Àlex Rigola i 'Incerta glòria'

Pau Roca es belluga per l’escena, mentre Àlex Rigola parla amb els tècnics. De cop, li llança: “L’Andreu m’ha demanat si ets conscient del paper que estàs fent.” L’actor respira fondo, ulleres de Soleràs, samarreta imperi i tirants. “És un gran personatge, aquest Soleràs”, diu, contundent, neguitós. Falta una setmana perquè la Sala Petita del TNC visqui un esdeveniment històric i tot està gairebé a punt. Els actors d’'Incerta glòria' ja estan en condicions de fer un passi d’una obra en la qual Rigola ha invertit més de tres anys de la seva vida i que va portar de corcoll Joan Sales tota la seva, única obra d’un home que va ser el gran editor català dels anys de la dictadura –de Mercè Rodoreda a Llorenç Villalonga– i a on aboca tot el seu pensament. Pau Roca, Nao Albet, Marcel Borràs, Mar Ulldemolins són conscients que no tornaran a fer mai més uns personatges com aquests?, era la pregunta que li he fet a l’Àlex una hora abans.

A què s'assembla 'Incerta glòria'?
No ho sé. Part de la seva particularitat és la seva pròpia essència. Una ficció històrica que resulta ser una obra filosòfica, gairebé un llibre de la filosofia de Kierkegaard per a tots els públics. Potser té la particularitat de ser única. És un autor que s'estima les paraules, té un cert ofici de poeta i, per tant, en la seva escriptura, encara que sigui en prosa, això es manté. Hi ha bellesa en la seva escriptura. Hi ha un pensament molt crític, molt clar. Hi ha molta grandesa, molta valentia i molta sinceritat. És una persona que no s'amaga. És una obra que és la ficció d'una realitat, que són les seves cartes a Màrius Torres. Sobretot, per al públic que vindrà, crec que és un espectacle que, dins una situació, la Guerra Civil, et fa confrontar amb les grans preguntes de la vida: quin és el sentit de la vida? Què fem nosaltres aquí? Què serà de nosaltres? Tot gira al voltant de l'existencialisme.

Per què vas llegir la novel·la? Qui te la va fer llegir?
Va sortir en un rànquing que vaig llegir en algun lloc. Vaig dir: què estrany, no n'he sentit a parlar mai. Preguntaven a diversos escriptors quina era la seva novel·la preferida de la literatura catalana i molts coincidien en 'Incerta glòria'. No l'havia llegit. I la curiositat em va portar a llegir-la.

No t'estranyava no conèixer-la?
Esclar que sí. En el món de la cultura es produeixen aquests fets, novel·les que per diverses qüestions no esdevenen èxits... Hi ha peces que no són idònies per al públic d'aquell moment. És justament el que no li passa al teatre. Sales, en ple franquisme, és crític amb el seu bàndol. I en un moment en què la dictadura té un fort seguiment religiós, ell critica l'anarquisme de la Guerra Civil i adopta una posició profundament cristiana.

T'ha costat aquest costat cristià d''Incerta glòria'?
Si m'hagués costat, no ho hauria fet. Jo, en la meva vida, renuncio a la fe. És evident que Sales és molt crític i el seu cristianisme no té res a veure a com es vivia el catolicisme en aquest país. Darrere de tot això hi ha una visió molt laica, com donar-se per amor. Forma part de la fe i del subjectivisme religiós. Fa un parell d'anys, Antoni Puigverd deia que, com passa a totes les grans novel·les, les preguntes que es fa superen la ideologia pròpia de l'autor.

Per què és important 'Incerta glòria'?
Per un costat, recorda uns fets com la Guerra Civil. No s'ha n'ha escrit prou, encara, ni s'han fet moltes pel·lícules, ni prou teatre. Els americans, que en saben molt, haguessin explotat molt el tema. Tot just ara s'està començant la primera producció cinematogràfica al voltant d'aquesta novel·la. El context de la Guerra Civil és important. És important recordar uns fets. Sobretot per als menors de 40 anys, que no tenen cap mena de relació directa amb gent que va viure el conflicte. I per als que tenim més de 40 anys, perquè els protagonistes que la vam viure ens van transmetre la història. És important perquè, malgrat ser una peça èpica en les seves vivències, és molt concreta a l'hora d'estimular el públic, d'estimular-lo d'una manera no complexa. Toca de peus a terra: Sales es fa les grans preguntes sense ser filosòf.

I per a tu?
M'estimula molt portar a escena peces no teatrals, com trobar el llenguatge... I perquè, als assajos, cada vegada que parem, ens seguim fent preguntes sobre tot el que parlen els personatges. El que és estrany és que aquestes preguntes se les facin persones de 26 anys.

