Cine

La cartellera de Barcelona, les crítiques de les pel·lícules, entrevistes als directors i protagonistes, recomanacions i divertides llistes cinèfiles!

Les pitjors pel·lícules de la cartellera
Cine

Les pitjors pel·lícules de la cartellera

Les pel·lícules que heu d'evitar!

Ja he vist 'Incerta glòria'!
Blog

Ja he vist 'Incerta glòria'!

En el món del cinèfil entusiasta hi ha pel·lícules bones, pel·lícules excel·lents i aquelles que et cauen com un roc a l'estómac i et fan sortir del cinema pesant algun quilo més. Així és com em sento després de veure 'Incerta glòria', l'adaptació que Agustí Villaronga –el director de 'Pa negre'– ha fet de la novel·la de Joan Sales. He de confessar que no les tenia totes, i que potser pel valor de les moderades expectatives amb què hi anava m'ha semblat un petit prodigi, una joia en què la brutalitat i la contenció juguen un perfecte equilibri. S'estrena en cinemes el 17 de març, però no em podré mossegar la llengua tant de temps. Aquí teniu els cinc motius d'un home apassionat per anar-la a veure. 1. El fossat on cau la carronya. Abans de parlar-vos de la guerra, la misèria de l'esperit i el soroll de les bombes fent tremolar les pedres d'un refugi, us parlaré d'animals morts. Som en un poblet enfangat del front de l'Aragó, on els soldats dels dos bàndols es veuen les cares. Dalt d'un turó, un soldat veu una vídua amb el vel fosc del dol sascejat pel vent i la mirada baixa, fixa en un fossat on uns quants voltors devoren el cadàver d'una vaca a punt de descomposició. És on llencen els animals morts, i també els cossos dels que cauen a la trinxera. 'Incerta glòria' fa l'olor que emana de la carn corrompuda fonent-se sobre la terra molla. 'Incerta glòria' és el sepulcre on tot es podreix. 2. Té les virtuts de 'Pa negre'. És d'aquelles pel·lícules que se't fiquen per dins l'o

Sabeu qui és el Mago Félix?
Blog

Sabeu qui és el Mago Félix?

Si aneu per Sant Antoni un diumenge al matí i us deixeu caure pel mercat de vell, us trobareu un home amb els cabells llargs i escassos recollits amb una cueta estreta com un pinzell que va mirant-se un pèndol amb el qual pot veure el futur. Ell és en Fèlix Llaugé, però tots el coneixen pel nom de Mago Félix. En el panteó de la fauna barcelonina, és un paio únic. Col·lecciona novel·les popular 'vintage', publicacions escrostonades d'aquelles que sortien per fascicles, tipus 'Mi marido me ignora', totes amb cobertes molt llampants. I a més fa cartes astrals i tira el tarot. Si li demanes per l'avenir pot ser que et digui que ens espera merda, merda i més merda. És un individu entranyable, i sovint emprenyat. Aquest diumenge 12, a les 16.30 h, la sala petita de la Filmoteca acull l'estrena del documental 'En la cueva del mago', obra de Joan Vall Karsunke, que va tenir el privilegi d'entrar amb la càmera a casa del singular pitonís. "Molts dels que l'han vist per la tele el tenen per un provocador, i jo aquí vull ensenyar-ne una altra cara, la de l'home amable, culte i erudit", explica el cineasta. Aquesta pel·lícula és una ruta impensable pels laberints del seu pis, on hi ha espelmes que regalimen cera acumulada de fa anys, prestatges i més prestatges amb torres de literatura 'pulp', un cartell del 'Dràcula' de Béla Lugosi i els altars estranys on practica els seus rituals per allunyar els mals esperits.   "Per mi, aquesta pel·lícula és un document imprescindible de la mev

5 motius per veure 'The young pope'
Blog

5 motius per veure 'The young pope'

