Cine

Vestida amb un xandall, amb cabells peroxidats i una pila de moviments brutals, la ballarina Ema (Mariana di Girolamo) esclata a la pantalla com una bengala en el fantàstic, atrevit i profundament humà drama de Pablo Larraín. A Valparaíso, l’Ema i la seva parella, el coreògraf Gastón (Gael García Bernal), han adoptat en Polo, un nen colombià de 6 anys. Però la relació no està preparada per a les responsabilitats del matrimoni, i molt menys per a la paternitat. Quan en Polo, en una enrabiada, fa que la germana de l’Ema es cremi greument, decideixen tornar-lo. És el tipus de situació xocant que penses que conduirà tot el film –i a un nivell subconscient, ho fa–, però Larraín no està interessat en el realisme social ni en les dinàmiques de la família nuclear. El que persegueix és el viatge de l’Ema: una odissea que porta aquesta dona complexa, valenta i emocionalment oberta, primer a la crisi personal i després a l’alliberament.    Ema és també una pel·lícula sobre la dansa (en concret, la dansa contemporània i el reggaeton) com a expressió dels desitjos i de l’amistat femenina. Larraín es desfà de la gramàtica dels films ortodoxos i, per uns moments, el converteix en un vídeo musical, quan ella i la seva colla es perden pels carrers, les pistes de bàsquet i els parcs de la ciutat. L’oceà Pacífic és el teló de fons sense fi. És càlid i eufòric: una imatge de la llibertat pura.

De la repetició emana la diferència. Si poses 'Sobre lo infinito' al costat de la resta de pel·lícules del suec Roy Andersson, totes s’assemblen com una gota d’aigua: una col·lecció de vinyetes dissenyades pel germà bessó de Tati i Lynch, un Samuel Beckett de línia clara, l’àlbum familiar d’un manierista que creu que la vida és trista, cruel i commovedora. I aleshores, buscant les rimes i els ecos, apareixen les sorpreses: perquè en el pot petit sempre hi ha la bona confitura, i aquí les anècdotes són esperonades per la narració oral, que passa pàgina per pàgina d’un llibre de contes que duren un vers. Hi ha, doncs, l’estructura, que de vegades sembla aleatòria, que atorga la veu en off d’una possible Xahrazad, com si llegíssim una edició de butxaca de 'Les mil i una nits', que arrenca amb una parella d’enamorats volant per sobre d’una ciutat devastada; continua explicant la crisi de fe d’un capellà que es consola xarrupant alcohol; s’atura en un dia plujós, quan un pare, en un gest molt bonic, li corda la sabata a la seva filla sense importar-li mullar-se, i no tem visitar Hitler al seu búnquer ni un èmul de Jesús carregant la creu per un carrer grisós. La pel·lícula podria durar fins a l’infinit, perquè infinita és la gràcia mundana amb què Andersson és capaç de convertir un moment trivial en una petita epifania, o un instant èpic en la posada en escena d’un gest absurd. Mai el nihilisme havia resultat tan tendre.

Un advocat en pràctiques es dedica a ajudar condemnats a mort en aquest emotiu drama basat en el treball del jurista Bryan Stevenson. Molt en forma, Michael B Jordan (Creed, Black Panther) fa d’aquest jove graduat de Harvard que ofereix els seus serveis legals gratuïts a homes com Walter McMillian (Jamie Foxx), sentenciat a mort per l’assassinat d’una dona blanca a Alabama el 1986. Com més avança la investigació, més absurda sembla la ‘prova’, però s’haurà d’enfrontar a l’oposició de policies racistes i fiscals. Es tracta d’una història inspiradora explicada d’una forma tradicional, amb paraules clares per assegurar-se que el públic rebi el missatge alt i clar. La mà ferma del director Cretton ('Les vides de la Grace') rep l’ajuda d’un elenc fort que manté el to just de sentimentalitat. Les injustícies frustrants i una prolongada escena d’execució fan que no sigui un film fàcil de veure, però en última instància és commovedor i defensa apassionadament la justícia, la comunitat i l’amabilitat, aspectes bastant oportuns.

Després de veure el thriller legal 'Aguas oscuras' et costarà recordar-la. Voldràs agafar-te a alguna 'killer line' d’aquest film on Mark Ruffalo interpreta l’advocat Rob Bilott, que es va enfrontar al gegant químic contaminador DuPont. No arribarà, però barrinaràs: qui ha dirigit Aguas oscuras, conduint el guió cap a gastades discussions d’oficina i disputes matrimonials de clixé? Ha estat Todd Haynes, l’indie radical rere Velvet Goldmine, Lluny del cel i Carol? L’última revelació fa més mal, perquè Aguas oscuras sembla una versió més estúpida i literal d’un concepte que Haynes ja va explorar de forma brillant el 1995 a Safe. Ruffalo, buscant un matís de consternació gruixuda que s’acabarà agreujant (on és el tipus de Spotlight?), aprèn sobre vaques amb tumors. La seva esposa, Sarah (Anne Hathaway, desaprofitada), va ser advocada: explotarà com una mena de fusió Douglas Sirkiana? No. Tots odiem la destrucció ambiental; és valuós tenir pel·lícules al respecte i aquesta funciona prou bé, però deixem que les facin cineastes amb menys talent.