Cine

Munro Leaf va escriure el llibre de 'La història de Ferdinand' l’any 1936. Tenia només 30 pàgines. El 1938, Disney en va fer un curt de 7 minuts. Que la nova versió del mateix relat duri una hora i tres quarts no deixa de semblar desproporcionat. 'Ferdinand' tracta d’un toret petit, criat en un ranxo d’Espanya, que a diferència dels seus companys de ventrada no vol convertir- se en una bèstia de combat. Mentre els altres toros es preparen per ser lluitadors, enfrontar-se a un matador i sortir-ne invictes, el protagonista s’estima més passar-se el dia ensumant l’aroma de les margarides. Una nit s’escapa i va a parar en una petita granja, on troba una noia que el cuida i l’estima. Darrere d’aquesta producció hi ha el nom del cineasta brasiler Carlos Saldanha, que ha treballat en alguns dels èxits d’animació de Fox, com 'Ice age' i 'Rio', i que aquí torna a desplegar una paleta de colors alegres i joiosos. Tanmateix, a la pel·lícula li falta personalitat o, si més no, l’ambició de ser alguna cosa més que el típic producte d’entreteniment familiar.

L’origen del circ bé mereixia un musical desacomplexat, insòlit, salvatge, en què l’essència del 'freakshow' s’expressés, per exemple, a mig camí entre les formes endimoniades del cine de Tod Browning i el 'punch' immortal de 'The Rocky Horror picture show'. Però aquesta pel·lícula és, parlant en plata, un desastre estrepitós, que com a molt s'emmiralla en la pirotècnia d’un espectacle de Katy Perry allargassat fins a les gairebé dues hores de metratge. Des del punt de vista del relat, la història fa aigües com un colador. Cap dels personatges té interès, ni pels seus somnis càndids, ni per les seves intencions pèrfides, ni pels seus sentiments infernals. Ni tan sols l'històric P.T. Bauman, el mestre de cerimònies, embolicat en una jaqueta de domador de lleons des d’on li agradaria operar amb certa foscúria, tot i que per desgràcia seva recorda massa un capgròs de Mickey Mouse de Disneyland. En algun punt, aquest despropòsit aborda la idea de la diferència i la monstruositat, però explicada amb tal puritanisme estètic que fa pujar els colors: una dona barbuda amb barba de pega, un senyor gras amb coixins sota l’armilla, una trapezista amb perruca rosa i un nan que dispara pistoles sobre un cavall. No hi ha pell, ni cos, i la poètica de la deformitat és inexistent. Perquè, en realitat, en el cor de la proposta hi ha un retrat victoriós de l’home de negocis que es fa ric a costa dels altres prescindint de tot escrúpol que posa els pèls de punta.

Cada pel·lícula de Disney/Pixar sembla estar cridada a convertir-se en un gran esdeveniment tant cinematogràfic com social. Coco s’ambienta en la festivitat del Dia dels Morts i la fascinació macabra que genera per recollir tot el color, el sabor del folklore i les tradicions mexicanes. I ho fa de manera respectuosa, aconseguint que el pintoresquisme local no sigui sinó un vehicle per parlar de temes universals com el sentiment de pèrdua, la necessitat de perseguir els somnis lluitant per allò en què es creu i la família. Potser aquest últim punt és el més controvertit dins d’una pel·lícula que s’encarrega fins a la sacietat de subratllar els valors tradicionals per sobre de la llibertat individual d’un nen que només intenta reivindicar la seva identitat a través de la música.

No brilla per la seva originalitat, ni és especialment ambiciosa, però té un discret encant que enganxarà els més petits. Perquè hi ha bancs de corall, bombolles i peixos de colors. Amb una animació sense ambicions però simpàtica, missatge ecologista incorporat, ens explica la història d'un pop trapella que viu en una comunitat idíl·lica, un jardí de les delícies al fons de l'oceà, on regna la cordialitat i la responsabilitat amb el patrimoni. Però fora d'aquest paradís rescatat, els residus de l'home amenacen de destruir l'ecosistema. Recollint el testimoni de tots els films infantils subaquàtics, des de 'La sireneta' fins a 'Buscant en Nemo', resulta prou entranyable.