Potser us feia mandra veure una sèrie ambientada al Vaticà. Mossegueu-vos la llengua abans de parlar. A 'The young pope', Paolo Sorrentino firma la seva obra mestra, recuperant el to amb què va abordar els entrellats de la política italiana a 'Il divo', amb un Jude Law que està per sucar-hi pa. La primera temporada ja està disponible a l'HBO, i us farà al·lucinar. Primera, perquè li trepitja l'ull de poll a l'Església Catòlica. 1. La versió vaticana de 'House of cards'. Ja sabeu que Paolo Sorrentino és el director de 'La gran bellesa', aquell fris d'historietes romanes que era pur Fellini passat de piscotròpics. Acabava amb el relat d'una monja centenària que només tenia una dent penjant de la geniva, i que per fer penitència pujava l'Escalinata de Sant Pere de genolls, arrossegant-se com un mol·lusc moribund. Molts van pensar que aquí s'havia passat de llest, que potser havia ferit la sensibilitat dels que encara professen fe a la Santa Mare Església. En fi, us podeu imaginar que la idea de fer una sèrie sobre un papa jove no era pas un camí cap a la redempció. Ans al contrari, és un producte blasfem i iconoclasta. És el 'House of cards' dels alts estaments clericals. 2. Un papa que és una estrella de rock. El papa no és cap progre avortista i partidari del condó. Dit clarament, és un cabró que adopta el nom de Pius XIII per afiliar-se a l'estirp de Pius XII, l'home que va posar el Vaticà als peus de Mussolini. I a més vol convertir la institució catòlica en una mena de cu

Les estrenes de la setmana

Hedi
Cine

Hedi

Ara que sabem que la Primavera Àrab va ser un caramel enverinat per als qui pensaven que la llibertat encara era possible, però l’esperança sempre fa patxoca, tan vestida de verd. En Hedi la va viure de prop, però molt aviat va arribar el més cru hivern, la realitat fotent una bona cleca. La vida rutinària del viatjant de comerç, el matrimoni preprogramat com una rentadora, el poder matriarcal ofegant el seu desig de convertir-se en un artista de la il·lustració… No és difícil veure en 'Hedi' el símbol de tots aquells àrabs replegats a contracor en la seva tradició cultural, obligats a complir un contracte generacional que no s’adiu amb la seva sensibilitat, que es rebel·la quan intueix que hi ha un més enllà de la foscor. 'Hedi' comparteix amb el cinema dels Dardenne (que aquí fan de productors) un realisme poc complaent, que sovint dóna l’esquena a la càmera o satura la pantalla amb rostres en primer pla, i un pessimisme humanista que ens informa –a través del germà gran del protagonista, que va emigrar de Tunísia a la recerca del somni europeu– que les revolucions mai no comencen amb un acte de fuga, però l’amor sempre pot incendiar-les. Si la pel·lícula de Mohamed Ben Attia no acaba d’aixecar el vol és perquè la insípida passivitat del nostre heroi –que no de Majd Mastoura, millor actor a l’última Berlinale– s’allarga massa per no contagiar-se de la presumpta intensitat del drama.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Jackie
Cine

Jackie

La història s'encarn en un silenci tronador. Comença la pel·lícula i ens trobem, de tu a tu, la mirada transparent de Natalie Portman, presonera d’una càmera en primer pla, perduda sota el fum d’un cigarret etern. És Jackie Kennedy, amb els cabells lacats i uns ulls que tenen el color de la bala que va matar el president. Els seus dits recordaran sempre com van intentar unir un crani esmicolat, com van netejar les taques de sang, com van recollir bocins de cervell que s’escampaven per sobre de la carrosseria del cotxe. Tan brutal com a 'El club', Pablo Larraín ens acosta al rostre d'una dona que ha d’enterrar el seu marit, tossuda i decidida, marxant sobre dos talons prims que s’enfonsen en l’herba d’un cementiri enfangat. Els pòmuls dolorosos, marcats sota el vel de vídua, van seguint el fèretre a peu, a mercè de totes les finestres de Washington.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
La Gran Muralla
Cine

La Gran Muralla

Narra la història d'una força d'elit que lliura una última batalla per la humanitat a la Gran Muralla, la construcció més emblemàtica de la Terra.

