La màquina Hamlet
'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària. Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça. La tria del director dels dos únics intèrprets, un actor i una actriu, en un lloc aliè és brillant perquè, al cap i a la fi, són Hamlet i Ofèlia el que ens importa. Müller cita altres personatges de la tragèdia, però també Electra o en Raskolnikov de 'Crim i càstig'. El duet és una bona tria, amb un actor hieràtic, sobrepassat, i una actriu que porta al terreny físic la interpretació. Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme Cada moviment, cada gest,
