Cine
La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!
Les estrenes de la setmana
Cafarnaúm
Aquesta història comença amb un noiet molt jove, en Zain, que espera en un jutjat del Líban. Fa un temps que és a la presó, condemnat per haver apunyalat un home. Ara ha denunciat els seus pares per haver-lo dut al món. Ningú no sap realment quina edat té, però un examen mèdic estima que ronda els 12 anys. Nadine Labaki dirigeix un drama que en un principi pot semblar-nos una sàtira, on hi ha nens empresonats i nenes forçades a casar-se que es queden embarassades. Però en el fons d’aquest relat corprenedor hi ha un realisme nu que descriu, sense edulcorants, els ambients de pobresa dels barris més deprimits de Beirut, sempre a través dels ulls d’aquest nano, interpretat magnèticament per un migrant siri que té en la mirada una llum angelical i, alhora, una ràbia acumulada al llarg de tota la infància.
El candidato
Un any després de l'estrena de 'Tully', Jason Reitman dirigeix 'El candidato', tal vegada un intent de tornar al territori polític que va marcar el seu salvatge debut a 'Gràcies per fumar', on ens explica la història del candidat a la presidència Gary Hart (Hugh Jackman), que el 1987 va caure en desgràcia per culpa d’un afer extramatrimonial. I doncs, quin és el problema? Vista en l’era post-Trump, a la pel·lícula se li noten les intencions. És com si tota l’estona poguéssim sentir la veu de Reitman dient-nos: "Us podeu creure per quines coses tan insignificants ens escandalitzàvem aleshores?". Obsessionada per esdevenir una sàtira hipercafeïnada sobre els mitjans de comunicació, a la manera de la sèrie de Robert Altman 'Tanner’88', es perd el focus real de la història, que es troba en el personatge de Vera Farmiga, que fa de l’esposa enganyada i manipulada per facilitar el camí del mascle al cim. Ens passarem la pel·lícula esperant sentir un monòleg seu a porta tancada, en què per fi es reivindiqui. Però aquesta escena no arriba mai. "L’única cosa que t'he demanat és que no em deixes en evidència", demana ella, amb gentilesa. El film la relega a un segon terme, sotmesa a l’arrogància del marit fins i tot en la intimitat, per centrar-se només en la figura de l’altra, Donna Rice, a qui encarna Sara Paxton, la dona que es va convertir en carn del circ mediàtic.
Alita: Ángel de combate
Tità del cinema, James Cameron mai no prestaria el seu nom a cap producció avorrida. És sorollós, és èpic, és grandiloqüent. Però avorrit, no, això mai de la vida. Ara bé, en aquest enervant 'blockbuster' de ciència-ficció que coescriu i produeix, ha estat ben a punt d’aconseguir-ho. L’únic que ens manté atents a la pantalla són els excessos visuals i les escenes d’acció ciberpunk, que aviat queden camuflats en un llenguatge de mitologia 'tech-porn' sense cap tipus d’interès. 'Alita' és l’adaptació d’un manga de Yukito Kishiro situat en un futur 2563. Feia més de 20 anys que Cameron lluitava per tirar endavant aquest projecte, que per una raó o una altra se li ha anat escapolint entre els dits. Ara, i en mans del director Robert Rodriguez, ens arriba en un moment en què les fantasies distòpiques ja estan més que esgotades.
Perdiendo el este
Fa uns anys que 'Perdiendo el norte' va voler retratar còmicament els infortunis d'una generació de joves espanyols tocats de mort per la crisi econòmica, que es veien en l'obligació de provar fortuna a països europeus més pròspers. Perdiendo el este segueix el mateix model, però la seqüela perd alguns dels personatges centrals per donar espai a les personalitats més exagerades: la de l’atribolat Braulio (Julián López) i la del capsigrany Rafa (Miki Esparbé), que ara busquen el seu lloc en la superpoblada Hong Kong. De feina, en troben més aviat poca, però sí que aconsegueixen col·leccionar prou enganys, equívocs i ficades de pota protocol·làries per seguir fent girar la desgastada roda de l’humor basat en els tòpics castissos, les diferències culturals i els motlles de la comèdia d’embolics romàntica. Com a mínim, quan el guió justeja (que és sovint), l'ofici dels actors empeny les situacions cap endavant, sobretot en el gloriós moment escatològic en què Julián López emula la dieta insectívora de Nicolas Cage a 'El petó del vampir'.
