Basat en el guió de: Woody Allen. Direcció: Àlex Rigola. Amb: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins, Lluis Villanueva.
El bon teatre es reconeix quan no hi ha més realitat que la que s'imita a l'escenari; quan el públic oblida que les vides dipositades sobre els intèrprets són històries prestades, ressuscitades amb altres cossos en altres teatres i pantalles. Àlex Rigola és un gran director de teatre perquè sap com fer aflorar i pilotar aquesta amnèsia selectiva i 'Marits i mullers' deixa de ser la pel·lícula de Woody Allen de 1992 o la producció estrenada per ell mateix a La Abadía de Madrid fa dos anys amb un altre repartiment en castellà. Això és música del passat i l'espectador no perd ni un minut en comparacions, feliç d'estar atrapat en la veritat immediata que despleguen sis persones i vuit personatges.
Rigola ha posat a disposició dels seus intèrprets una pissarra en negre perquè cadascú hi escrigui amb la seva lletra, amb la seva escriptura –les seves pauses, vacil·lacions, errors, taques, fermesa, velocitat, inclinació, separació, amb els seus majúscules i minúscules, amb la seva pròpia grafologia d'emocions– una biografia escrita per un comediant de Nova York que es creua amb els altres en l'espai disposat pel director. El resultat és magnífic, amb una sorprenent reserva per a l'expressió dels sentiments silenciats. En aquesta funció s'esperen rialles com mossegades de llimona -i n'hi ha- però no tantes declaracions fetes en silenci. Cimera d'aquest teatre dèrmic: el reconeixement mutu que fan Andreu (Benito) i (Mònica) Glaenzel que el seu matrimoni s'ha trencat. Dels altres moments esplèndids ja se n'encarreguen Mar (Ulldemolins), Sandra (Monclús), Lluís (Villanueva) i Joan (Carreras).
I a més hi ha elegància en els detalls; atenció amb quina delicadesa intervé la música en el relat del desencant. Excel·lent.
