Cine
La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!
Què coi passa amb l'IVA del cinema?
A principis d'abril, el govern de Mariano Rajoy aprovava els nous Pressupostos Generals de l'Estat, segons els acords a què havia arribat amb Ciudadanos en un document titulat '150 compromisos para mejorar España'. Per al món de la cultura, hi havia una presumpta gran notícia: la reducció de l'IVA per als espectacles en directe, que avui ja és un fet. Des d'ara les entrades de teatre i concerts ja no estan gravades amb el descarat 21 % que des de l'estiu del 2012 ha estat ofegant el sector, sinó amb un 10 %. Esclar que hauria estat fantàstic que haguéssim recuperat aquell 8 % d'excepció dels vells temps, però millor això que res. En tot cas, si alguna cosa ens enfurisma és que en el nou tracte també els xous taurins s'hagin vist alleujats d'aquest impost. Sobretot si tenim en compte que el cinema, com la música enregistrada i el llibre electrònic, seguirà tributant al màxim. Just fa cinc anys que el Consell de Ministres anunciava l'entrada en vigor del nou impost del valor afegit. Des d'aleshores, les sales de cinema han viscut amb l'aigua al coll. Moltes s'han vist obligades a tancar portes. Les altres s'han hagut d'ajustar el cinturó des del primer minut per mantenir unes tarifes que no resultessin tan desorbitades. D'una banda, tement una pèrdua notable de públic, van assumir part de l'increment del preu: si no fos pel seu esforç, ara els caps de setmana i dies festius pagaríem uns 12 euros per entrada, que aviat és dit. De l'altra, es van inventar la Festa del Cinema, qu
5 preguntes a Carla Simón
Cau un sol de justícia, i ella va remenant una tassa de te negre amb un glaçó que hi sura. Desprèn una humilitat lluminosa. 'Estiu 1993' és la seva primera pel·lícula, i hi explica la història d’una nena que ha perdut el pare i la mare, i que se’n va a viure a la muntanya, a casa d’uns oncles. És la seva història. El paisatge que ens mostres és la infància que molts recordem. Com t’ho vas fer per tornar a aquest 1993?En un principi, m’havia plantejat treballar les imatges amb una paleta de colors molt tancada i austera. Però de seguida vaig veure que l’època em portava a buscar joguines de plàstic i roba estampada. Tot això hi havia de ser. Volia que es visqués en present, no com el meu record d’adulta sinó des de la perspectiva d’una nena d’aquell moment. Certament, és una experiència molt sensorial de l’època.De fet, jo venia de dirigir uns curts que eren molt distants i freds i aquí, si algun exercici vaig haver de fer, va ser el d’acostar-me a un terreny emocional. Sabia que volia parlar d’una nena que s’enfronta a la mort de la mare. Hi ha una escena brutal en què la nena, la Frida, juga a convertir-se en aquesta mare morta. Jo no sé si mai vaig jugar a una cosa així, però hi ha una foto meva de quan era petita maquillada exactament igual, amb l’ombra dels ulls i tot. I després hi ha una foto de la Sally Mann en què surt una nena que fa veure que fuma, i tot això es va anar unint i donant lloc a aquest moment. La pel·lícula comença quan la mare ja ha mort i la Frida
Nacho Vigalondo es transforma en un monstre
A finals dels 80, quan el VHS vivia la seva era daurada, Nacho Vigalondo s’abastia de cinema en un videoclub de Cabezón de la Sal, incrustat com una xinxeta entre les muntanyes de Cantàbria. Aquelles quatre parets curulles de cintes de vídeo amb el plàstic mig arrencat eren l’atalaia des de la qual s’elevava entre els núvols i ensumava l’olor de les fantasies. “En la meva primera època de protocinèfil classificava les pel·lícules en funció de si hi havia monstres o no, i ara que ja he fet els 40 segueixo intentat satisfer aquell nen que vaig ser”, explica, fidel