Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

Les pel·lis de caníbals més bèsties de la història
Cine

Les pel·lis de caníbals més bèsties de la història

No volem aixafar-li la guitarra a ningú, però és el nostre deure advertir-vos que les imatges que veureu a continuació poden ferir sensibilitats. El cinema de caníbals, com a tentacle del terror extrem, és un inframon d'atrocitats. No direm que no hi hagi pel·lícules boniques, fins i tot 'blockbusters' aptes per al gran públic, que s'han acostat a la figura de l'antropòfag. Però l'instint de la carn crua és difícil de mantenir a ratlla. Esperem que no us resulti gaire indigest. Potser a la llarga fins i tot li trobeu gust.

Herzog, de la A a la Z
Cine

Herzog, de la A a la Z

Intentes repassar la vida de Werner Herzog i no saps per on començar. Els seus viatges impossibles, les seves conquestes de l'inútil, els seus relats de bojos il·luminats que es creien líders d'una divina missió i acabaven enviant els seus iguals a una mort segura. Iracunds i furiosos, micos i ossos, deserts càlids i paisatges gelats. Ho repassem tot, lletra per lletra, de la A a la Z. A d'Aguirre. El conqueridor Lope de Aguirre va donar lloc a una de les seves pel·lícules més famoses, 'Aguirre la còlera de Déu'. És aquell home que se'n va anar a la recerca d'El Dorado i va acabar tocat de l'ala, liderant una barca tripulada per micos.

Claude Barras i els ninots amb ulls de peix
Cine

Claude Barras i els ninots amb ulls de peix

Fa temps que sabem que l’animació no són només gats que toquen el violí, ni vaques voladores. Sense anar més lluny, a finals del 2015 Charlie Kaufman estrenava 'Anomalisa', una faula existencialista en stop motion, amb escena de llit i barnús, ambientada en un hotel de Cincinnati ple d’ànimes en pena. I ara tenim el cas de 'La vida de Calabacín', que sembla 'Els 400 cops' de Truffaut representada per uns ninots de resina que fan caretes tristes. “Crec que és un d’aquells relats iniciàtics sobre la infància, que ensenyen als nens a entendre els moments difícils”, ens explica el director, el suís Claude Barras.Aquest és el seu primer llargmetratge, tot i que ja havia fet carrera amb un curt titulat El geni de la llauna de raviolis, una petita joia que començava en una fàbrica de pasta, que va fer ruta per festivals de mig món. “M’interessen molt els registres expressius que ofereix l’animació i el treball amb la fisonomia dels titelles”, rebla. Per a 'La vida de Calabacín' va crear uns ninos d’un pam d’alçada, amb un cap enorme que pogués sostenir dos ulls esfèrics com fanals. L’argument requereix fer el cor fort: això és un nen que, per accident, mata la seva mare alcohòlica, i se’n va a un orfenat.D’una banda, hi ha el realisme social. De l’altra, una estètica que desprèn tendresa a cada imatge. “Hi ha moltes maneres d’explicar la tristor”, diu Barras. Les veus dels personatges són veus de nens sense experiència prèvia en el món de la locució, cosa que juga a favor d’un veris

Les pitjors pel·lícules de la cartellera
Cine

Les pitjors pel·lícules de la cartellera

Les pel·lícules que heu d'evitar!

