Serem francs: Una història catalana era una gran obra, tres hores intenses que parlàvem de nosaltres, dels catalans, dels que hi van néixer i dels que van ser-ne, dels quinquis de Bellvitge i dels pagesos del Pallars, dos mons aparentment antagònics però que es toquen, com bé demostra la peça de Jordi Casanovas. Fa dos anys vam gaudir molt d’aquesta obra èpica, a la Sala Tallers del TNC. En la seva reestrena a la Sala Gran, han quedat massa coses pel camí, perquè Casanovas no s’ha limitat a canviar alguns actors (repeteixen Pep Cruz, Andrés Herrera i Borja Espinosa), sinó que ha afegit, entre d’altres coses, un tercer escenari que fa explícita la funció.
En la primera versió, a l’últim acte, apareixia de cop Josep de Farràs, de qui els pallaresos en parlaven durant tota la funció. I ara, l’autor ha decidit explicar la seva vida. I si abans la història es movia entre Barcelona i el Pallars, ara també tenim Nicaragua, en els mateixes dates, de 1978-79, fins a finals dels 90, revolució sandinista inclosa. El nou text’ fa aigües i ‘culebreja’, a banda de dispersar el tema principal. En lloc de millorar la peça, podem dir que avui Una història catalana és pitjor que fa dos anys.