a una educació sentimental que el va marcar de per vida.En el fons, no és cap nostàlgic. “Una pel·lícula es menja un tros de la teva vida, i jo per suportar-ho m’he d’anar donant gasolina –diu Vigalondo–. Per això faig que un personatge es disfressi de mòmia rosa, o poso un ovni penjant de l’horitzó, o m’invento una criatura banyuda i gegantina que comença a destruir els carrers de Seül”. La mòmia i l’ovni fan referència a 'Los cronocrímenes' i a 'Extraterrestre'. La bèstia banyuda és de 'Colossal', el seu darrer llargmetratge, el més rodó que ha dirigit fins ara. El vam veure a Sitges a la tardor, i ara s’estrena als cinemes. És la història d’una dona, interpretada per Anne Hathaway, que fa un any que no té feina i cada nit s’emborratxa fins a límits erosius. El dia despunta i el sol la sorprèn sempre fregant el coma etílic. I a les 8:05 en punt, que és l’hora en què els nens van a l’escola, asseguda en el banc d’un
Les estrenes de la setmana
Dunkerque
Es llibres d'història ja ens expliquen com van anar les coses durant l’evacuació de Dunkerque el maig del 1940, el dia en què 300.000 soldats, la majoria britànics, es van escapar de la platja i els molls d’un port del nord de França mentre els nazis els bombardejaven. Però Christopher Nolan ens posa a l’ull de l’huracà, en el centre d’una guerra terrible que no s’assembla a cap altra pel·lícula bèl·lica que hàgim vist abans. Fugint dels tòpics, ens col·loca en una perspectiva desconcertant, estranya, que pertany a tots aquells que van viure l’atac arrossegant el ventre per terra. En menys de dues hores –breu recorregut, tenint en compte que parlem de l’home que va fer 'El cavaller fosc' i 'Interstellar'–, reduint els diàlegs a la mínima expressió, 'Dunkerque' ens dona una dosi reconcentrada i crua del terror, amb una fotografia espectacular que s’ha de viure en una pantalla tan gran com sigui possible. I aquesta és la voluntat del director, que va rodar la pel·lícula en Imax i 70 mm, per multiplicar l’impacte de l’estètica del malson, que es balanceja entre el soroll de l’esclat de la granada i l’olor de carn cremada que de mica en mica es va reduint a cendres. La propaganda nacionalsocialista va caient dels núvols, l’escuma del mar llepa la sorra amb un color diabòlic i uns plans aeris dislocats del conjunt ens fan perdre l’equilibri. Nolan divideix el drama en tres capítols, que ofereixen tres punts de vista diferents del camp de batalla. Drama apocalíptic.
Asuntos de familia
En el seu debut com a directora, Maha Haj ha intentat simbolitzar a través d’imatges el singular conflicte amb el qual ha hagut de conviure: ser palestina tot i haver nascut en una ciutat israeliana com Natzaret. I ho fa a través d’una família i la descripció de diferents generacions que han après a relativitzar la tibant situació per centrar-se en qüestions més banals com els diferents conflictes personals. La política, aquí, apareix com a teló de fons. Un matrimoni que ja no té res a dir-se, una anciana que es nega a oblidar una part del seu passat tot i que no és conscient del present i una sèrie de joves desorientats i atrapats en un món en el qual saben que no poden ser del tot lliures. Tres generacions diferents en una cinta coral. La directora plasma amb especial sensibilitat alguns passatges (la història de l’home que mai no ha vist el mar) per contrarestar la incomoditat del context (la discussió en el control fronterer amb els guàrdies armats), però en general opta per un to lleuger, unes vegades més còmic, d’altres més malenconiós, fins i tot també poètic, per parlar de la incomunicació i l’estancament vital. Temes que, si bé és cert que són universals, aquí cobren un sentit diferent. El cert és que té una gran potència metafòrica.