Les estrenes de la setmana

Redención
Cine

Redención

"Sóc aquí per entrenar-los, i que es facin homes”, diu de sobte el personatge interpretat per Forest Whitaker, un entrenador de boxa que regenta un gimnàs decadent. La boxa sempre ha estat cosa d’homes o, almenys, això és el que ens ha donat a entendre el cinema –a excepció de 'Million dollar baby'–. I com que 'Redención' és, en essència, una pel·lícula entorn de la boxa, també està impregnada de testosterona. Tot comença amb el retrat del protagonista, Billy Hope, campió del món, home ric, casat feliçment amb el seu amor d’infantesa, i pare d’una nena d’allò més espavilada. La primera part de 'Redención' és un retrat de l’èxit tal com l’entenen els EUA. També, de l’home, del seu físic, de la seva pulsió per la lluita. És aquí que el director, Antoine Fuqua –el recordareu per 'Training day'–, construeix els millors moments de la pel·lícula, quan retrata el cos del lluitador, tatuat, tensat, animal. Aviat, però, es produeix un gir: la dona de Hope mor enmig d’una inesperada baralla en una gala benèfica. Comença aquí el descens als inferns del protagonista, que perd la filla, la casa, la feina i els que creia que eren els seus amics. De cop, estem davant d’un relat clàssic de la boxa, el del lluitador que intenta refer-se gràcies a un entrenador poc convencional. L’ambient de luxe ha desaparegut, i els baixos fons que tant agraden a Fuqua s’apoderen, impetuosos, de l’escena.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
El bar
Cine

El bar

És inebitable recordar l’escena del restaurant d’'Els ocells', aquell moment en què la comunitat de la localitat costanera de Bodega Bay especula sobre els motius que tenen les aus per atacar-los, i acaben culpant Tippi Hedren de l’apocalipsi. En pocs minuts, Hitchcock, que mai no va ser un bon samarità, demostra que l’estat natural de l’ésser humà és la mesquinesa, la desconfiança i l’egoisme. Álex de la Iglesia fa alguna cosa semblant a 'El bar': una amenaça desconeguda, un grup de gent heterogeni, un lloc tancat com a metàfora del món i com a catalitzador de l’instint de supervivència. El plantejament és modèlic: entre la tradició de l’esperpent típicament castís i el cinema de terror claustrofòbic, De la Iglesia sap controlar les energies d’una pel·lícula coral que funciona com una al·legoria hipertensa de l’estat del malestar. El problema apareix quan el misteri es desvela, massa aviat, i El bar es converteix en estudi de personatges. Com que no n’hi ha cap que desperti especial simpatia, el film s’esfondra víctima dels seus excessos. Per entendre’ns, hi trobem a faltar una Tippi Hedren, o bé un Rod Taylor, algú per a qui ens valgui la pena patir una mica, algú que ens importi.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
I Am a Hero
Cine

I Am a Hero

Al manga de Kengo Hanazawa en què es basa la pel·lícula, el protagonista no té la primera trobada frontal amb un zombi fins passades 200 pàgines. En canvi, a l’adaptació de Shinsuke Sato, aquest esdeveniment es produeix en els primers vint minuts. La compressió temporal traeix la deriva que caracteritza l’obra de Hanazawa, però el film té èxit a l’hora d’introduir els morts vivents en el paisatge i la idiosincràsia japonesa, distingintse del model anglosaxó en detalls com ara la transcendència que té l’entrada en escena d’una escopeta en un país on les armes de foc estan rigorosament controlades. O, també, en l’esgarrifosa caracterització d’uns zombis atrapats en el gest que determinava la rutina de cada individu, que posen en escena un impactant comentari sobre els aspectes més alienants de la societat nipona.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Rara
Cine

Rara

L’òpera prima de Pepa San Martín és una bona mostra d’aquest nou cine xilè que no té por de parlar de sexe i de relacions sense tabús. És la història d’una nena que creix amb dues mares.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Incerta glòria
Cine

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Safari
Cine

Safari

Per l'Ulrich Seidl som animals sense esperança. El pitjor és que ni tan sols ho sabem. Això era 'En el sótano': un zoològic d’excentricitats pertorbadores i ridícules, engabiades per la càmera d’un entomòleg aficionat als enquadraments simètrics i claustrofòbics. Però no cal baixar als soterranis per explorar les nostres misèries. Mireu-los com se’n van a l’Àfrica a caçar, i posen en escena els seus trofeus i justifiquen la matança com si fossin nazis ensumant entusiasmats les cendres que plouen des dels crematoris. Són turistes de la carn, com ho era la protagonista de 'Paraíso: Amor', sempre disposada que un kenià li fes creure que ella era la peça que valia la pena desitjar. A 'Safari', que d’altra banda sembla respectar el mètode Seidl fil per randa, el colonialisme no necessita expressar-se amb paraules vanes. L’escena més aclaparadora faria tremolar el Georges Franju de 'La sang des bêtes', i no només perquè és en color. Seidl no deixa que els locals parlin. Només treballen, fan la feina bruta, es mengen les restes que deixa l’autosatisfeta Europa comunitària. Sense aquesta seqüència, 'Safari' podria córrer el risc de ser un documental pintoresc. És aquest contraplà sostingut el que la converteix en una genuïna, realista pel·lícula de terror.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Manchester frente al mar
Cine

