Cine

No tots els dibuixos animats poden abordar la crueltat, la injustícia i la misogínia institucionalitzada i ser a la vegada una meravella per a grans i petits. Però l’última joia dibuixada a mà de Cartoon Saloon, cosí irlandès de Studio Ghibli, no és una animació normal. La pel·lícula de Nora Twomey és una història de supervivència quotidiana que desperta el cor i dispara la imaginació. Està ambientada a Kabul, una polsosa metròpoli que cada tarda cau en un inquietant silenci sota el toc de queda dels talibans. De dia, la nostra jove heroïna Parvana és empesa en aquest món brutal i sexista per mirar d’ajudar la seva família després que al seu pare l’hagin tancat a la presó. Sota el règim dels talibans, les dones no poden sortir sense un acompanyant, per la qual cosa es veu obligada a disfressar-se de nen per trobar menjar i aigua. A partir d’aquí, el relat realista de Twomey evoluciona lentament cap a alguna cosa més gran mentre la guerra retrona a l’horitzó. Dins aquest embolcall hi ha un altre conte sobre un jove valent que lluita contra el malvat Rei Elefant, que Parvena li explica al seu germanet i que és una via d’escapament de realisme màgic encantadora. El film de Twomey suggereix que aquest és el poder de les històries: dur-te a llocs on ningú no podrà tocar-te. 'The Breadwinner (El pan de la guerra') és una d’aquestes històries.

Malgrat els millors esforços d’un repartiment jove i compromès, sobretot de Nicholas Hoult, que interpreta un Tolkien en els seus tendres 20 anys, aquest és un retrat polit i cortès però amb poques sorpreses. No us hi espereu orcs i elfs: Tolkien se situa molt abans que l’escriptor hagués creat 'El senyor dels anells' i 'El hòbbit'. El director Dome Karukoski se centra en els dies universitaris de Tolkien i en el seu servei a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, episodi que prefigurarà els escenaris de les seves històries més cèlebres. Tolkien és tant una història d’orígens com un biopic, però abusa en excés de la prefiguració literària de l’autor i de certes comparacions. Des de la identificació dels tres companys d’escola de l’escriptor amb Frodo, Bilbo i companyia, a la insistència a l’hora d’enllaçar els horrors de la Gran Guerra amb Mordor i els altres racons foscos de la Terra Mitjana. La pel·lícula també retrata el primer amor de Tolkien, Edith Bratt (Lily Collins, que s’hi assembla moltíssim), que ens regala una de les millors escenes del film quan desafia Tolkien a escriure. Aquest biopic de l’home darrere d’'El senyor dels anells' s’esforça per ser inspirador, però acaba amb les mans buides.

En aquest contundent i explícit estudi de personatge, coneixem el jove treballador sexual Leo a la consulta del metge. O com a mínim creiem que ho fem. Mentre avança el guió, descobrim que en realitat  tot plegat és un complex joc de rols entre clients. Es tracta d’un fragment fosc i divertit d’un drama gairebé desbordat per un pèl de lleugeresa, però amb un esperit i empatia intensament humans. Félix Maritaud interpreta Leo amb una timidesa infantil i un instint de supervivència furtiva que sovint el traeix. Entre tripijocs per pagar el crac, dorm intranquil i passa l’estona entre un grup de prostituts que esperen clients. Com el títol indica, Leo habita algun lloc entre la civilització i l’estat salvatge. Hi trobem molt de sexe i el guionista i director Camille Vidal-Naquet el mostra amb franquesa. Gràcies a la captivadora interpretació de Maritaud, també hi ha emoció real. Mentre els seus companys miren d’escapar de la trista existència en què viuen, en Leo anhela alguna cosa especial més enllà d’un món transaccional.

La idea central de La biblioteca de los libros rechazados és brillant: crear una biblioteca on es conservin tots els manuscrits rebutjats per les editorials, des de llibres absurds fins a possibles joies ocultes. Tothom qui hagi escrit una novel·la que ningú no ha volgut publicar somiaria que existís un lloc així. Però la trama va una mica més enllà, com suggereix el títol original d’aquesta comèdia intel·ligent de Rémi Bezançon, Le mystère Henri Pick. Un misteri que Fabrice Luchini, en la pell d’un crític literari pedant i cregut encara que entranyable, s’entesta a descobrir. Bezançon condueix aquesta senzilla anècdota sense grans girs, però amb molta ironia, sobretot en la figura del crític prepotent que podem extrapolar a altres arts (cinema, per exemple). La biblioteca de los libros rechazados només pot ser una pel·lícula francesa, un país on la lectura dels clàssics i l’ensenyament de la literatura no es considera una cosa prescindible, inútil, supèrflua. Un film bonic.