Tens actors de 26 anys.
Els hem buscat d'aquesta edat. En un moment, vaig pensar que els actors tinguessin 40 anys, perquè seria més fàcil que es fessin aquestes preguntes. Preguntes que et comences a fer amb certa edat. Enmig d'una guerra, contínuament veus les orelles al llop i és possible que et facis aquestes preguntes. Preguntes que jo m'estic començant a fer.

T'agrada més ara que l'has llegida 25 vegades, o ja no?
Ara sé que no va ser només una primera lectura la que em va fer veure el material que hi havia. La compressió segueix demostrant que és una gran novel·la. Quin coneix el fil narratiu, li podria resultar pesat saber què passa. Però 'Incerta glòria' és més gran que tot això, i és tan apassionant encara que facis el mateix viatge cada vegada. A més, la literatura troba sovint aquells personatges que poden amb tu, que no els pots controlar, que fan que sigui impossible de predir què faran la propera vegada que apareguin, què diran. I això succeeix amb en Soleràs. Si tens un personatge tan enorme, tens molt de guanyat.

Has adaptat tres novel·les: 'El procés', '2666' i 'Incerta glòria'.
Suposo que vaig a buscar a la literatura coses que no trobo en el teatre. O busco nous camins. No puc esperar que tota l'escriptura teatral em doni el mateix que la novel·la. Sense menysprear ningú, són diferents, però amb la novel·la trobo elements que em fan sentir còmode. Ha d'haver-hi elements teatrals, perquè hi ha moltes novel·les que són molt difícils de traspassar. Puc jugar amb la narració a diferents nivells.

Les novel·les et donen més llibertat?
Potser és el meu pànic a partir de la pàgina en blanc. El que sé és que és molt més laboriós que partir de zero. No pots agafar una novel·la i creure que ho saps tot des del primer moment. L'adaptació demana que no només estiguis atent a la trama principal, sinó també a tots els subtemes que són punts de subjecció de la tensió dramàtica, per a l'espectador. Una cosa que té el teatre i no la literatura, és l'exercici absolut de síntesi. L'espectador ho ha d'entendre tot a la primera. I, a més a més, no hi ha espai per repetir-ho.

Tanta feina i l'obra només estarà en cartell quatre setmanes.
Em dedico a això. Forma part del que són les arts escèniques. Són efímeres. S'escriu, s'adapta, es dirigeix, per l'avui i l'ara. Ni per l'ahir ni pel demà. Qui guanyi les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona, portarà una situació política que pot modificar tota la teva escriptura. Per exemple, Sales, que és un enamorat de la ideologia anarquista, és totalment contrari a com es va desenvolupar l'anarquisme durant la Guerra Civil, i de tots els fets que es van produir en nom de l'anarquia. Per ell no tenen res a veure. I, per tant, tota la peça supura un odi absolut cap a l'anarquisme de l'època. Jo no només puc partir de la peça: he de tenir la responsabilitat de saber si el que jo portaré a escena avui dia entra en conflicte amb la societat. Si un excés d'odi antianarquista, pot ajudar el ciutadà d'avui o no. En aquests moments en què el capitalisme ens té agafats per totes bandes, carregar contra l'anarquia potser no és el millor. Per tant, he d'anar amb molt de compte.

Els actors són conscients del que estan fent?
Suposo que sí. S'adonen de la contundència dels personatges que estan treballant. Estic molt en contra de la construcció dels personatges. Estic a favor de la veritat de l'intèrpret. El personatge assumeix les característiques de l'intèrpret, no només físiques, sinó també de pensament, excepte el que es veuen obligats a defensar. Mirem que ells facin el màxim d'ells, i no una construcció que els porti a territoris que seran més de ficció.

La decepció és el gran tema d''Incerta glòria'?
'Incerta glòria' es refereix a això: la primavera és una explosió d'idees, de passions... La vida no és sempre així. L'acceptació de la vida pot comportar la desil·lusió, a no ser que descobreixis quin és el veritable sentit de la vida, què romandrà, què quedarà, per a l'eternitat, si busques la teva eternitat. Toca un tema nietzschià, que és assumir la pròpia tragèdia de l'ésser humà, com de volubles i minúsculs som. Com Kierkegaard està totalment en contra dels grans triomfadors, dels que a la vida busquen l'èxit a marxes forçades. Això és un element de maduresa. I es nota que quan Sales escriu 'Incerta glòria' no té 26 anys. Un moment important en la vida és quan t'acceptes a tu mateix sense esperar més enllà del que ets, i com a molt amb l'avinentesa que faràs una aportació mundana a la gent que t'envolta. Deixaràs una mica d'amor al teu voltant. I aquesta és, segurament, la grandesa de la nostra existència. Ell ho fa des d'un punt de vista més religiós, on fe i amor van tot junts. I jo que no sóc religiós, la paraula amor també m'interessa, i lliga amb els valors de l'anarquia.