Manchester frente al mar

Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes. Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat. Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Moonlight
Cine

Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee. Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta. 'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterràni

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Jackie
Cine

Jackie

La història s'encarn en un silenci tronador. Comença la pel·lícula i ens trobem, de tu a tu, la mirada transparent de Natalie Portman, presonera d’una càmera en primer pla, perduda sota el fum d’un cigarret etern. És Jackie Kennedy, amb els cabells lacats i uns ulls que tenen el color de la bala que va matar el president. Els seus dits recordaran sempre com van intentar unir un crani esmicolat, com van netejar les taques de sang, com van recollir bocins de cervell que s’escampaven per sobre de la carrosseria del cotxe. Tan brutal com a 'El club', Pablo Larraín ens acosta al rostre d'una dona que ha d’enterrar el seu marit, tossuda i decidida, marxant sobre dos talons prims que s’enfonsen en l’herba d’un cementiri enfangat. Els pòmuls dolorosos, marcats sota el vel de vídua, van seguint el fèretre a peu, a mercè de totes les finestres de Washington.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Més pel·lícules recomanades

Pel·lícules per a tota la família

Ballerina
Cine

Ballerina

A aquestes altures, quan el públic ja ha demanat a crits que la princesa Elsa de ‘Frozen’ sigui lesbiana i milions d’adolescents testosterònics riuen amb l’orgia càrnia de ‘La fiesta de la salchicha’, costa entendre que pugui aparèixer una cinta d’animació tan marcianament retrògrada. Sembla un subproducte de les fantasies més masclistes de l’època clàssica de Disney, pensat per a un món en què totes les nenes volen ser ballarines amb tutú, i es fan la guitza les unes a les altres, al més pur estil ‘Showgirls’, per tal d’aconseguir el seu somni. Els productors d’’Intocable’, la comèdia francesa més taquillera de la darrera dècada, són els responsables d’aquest títol de factura rància i dubtosos valors. Com tot caramel enverinat, a primera vista sembla inofensiu, esclar. Però la lluita contra el clixé sexista hauria reculat moltes passes, si les noves generacions s’haguessin de criar veient pel·lícules com aquesta.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Batman: La LEGO Película
Cine

Batman: La LEGO Película

Fa tres anys que es va estrenar la primera pel·lícula Lego, i ens va deixar amb la boca oberta. El que pintava com una avorrida operació de màrqueting sense ànima va resultar ser una trepidant cinta d’animació. Ara ens n’arriba un spin-off, extret d’un dels seus moments més hilarants: aquell en què apareixia un imitador de Batman que es vestia amb una cuirassa negra per lluitar contra el crim urbà. En aquest cas, és el protagonista, un megalòman que fa honors a l’arquetip de l’egòlatra que la comèdia, en totes les seves expressions, reivindica com a propi. Penseu en una barreja entre Jack Sparrow, Pato Lucas i Donald Trump, i n’obtindreu una aproximació. Sense perdre gota del segell de qualitat que va donar prestigi a la primera entrega, ens trobem davant d’un producte fresc i divertit que us robarà el cor.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
La vida d'en Carbassó
Cine

La vida d'en Carbassó

Després de la mort de la seva mare, el Calabacín es fa amic d'un simpàtic policia, el Raymond, que l'acompanya a la seva nova llar d'acollida amb altres orfes de la seva edat. El Calabacín lluita al principi per adaptar-se al ambient hostil, però després aprèn confiar en els altres.