Pel·lícules per a tota la família
Els increïbles 2
Els superherois tenen poders per salvar el planeta, però ser pare requereix més habilitats que uns braços elàstics. 'Els increïbles 2', la seqüela més estimulant de Pixar des de 'Toy story 3', ho explica en una foto familiar que és pura tendresa, servida en un disseny molt anys 60. L’atractiu de la pel·lícula es basa en els moments domèstics més senzills, quan els membres d’aquest clan busquen el seu lloc en un món d’indiferència. Encara incompresos, criminalitzats i perseguits pels seus superpoders, els personatges conviuen en un motel barat. La seva sort canvia quan dos germans rics –el naïf Winston i la intel·ligent inventora Evelyn– els ofereixen l’oportunitat de restablir la reputació dels superherois. Mentre que la mare, Elastigirl (Holly Hunter en la versió original), assumeix la missió sense por, el pare, Mr. Increïble (Craig T. Nelson), es queda a casa ajudant els nens amb els deures i donant biberons al petit Jack-Jack, que comença a desenvolupar unes capacitats una mica peculiars. Quan l’ordre mundial amenaça de trencar-se, pares i fills uniran esforços, amb l’ajuda del seu amic Frozone (Samuel L. Jackson), que no triga a sumar-se a la lluita. La segona part d’Els increïbles arriba carregada de lectures, on trobem qüestions sobre l’apatia social i la paritat de gèneres. Encara que una mica excessiva en el seu clímax, flirteja en clau còmica amb franquícies d’acció com 'James Bond' i 'Missió: Impossible'. En un moment en què el cine dels superherois viu de crossov
Campeones
Per a nens a partir de 7 anys. Javier Fesser abandona l’imaginari visual surrealista que l’havia caracteritzat durant bona part de la seva trajectòria per establir-se en el terreny del costumisme a través d’una sèrie de personatges que no necessiten la fantasia per cridar l’atenció, perquè ja tenen el sentit de la meravella incrustat en el seu ADN. Resulta complicat resistir-se a la tendresa que desprèn aquest equip de bàsquet format per discapacitats intel·lectuals que troben en l’esport, la companyonia i l’amistat una il·lusió amb la qual omplir la vida.
El mejor verano de mi vida
Per a tots els públics. No és casualitat que Dani de la Orden dirigeixi l'anunci d'aquest any d'Estrella Damm i també El mejor verano de mi vida. Les dues obres depreden un imaginari concret, el de l’experiència emocional de les vacances d’estiu, aquí en forma de comèdia paternofilial amb un punt picaresc. Aquesta producció d’Atresmedia converteix l’actor protagonista, Leo Harlem, en el pal de paller còmic d’un film de vocació familiar que explota un humor blanc ple de tòpics servits amb més o menys gràcia (les teràpies alternatives per a rics, la tieta de poble garrepa...).
Han Solo. Una historia de Star Wars
Estàvem convençuts que aquest 'spin-off' de 'Star Wars' no seria més que un munt de porqueria. El fet que els directors originals Chris Miller i Phil Lord abandonessin el projecte va complicar encara més la dura tasca de tornar a la vida el personatge de Harrison Ford. Però d’alguna manera el seu substitut, el llegendari Ron Howard, ha sabut convertir la proposta en una trapelleria espacial que té grapa. Dista molt de ser un producte perfecte, i tot i així és molt millor del que esperàvem. Comença en la infància de Han Solo, a les clavegueres del seu pútrid planeta d’origen, Corellia, just abans que emprengui el primer viatge a través del cosmos i que s’uneixi a una banda de lladregots de diferents estirps, liderats per Tobias Beckett i la seva dona Val (els personatges que encarnen Woody Harrelson i Thandie Newton). El seu primer cop suposarà carregar amb el fuel d’una nau espacial per encàrrec del sinistre Dryden Vos, interpretat per Paul Bettany. La seqüència és pur moviment, i ens recorda que aquesta és una pel·lícula de l’home que va dirigir 'Apol·lo 13', un paio que sap enfrontar-se a l’acció galàctica. I ara l’heroi. Alden Ehrenreich té coratge intentant imitar Harrison Ford. S’assembla al Han Solo original? En absolut, tot i que la pel·lícula no arriba mai a afluixar el ritme com perquè algú s’hi pugui fixar. Això sí, no hi falten els moments de galanteria ni les escenetes de flirteig amb la misteriosa Qi’ra (Emilia Clarke). I és precisament sota l'adrenalina de l'a