Sieranevada
Si Buñuel hagués dirigit 'El ángel exterminador' o 'El discreto encanto de la burguesía' a Bucarest, seguint el llibre d’estil del nou cinema romanès, el resultat s’assemblaria bastant a 'Sieranevada'. El repte que es planteja Cristi Puiu és articular una dissecció de la classe mitjana del seu país –i, per extensió, de la civilització del primer món– al voltant d’un dinar familiar que mai no arriba a celebrar-se, en un apartament d’on sembla impossible sortir i des d’una òptica realista que el rigor de la posada en escena radicalitza fins a apropar-se a una abstracció gairebé fantasmagòrica. Potser la mirada de la càmera, escrutadora en la seva presumpta objectivitat, és la de l’esperit del patriarca mort, motiu de la reunió i forat negre del relat, que ens situa 'in media res', desubicats, en un pis que és alhora mapa i arbre genealògic d’un cert estat de les coses. Les portes s’obren i es tanquen com en una comèdia de Lubitsch, però sempre ens deixen en el llindar del món. No es tracta de convertir l’espai fílmic en una metàfora social sinó d’utilitzar-lo, sense que notem el virtuosisme amb què es desplega, com a fòrum de debat, com a motiu liminar entre les paradoxes i contradiccions de la condició humana. Els límits de la fe, les teories conspiranoiques sobre l’11-S i els atemptats del Charlie Hebdo, la mentida com a mètode infal·lible per sobreviure en l’entorn familiar, les cicatrius sagnants del passat comunista, el consumisme malaltís com a signe d’estatus social...
Todo sobre el asado
Què representa per sobre de tot l’argentinitat? El futbol? El tango? La política? El nou títol de Gastón Duprat i Mariano Cohn té una altra resposta: la graellada. 'Todo sobre el asado' explora la institució gastronòmica i social per excel·lència de la cuina argentina, l’àpat al voltant de la carn de vedella en qualsevol dels seus talls, com a expressió última de la cultura popular del país. El film s’endinsa en la imatge de la carn rostida des de múltiples perspectives, des de la històrica fins a la sanitària, de la mà de l’humorista El Negro Alvárez. Plena de curiositats per als profans, tanmateix resulta més superficial del que pretén i no gosa explorar a fons les contradiccions que planteja sobre qüestions com el masclisme inherent a aquesta tradició.
El top 5 de la cartellera
Estiu 1993
Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental –és la infància de la directora la que està en joc– en una pel·lícula que mai no intenta ser complaent amb la seva heroïna, que atén al seu descobriment del món vinculant-lo amb la cristal·lina transparència de les seves imatges, que treballa amb els seus actors amb una delicadesa extraordinària, i que aconsegueix transmetre el misteri de ser nen –la sensació d’estranyament, la crueltat inconscient, el dolor disfressat de caprici emocional– sense oblidar-se de quina relació estableix amb els adults i, sobretot, sense caure en el sentimentalisme sent profundament commovedora.
Baby Driver
Edgar Wright es va donar a conèixer al costat del tàndem còmic format per Simon Pegg i Nick Frost en aquella hilarant comèdia protagonitzada per morts vivents titulada 'Zombies party'. Al director, sempre li ha agradat jugar amb els gèneres, subvertir els seus codis per tal de configurar pel·lícules amb un alt esperit lúdic i molt poca vergonya.Després de provar-ho amb els zombis, les 'buddy movies' i l’adveniment de l’Apocalipsi, ara recorre a un altre tòpic cinematogràfic com són les pel·lícules de robatoris, persecucions i fugides a tota velocitat. I ho fa inundant la pantalla amb el mateix esperit pop naïf que impregnava 'Scott Pilgrim', el seu gran homenatge al món dels còmics.En aquesta ocasió, la fórmula no pot ser més triomfadora i cool: nois guapos jugant a ser dolents, música a tot volum i set pieces configurades a partir de la combinació entre música i muntatge. El resultat, un exercici d’estil aclaparador, magistralment executat a través d’unes imatges que provoquen un augment d’endorfines adequat a l’esperit millennial dels nostres temps.N’hi ha que es deixaran entabanar per tota aquesta parafernàlia visual i sonora. D’altres pensaran que la història no és més que una acumulació de clixés sense coherència. En qualsevol cas, serà inevitable que l’espectador surti de la sala intentant recordar la selecció de cançons que conformen la banda sonora.