Els usuaris diuen
  • 4 de 5 estrelles
¡Canta!
Cine

¡Canta!

Si vau pensar que a 'Mascotas' li faltava un xic de sal i pebre, que era com una mena de 'Toy story' canviant joguines per animals domèstics, podeu prescindir d’aquesta pel·lícula. Fa poc menys d’un any de l’estrena de 'Zootròpolis', una joieta, i no cal que ningú vingui a esprémer la mamella de la mateixa vaca. Perquè amb l’escena dels óssos peresosos i la cabra nudista la idea d’inventar-se un bestiari antropomorf va tocar sostre. Però tampoc no li traurem el seu mèrit. Garth Jennings, a qui potser recordareu com la veu d'un dels tres grangers ronyosos de 'Fantastic Mr. Fox', dirigeix aquesta història animada que en realitat ens parla del declivi de l’època d’or del musical escènic, una mena de 'Sunset boulevard' de la indústria de l’entreteniment. '¡Canta!' tracta d'un coala que regenta un teatre en bancarrota que el banc està a punt d’expropiar. Per salvar-lo decideix convocar un concurs de talents. Té alguns moments simpàtics. Les gambes que imiten Katy Perry des de dins d’una peixera i les cries de panda roig japoneses que fan 'cosplay'. L’escena del rentat del cotxe i el ratolí busca-raons que es creu que és Frank Sinatra amb el colze repenjat en un piano. Però ni la megalòpolis on viuen té cap tipus de gràcia ni el model de societat s’atreveix a trair l’estètica 'neocon'. Tot són famílies en què el pare treballa i la mare renta els plats. Sí, allò que pensàveu que ja estava superat.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
La tortuga roja
Cine

La tortuga roja

Podria ser una al·legoria del pecat original en forma de faula solipsista, tot i que aquesta versió de 'Robinson Crusoe' amb l’afegitó d’un animal amb closca de ressonàncies mítiques, amb qui acabarà formant una família tan disfuncional com commovedora, té la virtut de funcionar com un conte per a nens. Un conte sense diàlegs, que confia en les imatges: l’animació de Michael Dudok de Wit, que prefereix la màgia oberta dels plans generals, que no emfatitzen l’expressió del rostre, a l’habitual hiperrealisme digital, ha trobat en l’atenció al detall de Hayao Miyazaki, que li ha produït el film, la seva pròpia poètica, feta de silencis expressius i natura no sempre amistosa. Aquesta és una pel·lícula per gaudir en l’illa deserta d’un cinema sense crispetes: és, de fet, una pel·lícula que ens ajuda a convertir-nos, per un moment, en illa llepada per les ones.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Rogue One: una historia de Star Wars
Cine

Rogue One: una historia de Star Wars

Les idees que George Lucas va proposar a la trilogia fundacional de 'Star wars' segueixen alimentant la base sobre la qual es construeixen les noves pel·lícules de la saga. Pot ser que 'Rogue One' es plantegi com la construcció d'un univers a banda dins de la franquícia, però sense espòilers de cap tipus us direm que en última instància renuncia a la seva originalitat per constituir-se com una peça més dins d'una gran maquinària. És una pel·lícula menor i gairebé anecdòtica, revestida d'èpica i grandiloqüència visual, en la qual no hi ha gaire imaginació ni enginy estètic, ni tampoc empatia cap als personatges. Es gaudeix, això sí, des de la perspectiva del cinema bèl·lic més clàssic, amb uns herois anònims que lluiten sense pena ni glòria per defensar els seus ideals i amb alguns passatges de batalla brillants. Però en el fons té esperit de sèrie B camuflat de gran superproducció. I la falta de carisma dels protagonistes se supleix amb la resurrecció d'alguns dels personatges mítics.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles

Les millors pel·lícules de...

Escenes de sexe
Cine

Escenes de sexe

Les 50 millors pel·lis catalanes
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

13 tatuatges mítics del cinema
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Impostors de pel·lícula
Cine

Impostors de pel·lícula

De zombis
Cine

De zombis

Jean-Luc Godard
Cine

Jean-Luc Godard