Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

El millor del DocsBarcelona 2017
Cine

El millor del DocsBarcelona 2017

Del dijous 18 al diumenge 28 de maig, el DocsBarcelona celebra la 20 edició, amb una programació estimulant i inquieta que enguany compta amb més de 80 títols. Us en fem una tria heterodoxa, amb deu pel·lícules que no us hauríeu de perdre.

A qui li agraden els fantasmes?
Cine

A qui li agraden els fantasmes?

Com a bons fills dels 80 ens vam criar adorant en Bavetes, aquella bola verda de boca sucosa que semblava un moc amb braços, i somiant que algun dia sortiríem a capturar presències ectoplasmàtiques amb aquelles motxilles amb broc d'aspirador que duien Bill Murray i companyia. Ara, adults responsables amb dret de vot i llicència per beure bourbon, no hem deixat de creure en els fantasmes. De tota classe. Els desnerits sense substància. Els que porten llençols blancs com si els haguessin passat per lleixiu. Els que arrosseguen cadenes i emeten sons vocàlics. Els que tenen morfologia humana. Els que espanten. Els simpàtics. Els que tenen la cara mig rosegada. Esteu amb nosaltres? Aquí els favorits.

Philippe Lesage: el sexe d'un prepúber
Cine

Philippe Lesage: el sexe d'un prepúber

És sabut que quan un nen té l’habitació massa endreçada, en algun lloc hi ha un armari caòtic a punt de desbordar-se. Així és com germina la consciència infantil, un univers d’aparent serenitat on el perill es camufla igual que un formiguer sota la pinassa. Des de Mont-real, Philippe Lesage m’explica que 'Els dimonis' podria interpretar-se com una relectura d’'E.T.', en què el lloc de l’extraterrestre està ocupat per l’amenaça invisible d’una sexualitat que s’amaga sota el matalàs. “El diable viu dins del cos, és un estat de la carn que ataca des de l’interior mentre per fora sembla que tot estigui en ordre”, diu Lesage.Aquesta és, en el fons, la seva història. Ell és aquest nano amb samarreta de ratlles vermelles i blanques que plora sota el llit perquè se sent culpable. “Jo de petit també feia jocs d’iniciació amb els meus amics, i després em sentia fatal i em pensava que tenia la sida i que em moriria com a càstig pels meus actes”, rebla. L’espectre que separa el malson pueril de les primeres fantasies humides, amb pol·lució nocturna inclosa, es podria mesurar amb el gruix del paper de fumar.Però 'Els dimonis' no és només un 'Little Nemo in Slumberland' amb subtext freudià. I mentre l’escenari se’ns mostra amorosit amb una paleta de colors pastel, el pols narratiu està encadenat sobre el patró d’una pel·lícula de terror. “És el descobriment d’allò prohibit, com quan fent zàping ens trobàvem amb una escena de 'L’exorcista', o d’alguna d’aquestes cintes que els pares no ens

Les pel·lis de caníbals més bèsties de la història
Cine

Les pel·lis de caníbals més bèsties de la història

No volem aixafar-li la guitarra a ningú, però és el nostre deure advertir-vos que les imatges que veureu a continuació poden ferir sensibilitats. El cinema de caníbals, com a tentacle del terror extrem, és un inframon d'atrocitats. No direm que no hi hagi pel·lícules boniques, fins i tot 'blockbusters' aptes per al gran públic, que s'han acostat a la figura de l'antropòfag. Però l'instint de la carn crua és difícil de mantenir a ratlla. Esperem que no us resulti gaire indigest. Potser a la llarga fins i tot li trobeu gust.