Colossal
Com succeeix a totes les pel·lícules de Nacho Vigalondo –potser ara mateix un dels cineastes més interessants del panorama espanyol–, 'Colossal' no és el que podria semblar. Està filmada als EUA i en anglès, però no té res a veure amb aquestes operacions quirúrgiques que volen trasplantar l’esperit dels gèneres hollywoodians al nostre context. No. 'Colossal' és un experiment, una comèdia generacional que es transforma en un exercici al voltant del cinema fantàstic i que alhora esdevé una faula sobre el creixement emocional.Anne Hathaway interpreta una noia perduda que retorna al seu poble per refer-se i allà es retroba amb el seu passat, amb totes les conseqüències: un passat fet d’amors truncats i somnis perduts, que ara torna d’una manera ‘sinistra’, com diria Freud, a partir d’uns estranys esdeveniments que, encara que es desenvolupin a Seül en forma d’agosarada trama de ciència-ficció, tenen molt a veure amb la deriva dels protagonistes, amb la seva impossibilitat d’accedir a la maduresa. No afegiré més, no vull estripar l’essència d’aquest film emotiu, reflexiu, d’un rigor inusitat, que parla de la nostra dependència de la ficció, al mateix temps engrescadora i perillosa. Tot un discurs sobre el cinema i la seva capacitat vampírica a partir d’un relat absorbent, d’un to melancòlic que emergeix misteriosament d’aquest grapat d’imatges tan torbadores com reconfortants.
The love witch
Anna Biller és una autora total: ella dirigeix, escriu, produeix, munta, musica, decora i vesteix uns discursos feministes que recreen les formes del Hollywood en Technicolor. Tot això es troba present a 'The love witch'. Però el film no seria el mateix sense Samantha Robinson com a Elaine, una jove que s’ha construït una imatge feta de mitjos somriures i caigudes d’ulls, i que fa servir pocions i encanteris per trobar l’home de la seva vida... amb un efecte secundari: els seus amants moren consumits per la passió. Per sota dels colors fastuosos i dels rituals màgics, Biller i Robinson canalitzen la desesperació d’una dona autoconvertida en fetitxe per complaure la mirada masculina, i d’aquesta manera donen la volta als mecanismes del desig que han marcat el cinema heteropatriarcal.
Prevenge
A Alice Lowe, la directora debutant i actriu principal d’aquesta comèdia negra al voltant d’una assassina en sèrie embarassada, la vam descobrir a 'Turistas', aquella altra sàtira fosca de Ben Wheatley que ella coprotagonitzava i coescrivia. Aquí Lowe reincideix en el registre de terror corrosiu a l’hora de resseguir les dissorts de Ruth, una dona de classe obrera amb tendències psicòpates que mata per indicació del seu fill nonat.Prevenge se situa així en la tendència de cert cinema actual on l’horror dona forma a tribulacions específicament femenines. A la seva manera, la protagonista no fa altra cosa que obeir el mandat que una mare no pot deixar d’atendre els requeriments de la seva criatura, alhora que el film fa paleses la vulnerabilitat i la indefensió en què es troba una embarassada soltera (vídua per ser exactes) amb pocs recursos.L’estripat atractiu de 'Prevenge' rau en la seva concepció 'punk do it yourself' (en més d’un sentit): algunes víctimes de Ruth són persones francament desagradables, però hi ha un moment en què la fal·lera assassina de la dona esdevé d’allò més gratuïta. Que a través dels flashbacks recurrents la cineasta acabi atorgant una explicació psicològica i una justificació concreta a les accions de Ruth malmet un pèl aquest esperit salvatge de la pel·lícula i desactiva part del seu discurs de desmitificació de l’embaràs i els vincles maternofilials. Però 'Prevenge' no deixa de funcionar en molts moments (les visites
Pel·lícules per a tota la família
Dos col·legues al rescat
En un moment de 'Dos col·legues al rescat', els mateixos protagonistes se sorprenen del que està passant i aleshores ens fan notar que aquesta és una pel·lícula europea. Sens dubte, deuen estar pensant que la trama i la factura del film en què viuen són pròpies d’una pel·lícula nord-americana. No els falta raó: 'Dos col·legues al rescat' apropa l’animació nòrdica a algunes de les propostes més sòlides del cinema per a nens elaborat a Hollywood. No som davant d’una inventiva volcànica com la de Pixar, però sí davant una pel·lícula que sap explotar els seus punts forts: la diversió, l’acció imaginativa, la fantasia i uns personatges simpàtics i singulars. A 'Dos col·legues al rescat' trobem dos penjats que viuen a l’interior del túnel d’un tren, amb la companyia d’un teixó, i que aviat es veuran immersos en una aventura per tal de salvar una noia i el seu pare científic, que estan en perill. És cert que a aquestes altures cansa que tota pel·lícula per a nens hagi de tenir la seva princesa i el seu dolent, com és el cas, però almenys, aquí, la història de sempre funciona.
