[image]
[title]Els direm com comença l'obra. David Vert i Òscar Castellví, mitja a la cara, vestit i corbata, armats, entren en un banc. Vert puja damunt la taula i deixa clar al personal que "esto es un atraco y no se va a parecer en nada a un día normal". Sembla un filòsof situacionista, proclamant la fi del temps. A banda i banda de l'escena, Nao Albet i Marcel Borràs participen de l'atracament, ostatges porucs. La veu dels atracadors i la dels segrestats no és la seva, sinó d'actors de doblatge. Al cap de pocs minuts, Albet i Borràs es miren i comencen a discutir. La veu en off passa a segon terme.
I és que els dos creadors han volgut jugar amb dos plans a Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. Dos nivells que són la realitat i la ficció. Ells dos, personatges d'una ciutat que no és Barcelona i d'un temps que tampoc no és aquest, són dos dramaturgs que volen escriure una obra. Albet ens avisa que, en els fons, Atraco, paliza y muerte... és una obra de text, però sense oblidar el component metateatral, performàtic, dels creadors escènics que els agraden, estil Angélica Liddell o Rodrigo García. De fet, han tingut dos anys per escriure un text, madurar una idea. I sí, aquí tenen una obra, escrita a quatre mans a finals de l'hivern passat. Però Borràs ens deixa clar que no són dramaturgs, sinó creadors. Ep.
Els espectadors podran veure dues obres. La que faran Albet i Borràs, i la que tots dos han escrit. És a dir, tindran una mena d'Atraco perfecto o Sospechosos habituales que discorrerà en paral·lel a la història de "dos nens perduts en una societat decadent, que podria ser la Barcelona de d'aquí a uns anys", indica Albet. Borràs ens diu que el seu paper és més de pare i que Albet podria ser el seu fill, tot i que el dos personatges, de fet, són més joves que ells: 20 anys acabats de fer.
Marxem del TNC sense saber ben bé com explicar Atraco, paliza y muerte... Els espectacles d'Albet i Borràs s'han de veure i mai, fins ara, no ens han decebut. Des del debut com a parella artística a Teenager experience: straithen con freigthen, adolescents encara, fa sis anys al Lliure, en cada obra que han aixecat, una a l'any, s'hi han jugat el coll. Sense por i amb tot el talent mamat en els vint-i-pocs anys que tenen al fetge. Per cert, ara ens adonem que els agraden molt les armes, jugar amb foc, les situacions extremes. N'han fet servir en la majoria dels seus espectacles. Serà que busquen el Lumet o el Kubrick d'aquí perquè els enviï a passeig de Gràcia a assaltar un d'aquests bancs que ens ha fet tant la guitza...
