enxamparà”. Ve a tomb pel Flash Flash: un cas, més que atípic, únic. Obert el 3 de juliol del 1970 per l’aristocràcia de la Gauche Divine –els matrimonis Leopoldo Pomés/Karin Leiz i Alfonso Milá/Cecilia Santo Domingo– va arribar als 50 anys de vida el juliol del 2020.
I el fet extraordinari: mig segle no els ha erosionat –els Pomés-Milá descendents en són els propietaris– ni els ha fet canviar. Feien truites, amanides i hamburgueses en un espai diàfan, blanc i elegant, i així segueixen. Esclar que no és el mateix fer-ho avui, en un món oscil·lant entre el minimalisme, la 'burger' i allò 'healthy' que en el solar tardofranquista del 1970. L’Ivan Pomés rememora que “com a local era tirant a lletjot: com un pàrquing. Però el fet que tingui una planta en essa li dona màgia: el fa tranquil, el ritme s’assossega”. Com màgiques són les terrasses, canvis de secció des d’on es domina el restaurant –ideat per Milá i Federico Correa– des de qualsevol angle. L’aturada de la Covid-19 va tenir un vessant positiu: “No tanquem mai. Hem pogut canviar els sofàs i engegar un servei de 'delivery'”, diu. Tot és disseny, tan útil com ben pensat.
Sobretot la carta, explica la icònica reportera de les fotos de Pomés i pionera de la cuina sana, Karin Leiz: “Ens vam adonar que la gent no menjaria truita cada dia. La Cecilia va dir: cal una hamburguesa! I va tornar amb la fórmula de la de PJ Clarks de Nova York”. I avui roman a la carta: un disc generós d’entrecot de boví, tallat a ganivet i amb tàperes, i ració de patates fregides, rebona. Al plat: “Això és un lloc elegant i no volem que la gent s’empastifi les mans”, diu Pomés (avui és molt millor que la de PJ Clarks, assegura Mercedes Milà). El cuiner Jordi Miranda –en servei des del 1980!– i el director Javier Hoyos tenen cura que altres emblemes com la truita panadera –amb pa cruixent, ous de Calaf, parmesà i tomàquet fregit– segueixin tan bons com el primer dia. A la carta hi ha un exèrcit de plats tradicionals catalans que són un gaudi (Pomés pare era un hedonista teoricopràctic del pa amb tomàquet). El Flash Flash es va desmarcar de la grisor sèpia i va portar-nos, sense pretensions, aspectes de la modernitat gastronòmica que avui han esdevingut centrals arreu del món. Només per això ja hi hauríeu d’anar tres cops l’any, 'flexivegans' i devoradors de 'pokes' i sushi.