El nadó en cap
Teniu un nen de sis anys a casa? Se li dona bé l’anàlisi política? Li agrada la literatura experimental amb missatge existencialista que s’estén pàgines i pàgines amb trames que no porten enlloc? Si és així, afanyeu-vos a dur-lo a veure aquesta comèdia familiar d’animació, que volent ser estranya resulta massa insípida.
Richard, la cigüeña
El Richard és un pardal que ha estat adoptat i criat per una família de cigonyes, i està convençut que n'és una. Però sorgeixen problemes quan les cigonyes, aus migratòries, parteixen cap a l'Àfrica per passar-hi l'hivern. El Richard també vol anar-hi i comença a fer autoestop per tot Europa.
La Bella y la Bestia
És exactament el que havíem previst, la pel·lícula que ja vam veure fa un quart de segle, ara actualitzada en una barreja d’acció real i fantasmagoria digital, que té molt de compte de no frustrar la nostra capacitat d’anticiparnos a cada escena. Això sí, els anys l’han fet més ostentosa, més sinistra i tot. Veurem els fils d’or que cauen del sostre per brodar les gases d’un vestit groc i el somriure d’un canelobre que sembla esculpit pel millor orfebre del món. I ens acostarem al llit de mort de dues mares amb la cara blanca com un ciri que no apareixien en la versió animada. L’escena en què els objectes van perdent l’ànima és d’un lirisme romàntic que dignifica el relat de Perrault. I tot i que Emma Watson sembli la projecció d’una d’aquelles nenes que feien veure que eren una princesa Disney al pati de l’escola, cantant 'Ésta es mi pequeña aldea' mentre s’agafaven la vora de la bata, hem de celebrar que l’escuder del dolent de la història sigui obertament gai. En l’escena final, fins i tot surt ballant amb un altre home.
Ballerina
A aquestes altures, quan el públic ja ha demanat a crits que la princesa Elsa de ‘Frozen’ sigui lesbiana i milions d’adolescents testosterònics riuen amb l’orgia càrnia de ‘La fiesta de la salchicha’, costa entendre que pugui aparèixer una cinta d’animació tan marcianament retrògrada. Sembla un subproducte de les fantasies més masclistes de l’època clàssica de Disney, pensat per a un món en què totes les nenes volen ser ballarines amb tutú, i es fan la guitza les unes a les altres, al més pur estil ‘Showgirls’, per tal d’aconseguir el seu somni. Els productors d’’Intocable’, la comèdia francesa més taquillera de la darrera dècada, són els responsables d’aquest títol de factura rància i dubtosos valors. Com tot caramel enverinat, a primera vista sembla inofensiu, esclar. Però la lluita contra el clixé sexista hauria reculat moltes passes, si les noves generacions s’haguessin de criar veient pel·lícules com aquesta.