Les estrenes de la setmana

Personal Shopper
Cine

Personal Shopper

Aquesta darrera i magistral pel·lícula d’Olivier Assayas no és un 'thriller' de terror. No hi busqueu ensurts ni sobresalts, per molt que hi aparegui fins i tot un fantasma. Allò que emprèn la Maureen –la noia nord-americana que treballa com a assistenta d’una diva europea a París, i que actua com a improvisada mèdium per retrobar el seu germà bessó recentment mort– és més una recerca personal que una història de suspens. Hi ha ambients barrocs i laberíntics, com en el cinema de Dario Argento. Hi ha conflictes existencials com en els films d’Ingmar Bergman. Hi ha realitats impenetrables com en els drames metafísics de Michelangelo Antonioni. Per alguna cosa Assayas va ser crític abans que director, i coneix la història del cinema de cap a cap. Però els seus treballs anteriors –sobretot la prèvia 'Viatge a Sils Maria', també protagonitzada per la gran Kristen Stewart– ja han demostrat que el seu estil no és mai ni feixuc ni pedant, i 'Personal Shopper' ho corrobora amb un enlluernant exercici de cinema en estat pur que inclou escenes memorables: un angoixant viatge en tren que modernitza Hitchcock, un assassinat en el qual les protagonistes acaben sent les habitacions d’un hotel sinistre, una trobada amb el fantasma tan terrorífica com emotiva… Maureen busca també reflexos, imatges que li retornin el sentit de la seva vida devastada. I Assayas sap que per mostrar això no hi ha art com el cinema.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
No sé decir adiós
Cine

No sé decir adiós

El debutant Lino Escalera compon un magnífic drama al voltant dels sentiments contradictoris i de negació que genera la proximitat de la mort en l'entorn més proper d'un malalt terminal. Ho fa a través de tres magnífics personatges, dues germanes i el seu pare, descrivint amb subtilesa les relacions que s'estableixen entre ells i analitzant sense jutjar les pròpies misèries internes que els turmenten. És una pel·lícula de reposada forma i convuls fons, amb un escrupolós pudor a l'hora d'introduir-nos en l'infern particular que travessa el personatge interpretat per Nathalie Poza, tan fràgil com autodestructiu. Escala treballa l'emoció des de la contenció i el respecte. La seva cruesa és dolorosa, però també molt autèntica.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Goodbye Berlin
Cine

Goodbye Berlin

Fatih Akin, conegut per títols com 'Contra la pared', 'Al otro lado' i 'Soul kitchen', canvia de registre a 'Goodbye Berlin', adaptació del llibre homònim de Wolfgang Herrndorf, tot un èxit de vendes entre els lectors més joves. El punt de partida recorda el de tantes comèdies adolescents. El protagonista, en Maik, és el típic noi amb talent (escriu esplèndides redaccions sobre la seva mare alcohòlica que horroritzen la resta de la classe, professor inclòs), ignorat pel pare i enamorat d’una noia que no li fa cas. Tot molt obvi. Fins que apareix en Tschick, un nou alumne d’origen rus encara més marginat. Quan arriba l’estiu i en Maik es queda sol a la seva immensa casa, en Tschick li proposa escapar-se amb un vell Lada que ha manllevat. Així comença una road movie plena d’aventures on els dos menors enforteixen la seva amistat alhora que coneixen gent d’allò més diversa, com la Isa, una rodamon que vol arribar a Praga. Akin, un cineasta d’aquells més rebels d’aparença que de fons, firma una pel·lícula en excés clàssica i moderada, amb picades d’ull nostàlgiques (ai, el casset de Richard Clayderman al cotxe). Com a pel·lícula al voltant d’un viatge d’iniciació, 'Goodbye Berlin' no està mancada d’encant ni de les ànsies de llibertat indispensables per dur-lo a terme. Però es queda en la superfície a l’hora de transmetre l’excitació de descobrir aquesta estranya Alemanya oriental en què s’endinsen els protagonistes. I el seu atractiu depèn massa del carisma d’en Tschick. Potse

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Boris sense Béatrice
Cine

Boris sense Béatrice

A la pantalla, surt Denis Lavant i sembla el cowboy de 'Mulholland drive', donant consignes, entre budistes i amenaçadores, a un 'yuppie' sense cor. Només per les seves aparicions valdria la pena veure 'Boris sense Béatrice', tot i que la pel·lícula no segueix caminant per territori lynchià. Després de forjar-se un nom en el circuit de festivals amb títols tan radicals com 'Bestiari' i 'Carcasses', sembla que el canadenc Denis Côté ha preferit rebaixar el llistó: si acomiadem Lavant i oblidem el cameo de Bruce LaBruce, ens quedarà la crònica de la redempció d’un empresari malànima, que aparca la seva arrogància adúltera per amor a la seva dona, que s’ha quedat catatònica de suportar-lo. Un telefilm de disseny, més convencional del que li agradaria admetre.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Z, la ciudad perdida
Cine

