Cine
La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!
Xavier Artigas: "l'Estat espanyol era el garant de la integritat física de l'Idrissa Diallo"
Idrissa Diallo va morir al CIE de la Zona Franca el 6 de gener de 2012. Tenia 21 anys i era de Guinea Conakry, un dels països més pobres del món. La causa de la seva mort és un misteri, encara avui. Les càmeres de vigilància instal·lades al CIE podrien haver donat alguna pista, però la Policia Nacional mai va entregar els vídeos al jutjat, tot i la petició de diverses entitats. L'Estat espanyol, responsable de la tutela de l'Idrissa en vida i del seu cos, ja mort, mai va informar la seva família, tot i que estava legalment obligat a fer-ho. Al cap de poc temps, la jutgessa va arxivar el cas i l'Idrissa va ser enterrat en un nínxol anònim del Cementiri de Montjuïc. La mort d'Idrissa Diallo –la "mort qualsevol" d'una persona migrant– va marcar un abans i un després en la denúncia dels sistemes de control migratori a Espanya. L'any 2014, la cooperativa audiovisual Metromuster, sota la direcció de Xavier Artigas i Xapo Ortega, va implicar-se en el cas i va reobrir la investigació per esclarir els fets. L'objectiu era desmuntar la versió oficial –com ja havien fet a 'Ciutat morta' amb el cas 4-F–però la opacitat dels poders implicats no els va permetre continuar. Aleshores, l'equip de Metromuster va fixar-se un objectiu de dignitat: tornar el cos de l'Idrissa al seu poble d'origen. ‘Idrissa, crònica d’una mort qualsevol’ és un documental sobre la mort i la repatriació d’Idrissa Diallo però també és la història d'uns ciutadans que intenten fer justícia allà on la justícia no l'ha
Les estrenes de la setmana
El traidor
Ens trobem davant d’un dels majors assoliments del veterà director Marco Bellocchio. El drama retrata Tommaso Buscetta, un soldat de la màfia siciliana que decideix sincerar-se als tribunals sobre les activitats il·lícites dels seus companys. La trama comença a Palerm, a inicis dels anys 80, quan dues famílies rivals de la Cosa Nostra pacten un acord per distribuir-se els beneficis del tràfic d’heroïna. Fart de la vida de gàngster, Buscetta opta per deixar de banda el crim. Desafortunadament, és detingut al Brasil poc després i extradit a Itàlia, on explica a un jutge els secrets de la màfia siciliana. Com era d’esperar, el protagonista –sotmès a un programa de protecció de testimonis– es veurà amenaçat de mort pels seus antics companys de la Cosa Nostra. Pel que fa al gènere, és possible que no hi hagi res especialment destacable; però la pel·lícula brilla amb força en la majoria dels seus aspectes. El cineasta italià mostra una gran habilitat a l’hora d’alternar un drama loquaç (però sempre entretingut) a la sala dels tribunals amb vívides escenes d’enfrontaments entre rivals mafiosos, i fa una gran labor convertint una narració complexa de múltiples personatges en un film lúcid i temptador. La interpretació superlativa de Pierfrancesco Favino fa que el drama guanyi molts punts; Buscetta emprèn un inesperat camí cap a la redempció moral i emocional que porta El traidor més enllà del seu propi gènere, transformant-lo en una cosa gratificant.
Longa noite
En un context com el del cinema espanyol, saturat de pel·lícules que es remunten a la Guerra Civil i al franquisme com si fossin un teló de fons sobre el qual es poden imprimir peripècies dramàtiques maniquees, l’aparició d’una obra com 'Longa noite' és un revulsiu. La llarga nit de la qual ens parla és la d’una postguerra eterna, però absent de la superfície d’unes imatges que rebutgen la reconstrucció de l’època. En aquests escenaris atemporals, el passat s’instal·la com una sensació de fred que arriba fins als ossos i es manifesta a través de les paraules que surten de la boca dels personatges. L’argument és senzill: després de la guerra, un home torna al seu poble, convertit ara en un forat de vencedors i vençuts. Aquest paisatge de ficció es va teixint a través de veus diverses, posant en boca dels personatges textos i també cartes anònimes que conformen un exercici de memòria col·lectiva. Cineasta honest, Enciso no amaga els referents que han construït la seva mirada, dirigint els actors no-professionals cap a l’antinaturalisme i l’oralitat de la parella Straub-Huillet i de Pedro Costa, alineant-se amb els mestres no tant per motius estètics com per posicionament moral. És en el darrer acte, que vagareja per les profunditats d’un bosc nocturn, quan les dimensions materials i simbòliques del film es fonen i s’eleven de forma colpidora.
El joven Ahmed
El nou film dels germans Dardenne planteja una qüestió que sembla incontestable, massa delicada per al món de l’entreteniment: què porta un adolescent musulmà de l’Europa moderna a voler matar en nom de la religió? 'El joven Ahmed' gira al voltant d’un noi interpretat per l’actor novell Idir Ben Addi, que fa una interpretació de presència enlluernadora. L’enfocament dels Dardenne no és ni sensacionalista ni moralitzador; en comptes d’això, explora detalladament les decisions i les accions de l’Ahmed fent ús del seu estil propi, que té aires de documental precís, sense floritures innecessàries. La pel·lícula no conté respostes, però fa preguntes pertinents i observacions agudes. Es tracta d’una contribució, prudent i sensible, a un debat oportú.
Los ángeles de Charlie
Inventada per homes com a eina d’escapisme, la sèrie de televisió original té el sexisme integrat dins del seu concepte: tres atractives investigadores, cadascuna amb el cabell d’un color diferent. Corregir el pitch inicial sembla una tasca de bojos, i és tan frustrant que sigui Elizabeth Banks, la boja... Les escenes d’acció són impossibles de seguir i el moment més divertit de la pel·lícula –on Kristen Stewart i Ella Balinska s’apoderen de la pista de ball, amb una coreografia al ritme d’un esbojarrat remix de Bad girls de Donna Summer– és massa breu. Malgrat la constant intenció de visibilitzar el moviment MeToo, el film no acaba de funcionar per la mateixa raó de sempre: els personatges s’han construït com a símbols i no com a éssers humans.
