Cine

Segon llarg dirigit per Casey Affleck, després d’aquell fake sobre Joaquin Phoenix que es va titular 'I’m still here', aquesta pel·lícula constitueix tota una sorpresa, el descobriment d’un cineasta minuciós i sensible. I no és que les virtuts del film anterior fossin poques, sinó que el debut d’Affleck en la ficció pura en té d’altres encara més evidents i enlluernadores. La història d’un home i la seva filla adolescent, perduts en un món postapocalíptic en el qual han desaparegut gairebé totes les dones, podria haver donat lloc a la típica pel·lícula de gènere a mig camí entre l’acció i el sentimentalisme, però no és el cas. 'La luz de mi vida' es limita a partir d’aquesta premissa per esdevenir de mica en mica un apassionant poema visual, l’emotiva crònica d’un doble aprenentatge. Més a prop del western que del cine fantàstic, Affleck compon el film amb tons sempre apagats i ombrívols, i dona forma a un univers hivernal que també funciona com a reflex dels sentiments dels protagonistes. I encara més: modula el drama sense apujar mai la veu, defuig la violència i l’espectacularitat fins que el relat li ho demana, construeix un rigorós exercici de posada en escena que finalment ens parla d’un món que s’acaba i un altre que comença. És a dir, del nostre present més immediat.

“L’art és un bastó que ens ha de servir per caminar en temps de ceguesa”, diu Oliver Laxe, entre romàntic i profètic. La seva nova pel·lícula, 'Lo que arde', comença amb una càmera que es mou sigil·losa a la nit a través d’un bosc d’eucaliptus, on els troncs i les fulles brillen com una dansa d’espectres. Som a Galícia, a la regió d’Os Ancares, fantasma d’una vida rural molt primitiva constantment amenaçada pels incendis forestals. De sobte, els arbres comencen a caure, l’un rere l’altre, com si la terra els estigués engolint. Amb aquest sentit del misteri, després ens trobem amb el rostre dels dos protagonistes, l’Amador i la Benedicta, fill i mare. Ell és un piròman que acaba de sortir de la presó. Té la pell de cuir i una tristor infinita en l’expressió. Ella és una dona com l’arrel d’una noguera, encorbada i resistent, que pastura les vaques i cultiva l’hort. Són dos éssers endurits pel silenci d’una vida apartada que es retroben entre el fang, la pluja i la muntanya, sense tendresa, però amb acceptació. En el tram final de la pel·lícula, Laxe filma el foc, embogit, destructiu i fascinant, mentre avança i carbonitza el paisatge. La càmera s’acosta tant a les flames que podem sentir-ne l’escalfor des de la butaca, cremant-nos els ulls, com una terrible meravella o un càntic de l’infern. Ens descobreix llavors un món de formes abstractes sobiranes, que ens sotmet a la seva força roent sense clemència

En aquesta comèdia romàntica, estructurada com una versió bicèfala de 'La ronda' de Max Öphuls, hi ha el cinisme i la misantropia d’un cineasta que no s’acovardeix en temps del Me Too. Tots els que es dediquen al cinema són, segons Allen, depredadors sexuals en acte i en potència, però les seves víctimes són noies curtes de gambals, enlluernades per l’astúcia de gat vell de directors, actors i guionistes. El pensament políticament incorrecte d’Allen cristal·litza en una pel·lícula menor, àgil com un 'ragtime', plena d’improbables trobades i desacords en la línia del Rohmer més desinhibit, amb una Selena Gómez irresistible, i que, en conjunt, és tan simpàtica com intranscendent. Perfecta per a una tarda de pluja sense paraigua.

Ang Lee mai ha defugit els reptes tecnològics. A 'La vida de Pi' va crear un tigre fotorealista en 3D i a Géminis ha usat la tecnologia antienvelliment per crear un convincent Will Smith 30 anys més jove. I torna a rodar en 4K i a 120 fps. S’ha de tenir coratge per presentar seqüències plenes d’efectes visuals en una definició tan alta: és més difícil amagar les costures. Una pel·lícula d’acció i espionatge hauria de ser exòtica i excitant, però l’alta resolució la despulla del glamur i la fantasia. Esclar que sempre pots veure 'Géminis' en la versió normal. Et ferirà menys els ulls, però seràs conscient de la falta de sorpreses del guió i de la poca gràcia de Clive Owen com a malvat. Encara pitjor, la pel·li acaba amb una nota de sentimentalisme insuportable