Z, la ciudad perdida

Aquest és un relat de conquestes impossibles, d’aventures insensates que limiten amb l’abisme dels inferns. James Gray, el director de 'Two lovers', ens explica la història de Percy Fawcett i la seva obsessiva recerca d’El Dorado, aquella Arcàdia imaginària que es deia que brillava com una aurora boreal en un racó perdut de la selva amazònica. És el somni d’un individu, un militar sense cap medalla a la casaca, que decideix depurar l’ànima embarcant-se cap a terres verges.En el coratge del seu heroi hi ha un reflex dels 'holy fools' de Herzog, d’aquell Klaus Kinski que navegava riu amunt per la jungla, esquivant les fletxes dels indígenes, arrossegant una tripulació tocada de mort. I també és cert que el posat d’explorador romàntic és el d’un Barry Lyndon que, encegat per la cobdícia, es crea un camí cap a la perdició. Però, alhora, el personatge té unes ànsies científiques de trobar la veritat sota el mite, com aquell primat de Plató que es va escapar de la caverna desmarcant-se del ramat.De cacera a Anglaterra o lluitant a la batalla del Somme, entre la boira que engoleix els cadàvers dels soldats refredant-se a les trinxeres, l’explorador entrelluca les palmeres d’aquell paradís feréstec on juga un pols amb una natura salvatge que amaga perills invisibles. Gray concep el film en forma de tríptic: tres parts que corresponen a les tres expedicions que Fawcett va liderar, bregant amb tribus de caníbals que rostien els cossos dels seus paisans per xuclar-ne l’ànima, amb panter

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Personal Shopper
Cine

Personal Shopper

Aquesta darrera i magistral pel·lícula d’Olivier Assayas no és un 'thriller' de terror. No hi busqueu ensurts ni sobresalts, per molt que hi aparegui fins i tot un fantasma. Allò que emprèn la Maureen –la noia nord-americana que treballa com a assistenta d’una diva europea a París, i que actua com a improvisada mèdium per retrobar el seu germà bessó recentment mort– és més una recerca personal que una història de suspens. Hi ha ambients barrocs i laberíntics, com en el cinema de Dario Argento. Hi ha conflictes existencials com en els films d’Ingmar Bergman. Hi ha realitats impenetrables com en els drames metafísics de Michelangelo Antonioni. Per alguna cosa Assayas va ser crític abans que director, i coneix la història del cinema de cap a cap. Però els seus treballs anteriors –sobretot la prèvia 'Viatge a Sils Maria', també protagonitzada per la gran Kristen Stewart– ja han demostrat que el seu estil no és mai ni feixuc ni pedant, i 'Personal Shopper' ho corrobora amb un enlluernant exercici de cinema en estat pur que inclou escenes memorables: un angoixant viatge en tren que modernitza Hitchcock, un assassinat en el qual les protagonistes acaben sent les habitacions d’un hotel sinistre, una trobada amb el fantasma tan terrorífica com emotiva… Maureen busca també reflexos, imatges que li retornin el sentit de la seva vida devastada. I Assayas sap que per mostrar això no hi ha art com el cinema.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Els dimonis
Cine

Els dimonis

L’univers infantil també amaga la seva part fosca. El director canadenc Philippe Lesage debuta en la ficció amb aquesta pel·lícula, un exercici insà en què s’introdueix en els plecs de la consciència d’un nen i furga en la seva intimitat. Així posa sobre la taula temes com la formació de la pròpia identitat. Més de la meitat de la narració se situa a l’altura de la mirada d’un nano de 10 anys, en Felix, i a través dels seus ulls accedim no només a la visió que té de l’entorn, sinó també a les seves pulsions més instintives, a les pors i inseguretats i, sobretot, al despertar sexual. El director utilitza una perspectiva profundament inquietant a l’hora de retratar els personatges. Els situa en escenaris quotidians, on es pot percebre un perill constant, com si l’espectador estigués alerta que alguna cosa dolenta pot passar en qualsevol moment. Perquè hi ha un depredador que camina en llibertat. Aquesta és la cara més desassossegant i també terrorífica de la narració: la manera en què la innocència pot veure’s tacada per culpa d’una ment desequilibrada. El resultat és una pel·lícula gèlida en la forma, amb plans d’observació, en els quals es va creant una profunda incomoditat. El conjunt recorda el cinema de Michael Haneke, per la seva manera d’escodrinyar la rebotiga d’una societat malalta en la qual els nens continuen mostrant-se massa fràgils quan arriba el moment d’enfrontar-se a la fi de la infància.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
La alta sociedad
Cine

