Cine

Vuit anys després de 'Pequeñas mentiras sin importancia', Guillaume Canet torna a reunir als seus personatges en la mateixa casa de fusta davant del mar, per ensenyar-nos com els ha tractat la vida. Sonen ecos de 'Las invasiones bárbaras', de Denis Arcand, amb matisos de tardor que ens porten certa amargura bergmaniana. Entre una pel·lícula i l'altra hi ha una el·lipsi que pesa sobre la història de cada un d'ells. A la primera escena veiem a François Cluzet recollint amb un rastell les fulles seques que s'acumulen al porxo i al jardí, com rastres d'una festa que va acabar fa molt de temps. Els nens han crescut i s'han convertit en adolescents. Els adults han perdut les seves il·lusions de joventut entre el fum de les cigarretes incombustibles i el vi d'unes nits que ja no seran igual d'eufòriques. Ningú parla d'aquell amic que va morir, però el seu rostre segueix estant a totes les fotos, com un fantasma innombrable que els vigila a tots. Tendra, melodramàtica, alhora que carregada d'un humor àcid que actua com a mirall despietat d'un temps inexorable.

Imagineu ‘Ocean’s Eleven’ amb strippers i tindreu la premissa de la fascinant pel·lícula de Lorene Scafaria. Constance Wu interpreta la Destiny, el nou fitxatge d’un club de Manhattan. L’exitosa Ramona (Jennifer Lopez) pren el rol de mentora i ensenya a la seva companya els secrets de les danses exòtiques, però després de la crisi del 2008, el duo s’ha de guanyar la vida per mitjans il·lícits amb l’ajuda d’amigues. Es tracta d’un film feminista on els homes tenen menys temps de pantalla que els cameos de Cardi B i Lizzo. Les dones protagonistes, que són tractades com objectes pel món, no ho són davant la càmera de Scafaria. La directora les mostra com heroïnes del poble, imperfectes i insubordinades, i no pas com objectes sexuals. Si Wu es mostra realment captivadora com a Destiny, Lopez és absolutament magnètica dins del paper de mestra. La trama conté un pèl massa d’escenes amb celebracions de victòria, però el grup és tan carismàtic que no suposa cap esforç estar-se més estona amb elles.

Awkwafina fa un meditat pas endavant i protagonitza una comèdia delicada que gira al voltant d’una família xinesa que s’enfronta a una mala notícia. Agredolç i amb un humor enginyós, el drama de la directora Lulu Wang conquereix per mitjà del cor trencat d’una jove immigrant. Com és costum a la Xina, la família de la Nai Nai (l’àvia) decideix amagar-li la diagnosi d’un càncer. El clan es reuneix a l’Àsia amb el fals pretext d’un casament sobtat, que prepara el terreny per a una trobada aparentment celebratòria, però en secret devastadora, perfectament reflectida per la música d’Alex Weston. Amb destresa, Wang aconsegueix fer de les escenes un espai còmic que és a la vegada punyent. Veiem la història a través dels ulls de la Billi (Awkwafina), una neta en conflicte que té converses frustrants amb els seus pares americanitzats. Acollint deliciosament el ritual oriental, 'The farewell' invoca un complex sentiment d’amor familiar que desafia les barreres de l’idioma. El reconeixereu i també el sentireu.

Quan encara formava part de The Sugarcubes, Björk va debutar al cinema en aquesta petita joia ara restaurada i llesta per ser (re)descoberta. A partir d'un dels contes més macabres dels germans Grimm, 'Sota el ginebró', la directora nord-americana Nietzchka Keene elabora una rondalla medieval on entrellaça la fantasia d'aquestes faules amb els diferents imaginaris de les dones com a bruixes. Björk hi encarna una noia amb visions que acompanya la seva germana fetillera en la cerca d'una nova llar després que lapidin la seva mare. Com en els films medievals d'Ingmar Bergman, Keene aconsegueix evocar un temps històric a partir de l'ús ascètic d'un blanc i negre que dota els paisatges finlandesos d'una qualitat transcendental. Alhora que reflexiona sobre la condició femenina des d'una perspectiva que reivindica des d'una poderosa ingenuïtat a allò que hi ha d'humà en el crim més atroç.