Bardeni

A Barcelona hi ha una sèrie de xefs/ propietaris d’alta cuina indie –sense l’aixopluc de cap gran germà hoteler– imprescindibles. Dani Lechuga n’és un (la broma d’un xef amb aquest cognom que sobretot cuina carn fa anys i panys que és anècdota).

Lechuga va convertir el seu gastronòmic carnívor, el Caldeni, en Bardeni, un bar dedicat a la carn. D’allò més democràtic: aquí no hi ha ni reserves ni telèfons. Tu entres per la porta, i si hi ha taula, menges. A la taula i al llit, al primer crit; i aquí, pots convertir un migdia qualsevol en una hora de luxúria roja.

Tot per compartir: perquè encara que l’acompanyant tingui pressa i demani primer per marxar, no pots deixar que es clavi sola un parell de raviolis amb poma, foie i botifarra negra, fosca perdició quasi líquida que es desfà a la boca. El nutricionista segur que arrufa el nas si li dieu que heu compartit quatre plats de carn vermella. Però un dia és un dia, i això és una festa de bona cuina, impermeable a les modes: res d’interminables referències de vins o cervesa artesana, ni tàrtars de fuet ni alvocats, ni natges de vaca-mòmia en exposició. Aquí la cosa va de suc i vici del bo, tècnica i talent. Com uns tacos de picanha –fina com un rosbif– amb foie, on el xili no es carrega la suavitat de la vedella, o un caneló de cua de vaca amb la pasta quasi al dente, i un deliri de melositat a dins.