Primer el pecat: no tenim encara artistes que dominin la tríada del teatre musical (ball, cant i interpretació). Sempre en coixeja un. També a 'Sister Act'. Després la virtut: la versió espanyola del popular musical és una producció de notable nivell, amb una protagonista (Mireia Mambo Bokele) amb la seductora alegria vital imprescindible per omplir l'aclaparadora Deloris van Cartier. Ella mana, però atents al microxou que es munta el "pare" Fermí Reixach i a la colla de gàngsters i els seus dos números musicals, grans homenatges al Philadelphia Sound, Barry White i els Bee Gees.
La partitura d'Alan Menken és un gest de complicitat lleuger a la música negra dels 70, com va fer a 'La petita botiga dels horrors' amb la dècada anterior. Pur i desacomplexat entreteniment que culmina en un divertit espectacle kitsch de l'"església del glam" i la "madonna del disc-ball". Millor que Lourdes.
