Cine

Tan real com la vida, la nova pel·lícula de Dominic Savage us tocarà de molt a prop. Gemma Arterton, esplèndida, hi interpreta una dona desesperada per escapar-se de la gàbia domèstica en què es troba presonera, en una casa d’un barri residencial de Kent, amb dos cotxes a l’aparcament. No té feina ni aficions. El seu temps es debat entre dos fills petits dels quals ha de tenir cura i un marit (Dominic Cooper, també magnífic) que cada dia, abans d’anar a treballar, se la folla sense ni demanar-li permís, i que es pensa que duent-la a sopar fora una nit es curaran tots els seus mals. "El dissabte és un dels meus pocs dies lliures i estàs plorant", li diu ell. "Una mica estrany, no et sembla?". És cert que la història flaqueja quan ella decideix marxar a París i tancar el mòbil. Tot i així, el personatge té una veritat que ens il·lumina fins al final.

Quan a principis dels 70 George A. Romero va filmar una plaga de zombis forçant les portes d'un centre comercial com una colla d'ansiosos compradors el matí del Black Friday estava inventant-se el monstre perfecte del consumisme més acrític i cutre. 'Ana y el apocalipsis' és una comèdia musical tipus 'Glee' amb tocs de terror de sèrie B, és a dir, un 'crossover' deliciosament desacomplexat, que recupera la mitologia del mort vivent per explicar-nos que el Nadal, amb tots els seus eslògans de pau i felicitat, amb totes les cançons de Mariah Carey i els DVDs de 'Love actually', és un producte publicitari ideat per vendre moltes Termomix. Tot passa en un poble nevat d'Anglaterra, en un institut, durant una funció escolar on els membres fornits de l'equip d'atletisme s'han vestit de Pare Noels sexis, amb calçotets vermells, tirants de rens i gorret de borla. Mentrestant, una colla d'infectats amenacen d'entrar i començar a mossegar-los els mugrons. Fantàstics els moments del ninot de neu decapitat, la matança a la pista de bitllets i la imatge de la noia guerrera defensant-se d'una mort segura amb un bastó de caramel per arma. Si aquestes festes us fan venir picor, estem segurs que us ho passareu pipa.

La vuitena pel·lícula d’Icíar Bollaín va obtenir 'ex aequo' el Premi al Millor Guió del Festival de Sant Sebastià per a Paul Laverty, conegut pels seus treballs amb Ken Loach. Basada en l’autobiografia de Carlos Acosta, la història de Yuli, nom que donava el seu pare al famós ballarí cubà, és la d’una de les figures més destacades del ballet contemporani. Però la gràcia del film, i potser per això se li va concedir el Premi al Guió de Laverty, és que aquest biopic s’explica a través de dos llenguatges: el clàssic melodrama sobre el sacrifici que exigeix el ballet i la coreografia que el mateix Acosta està muntant sobre la seva vida amb la companyia de dansa del ballet de Cuba. Tots dos relats es complementen i s’il·luminen. El naturalisme humanista de la biografia visual es compensa amb l’abstracció i bellesa dels números musicals. Les dues línies narratives funcionen molt bé, sobretot en la part de la infància i la primera joventut d’Acosta; una mica menys en l’etapa adulta, on hi ha menys coses per explicar. Era fonamental que els actors que li donen vida fossin també ballarins. I aquí Bollaín encerta amb l’elecció d’Edison Manuel Olbera com a l’Acosta nen i Keyvin Martínez com a l’Acosta jove que integren amb l’Acosta real una figura complexa en els seus desitjos, els seus somnis i la seva fidelitat a Cuba, illa de la qual, malgrat totes les dificultats, mai ha volgut anar-se’n.  

La quarta entrega cinematogràfica dels casos del Departament Q, la divisió de la policia danesa que s’encarrega d’investigar crims no resolts del passat, ens presenta el rondinaire Carl Mørck a punt de retirar-se. Però abans no pot estar-se d’investigar la misteriosa aparició d’uns cadàvers momificats en una casa. La nova adaptació d’una novel·la de la saga creada per Jussi Adler-Olsen ens recorda un dels punts forts del thriller negre nòrdic. Partint de la pràctica d’un gènere popular com el policial i sense abandonar els seus codis, 'Expediente 64' elabora un clar i contundent discurs antifeixista des del present tot furgant en la part més fosca i vergonyant del passat recent de Dinamarca. Qui va ser una de les promeses del nou cinema danès a principis de segle, Christoffer Boe, s’encarrega de dirigir el film d’una forma tan solvent com convencional.