La alta sociedad

Per entendre aquesta història, hem d’anar als orígens. Un bon dia, Bruno Dumont va trobar una col·lecció de postals amb imatges de la burgesia francesa que a principis del segle XX estiuejava a la badia de Slack. Entre collidors de musclos i guinguetes amb tendals ratllats de vora mar, hi apareixien dones amb faldilles llargues i pamela, creuant els aiguamolls a coll d’algun barquer de braços grossos, mentre el marit es distreia mesurant la direcció del vent, aixecant un dit llepat. Combinat amb un regust escatològic, va néixer 'La alta sociedad'. Fa tres anys, Bruno Dumont va rodar 'P’tit Quinquin', una minisèrie per a la cadena Arte, que començava amb la imatge d’un nen amb el nas xato i el llavi leporí que seguia amb la mirada el recorregut d’una vaca suïssa que flotava penjada d’un helicòpter. A Dumont li encanta recrear-se en l’exhibició de rostres estrafets, afectats de rictus muscular i tics nerviosos, esquenes geperudes i ganyotes exagerades. Totes aquestes malformacions li proporcionen un plaer còmic pervers. Per això 'La alta sociedad' té aquesta aparença de sàtira repulsiva, que porqueja. L’acció passa el 1900 i escaig al nord de França, en una regió de penya-segats. Bruno Dumont hi situa una història d’amor impossible, un idil·li d’estiu entre un pescador caníbal amb la cara molt llarga i una nena de casa bona que es vesteix de nen i es rapa el cap. Al voltant dels dos amants clandestins s’acumula un ventall de personatges grotescos que provenen de diferents caste

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Paraíso
Cine

Paraíso

Quan Polanski, no se sap si amb ironia, va dir que 'La llista de Schindler' era la primera pel·lícula polonesa de Steven Spielberg, potser pensava en una versió pasteuritzada de l’obra mestra inacabada d’Andrzej Munk, 'La pasajera', que va saber representar l’horror de l’Holocaust en dolorós blanc i negre i un exigent distanciament brechtià. A 'Paraíso', Andrei Kontxalovski ret un ambiciós homenatge a una tradició fílmica encetada per Wajda i Munk, col·locant els tres protagonistes –dos d’ells, un oficial nazi i una membre de la Resistència, enamorats en un camp de concentració– en un purgatori des d’on parlen a càmera, reconstruint amb el seu testimoni un melodrama esguerrat per la Història que ens interpel·la amb una fredor que glaça la retina. No hi ha suspens, perquè sabem quin lloc (un limbe) ocupen els personatges, i perquè el preciosisme de la fotografia, que ens podria recordar l’obra de Helmut Newton i 'L’ansietat de Veronika Voss' de Fassbinder, no sembla avenir-se amb el 'look' que esperem d’una cinta sobre l’Holocaust. No es tracta de glamuritzar la xoà sinó de representar-la en tota la seva alienació, la que fa que un nazi cregui que la ideologia de Hitler és un paradís perdut que pot donar cabuda fins i tot a la passió per qui ha d’exterminar. Kontxalovski demostra així que encara hi ha maneres diferents d’apropar-se a l’Holocaust, encara que sigui des d’una òptica tan estimulant com polèmica.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Més pel·lícules recomanades

