De Harold Pinter. Dir: Xavier Albertí. Amb Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas.
Harold Pinter va escriure 'Terra de ningú' el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de 'Fi de partida' de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques de tot el teatre de Pinter i en aquest cas hi ha una cosa força autobiogràfica en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que enfilen els personatges.
De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada, està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les paraules penjades a l’espai, les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort. O del no-ser en vida. Què es pitjor? Tot i que els experts no admeten que l’obra enraoni de la mort, creiem que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.
Hirst (Josep Maria Pou) podria ser Pinter, que quan escriu l’obra està immers en un escàndol per la separació de la seva dona i, per tant, confús sobre qui és i qui havia volgut ser. Però tant se val. Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner (Lluís Homar) és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs (David Selvas) i Foster (Ramon Pujol) són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). Quin gust llegir-la! I quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions.
Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.
