Dramaturgia: Pau Miró. Dir: Oriol Broggi. A partir de textos de Juan Marsé i música de Jaume Sisa. Amb: Jordi Figueras, Oriol Guinart, Mar del Hoyo, Xicu Masó, Jordi Oriol, Carles Pedragosa, Alícia Pérez, Xavier Ricart, Marc Serra, Jaume Sisa.
Després de la meravellosa immersió en el món de Federico Fellini amb '28 i mig', Oriol Broggi s’ha capbussat en el de l'escriptor Juan Marsé de la mà del dramaturg Pau Miró, recentment premiat a Itàlia per la seva obra 'Els jugadors', tot creant un retrat mental i físic de la Barcelona de postguerra amb fragments de part l’obra de Marsé ('Caligrafia de sueños', 'Si te dicen que cai', 'Un día volveré', 'Rabos de lagartija' i 'El embrujo de Shangai') i al so d'una orquestrina que lidera la veu de Jaume Sisa que barreja temes propis, fins i tot galàctics, amb repertori clàssic de revetlla.
'Adiós a la infancia' té a veure amb aquell '28 i mig' en la manera que treballa Broggi, d’aixecar l’espectacle a partir de materials diversos, però res mes. Si '28 i mig' es nodria d'allò iconogràfic, de la imatge i la imaginació, 'Adiós a la infancia' està ancorat en una realitat concreta i uns textos d’arrel molt literària embolcallat amb una textura de colors esmorteïts, de teles gastades, de memòria empolsinada.
Un espectacle íntimament emotiu protagonitzat per personatges maleïts, pels perdedors i a on, evidentment, es concreten les temàtiques de l'autor entrelligades per Pau Miró com una aventura teatral. Un 'aventi' que comença a la sala de festes de la cooperativa La Lleialtat en un ball on els espectadors poden barrejar-se amb alguns personatges. I quan l’orquestrina calla, surten els fantasmes del Rino, el Mariner, El capità, l’Aurora. El treball de Pau Miró és molt meritori i, per nosaltres, encertat, tot i que aquells que tenen a la memòria els relats de Marsé trobaran algunes llicencies en el 'collage' textual. En tot cas, el que xerrica una mica són certes descripcions innecessàries que resten teatralitat al conjunt d'històries.
Broggi demostra una mà segura i precisa a la delicada i pulcra posada en escena i, sobretot, en les transicions, modèlicament treballades amb les cançons, i amb la direcció d’actors. Tots ells prou creïbles, tot i que destaqui el sempre eficaç Xicu Masó. Encara que no tots en el mateix nivell. L’espectacle té moments realment emotius com el monòleg de la meuca en el qual Alicia Pérez puja el termòmetre dramàtic molt amunt, i molt nostàlgics com quan Sisa canta 'Història certa dels set cels...'.
'Adiós a la infancia' és un espectacle agredolç amb què és fàcil gaudir... sempre que tinguem les orelles molt obertes.
'Adiós a la infancia' és un espectacle agredolç amb què és fàcil gaudir... sempre que tinguem les orelles molt obertes.