Pel·lícules per a tota la família

Dos col·legues al rescat
Cine

Dos col·legues al rescat

En un moment de 'Dos col·legues al rescat', els mateixos protagonistes se sorprenen del que està passant i aleshores ens fan notar que aquesta és una pel·lícula europea. Sens dubte, deuen estar pensant que la trama i la factura del film en què viuen són pròpies d’una pel·lícula nord-americana. No els falta raó: 'Dos col·legues al rescat' apropa l’animació nòrdica a algunes de les propostes més sòlides del cinema per a nens elaborat a Hollywood. No som davant d’una inventiva volcànica com la de Pixar, però sí davant una pel·lícula que sap explotar els seus punts forts: la diversió, l’acció imaginativa, la fantasia i uns personatges simpàtics i singulars. A 'Dos col·legues al rescat' trobem dos penjats que viuen a l’interior del túnel d’un tren, amb la companyia d’un teixó, i que aviat es veuran immersos en una aventura per tal de salvar una noia i el seu pare científic, que estan en perill. És cert que a aquestes altures cansa que tota pel·lícula per a nens hagi de tenir la seva princesa i el seu dolent, com és el cas, però almenys, aquí, la història de sempre funciona.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
El nadó en cap
Cine

El nadó en cap

Teniu un nen de sis anys a casa? Se li dona bé l’anàlisi política? Li agrada la literatura experimental amb missatge existencialista que s’estén pàgines i pàgines amb trames que no porten enlloc? Si és així, afanyeu-vos a dur-lo a veure aquesta comèdia familiar d’animació, que volent ser estranya resulta massa insípida.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Els barrufets. El poble amagat
Cine

Els barrufets. El poble amagat

Un misteriós mapa porta la Barrufeta i els seus millors amics, el Barrufet Filòsof, el Barrufet Maldestre i el Barrufet Forçut, a una emocionant i intrigant cursa a través del Bosc Prohibit, ple de criatures màgiques.

Richard, la cigüeña
Cine

Richard, la cigüeña

El Richard és un pardal que ha estat adoptat i criat per una família de cigonyes, i està convençut que n'és una. Però sorgeixen problemes quan les cigonyes, aus migratòries, parteixen cap a l'Àfrica per passar-hi l'hivern. El Richard també vol anar-hi i comença a fer autoestop per tot Europa.

La Bella y la Bestia
Cine

La Bella y la Bestia

És exactament el que havíem previst, la pel·lícula que ja vam veure fa un quart de segle, ara actualitzada en una barreja d’acció real i fantasmagoria digital, que té molt de compte de no frustrar la nostra capacitat d’anticiparnos a cada escena. Això sí, els anys l’han fet més ostentosa, més sinistra i tot. Veurem els fils d’or que cauen del sostre per brodar les gases d’un vestit groc i el somriure d’un canelobre que sembla esculpit pel millor orfebre del món. I ens acostarem al llit de mort de dues mares amb la cara blanca com un ciri que no apareixien en la versió animada. L’escena en què els objectes van perdent l’ànima és d’un lirisme romàntic que dignifica el relat de Perrault. I tot i que Emma Watson sembli la projecció d’una d’aquelles nenes que feien veure que eren una princesa Disney al pati de l’escola, cantant 'Ésta es mi pequeña aldea' mentre s’agafaven la vora de la bata, hem de celebrar que l’escuder del dolent de la història sigui obertament gai. En l’escena final, fins i tot surt ballant amb un altre home.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Ballerina
Cine

Ballerina

A aquestes altures, quan el públic ja ha demanat a crits que la princesa Elsa de ‘Frozen’ sigui lesbiana i milions d’adolescents testosterònics riuen amb l’orgia càrnia de ‘La fiesta de la salchicha’, costa entendre que pugui aparèixer una cinta d’animació tan marcianament retrògrada. Sembla un subproducte de les fantasies més masclistes de l’època clàssica de Disney, pensat per a un món en què totes les nenes volen ser ballarines amb tutú, i es fan la guitza les unes a les altres, al més pur estil ‘Showgirls’, per tal d’aconseguir el seu somni. Els productors d’’Intocable’, la comèdia francesa més taquillera de la darrera dècada, són els responsables d’aquest títol de factura rància i dubtosos valors. Com tot caramel enverinat, a primera vista sembla inofensiu, esclar. Però la lluita contra el clixé sexista hauria reculat moltes passes, si les noves generacions s’haguessin de criar veient pel·lícules com aquesta.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles

Les millors pel·lícules de...

Escenes de sexe
Cine

Escenes de sexe

Les 50 millors pel·lis catalanes
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

13 tatuatges mítics del cinema
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Impostors de pel·lícula
Cine

Impostors de pel·lícula

De zombis
Cine

De zombis

Jean-Luc Godard
Cine

Jean-Luc Godard