Creació i direcció Pep Bou. Amb: Pep Bou, Dani Espasa (piano i acordió), Oriol Aymat (violoncel i xerrac) i Xavi Lozano (flautismes diversos).
Hi ha coses tangibles, no gaires, que conserven la capacitat de sorpresa, d'empatia, d'emoció encara que les veiem només de tant en tant. Les bombolles de sabó, per exemple. Fa molts anys que Pep Bou ho va descobrir i des d'aquell 'Bufaplanetes' fins avui ha investigat com relacionar-se amb elles, com “domesticar-les” per aconseguir jocs de poesia visual en moviment que ens parlen de la fragilitat i la bellesa alhora. No és tan fàcil. Sobretot quan constantment es volen superar els límits de la física i la química, quan s’experimenta per aconseguir una solució al problema de la fragilitat de la bombolla, quan es persegueix que aquestes s’insereixin en un marc i una atmosfera de llum i so que doni com a resultat una imatge diferent, única, impactant, que, a més, durarà uns instants, perquè és cosa de la seva naturalesa.
A 'Bombollavà', Pep Bou és altre cop un alquimista que juga, ensopega, i torna a jugar. Moltes hores d’assaig se’n poden anar per la claveguera si el medi on treballa no és prou humit. La vida de les bombolles és efímera i delicada com una carícia, terriblement delicada. I bonica. Bou ha tornat a la bombolla més tradicional i reserva les superfícies planes per al final de l’espectacle. L’alquimista però ha d'imaginar-se els aparells i fer-los construir. Tot es artesania. En aquesta ocasió hi ha un joc amb un pentagrama i el tres músics que l’acompanyant realment sensacional. Una troballa que de pas ens introdueix al que seria una partitura de música contemporània dintre d’un espai sonor admirable que barreja el jazz amb fragments de swing. Bou vol que les bombolles es moguin, s’ajuntin i creïn formes inimaginables. No, no són sempre esfèriques. I Bou aconsegueix, amb el seus ginys, que les bombolles no facin cap a terra i, en canvi, volin com globus buscant el cel de l’escenari.
'Bombollavà' és un espectacle tan delicat com els materials de l'artista. No sempre les bombolles fan el que el manipulador vol. Ai la humitat! Ai la temperatura! Ai el vent que bufa a fora i resseca l’ambient. Però cal insistir. I està pendent. Perquè l’exercí acaba sortint però calen alguns intents fallits. L'oh i l’aplaudiment, com passa en el circ, està garantit, quan per fi la bombolla s’estabilitza. Durant uns segons, un minut. I l’alquimista posa dins un collar de perles de sabó. Què fàcil! Què difícil! Que poètic!