El nacimiento de una nación
Cine

El nacimiento de una nación

El debutant Nate Parker s’apropia del títol de la pel·lícula fundacional de Hollywood per subvertir-ne, a priori, el discurs. L’any 1915, 'El naixement d’una nació' de D.W. Griffith va fixar els codis del cine clàssic a través d’una lloa al Ku Klux Klan. Parker presenta l’altra cara d’aquest relat racista, amb la història de Nat Turner, un esclau que va liderar una rebel·lió contra els explotadors blancs. Com a '12 anys d’esclavitud', la plasmació encara rara en el cinema nord-americà de la violència exercida sobre els negres resulta explícita fins a nivells insuportables. Tanmateix, Parker resulta menys trencador del que ens vol vendre, atès que compon l’enèsim relat èpic al servei d’un heroi messiànic que a sobre encarna ell mateix. Fins i tot el bany de violència final podria haver estat més salvatge.

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles
Veure totes les estrenes

El top 5 de la cartellera

Moonlight
Cine

Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee. Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta. 'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterràni

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Manchester frente al mar
Cine

Manchester frente al mar

Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes. Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat. Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Toni Erdmann
Cine

Toni Erdmann

És probable que aquests dies sentiu dir que 'Toni Erdmann' és la comèdia de l'any. Això estaria molt bé si no fos per un petit detall: la pel·lícula de Maren Ade no és exactament una comèdia. El que passa és que un dels seus protagonistes està entestat a prendre's la vida a broma, actitud que no fa gens de gràcia a la seva filla. L'intent d'ell per reconstruir el vincle paternofilial obrirà un ventall de possibilitats que duen el film cap a situacions imprevisibles, absurdes i, sí, sovint humorístiques. Les quasi tres hores de funció s'adiuen a la paciència i llibertat amb què Ade permet que es desenvolupin els personatges, pujant constantment l'aposta fins al punt de proposar un doble clímax (primer musical, després emprant la nuesa com a detonant d'un gag) que ens regala alguns dels instants més hilarants i alhora emocionants dels darrers temps.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
La ciudad de las estrellas - La La Land
Cine

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Paterson
Cine

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Time Out diu
  • 5 de 5 estrelles
Més pel·lícules recomanades

Pel·lícules per a tota la família

¡Canta!
Cine

¡Canta!

Si vau pensar que a 'Mascotas' li faltava un xic de sal i pebre, que era com una mena de 'Toy story' canviant joguines per animals domèstics, podeu prescindir d’aquesta pel·lícula. Fa poc menys d’un any de l’estrena de 'Zootròpolis', una joieta, i no cal que ningú vingui a esprémer la mamella de la mateixa vaca. Perquè amb l’escena dels óssos peresosos i la cabra nudista la idea d’inventar-se un bestiari antropomorf va tocar sostre. Però tampoc no li traurem el seu mèrit. Garth Jennings, a qui potser recordareu com la veu d'un dels tres grangers ronyosos de 'Fantastic Mr. Fox', dirigeix aquesta història animada que en realitat ens parla del declivi de l’època d’or del musical escènic, una mena de 'Sunset boulevard' de la indústria de l’entreteniment. '¡Canta!' tracta d'un coala que regenta un teatre en bancarrota que el banc està a punt d’expropiar. Per salvar-lo decideix convocar un concurs de talents. Té alguns moments simpàtics. Les gambes que imiten Katy Perry des de dins d’una peixera i les cries de panda roig japoneses que fan 'cosplay'. L’escena del rentat del cotxe i el ratolí busca-raons que es creu que és Frank Sinatra amb el colze repenjat en un piano. Però ni la megalòpolis on viuen té cap tipus de gràcia ni el model de societat s’atreveix a trair l’estètica 'neocon'. Tot són famílies en què el pare treballa i la mare renta els plats. Sí, allò que pensàveu que ja estava superat.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Vaiana
Cine

Vaiana

Típic producte Disney? D’entrada, això sembla. Tenim un personatge femení fort, com a 'Pocahontas', que en aquest cas és una noia polinèsia de 16 anys que batalla per salvar la seva illa. Tenim gags entranyables, paisatges idíl·lics i uns animals xerraires que t’arriben al cor: entre ells, un cranc ermità que es deleix per les llaminadures i un pollastre amb poques llums que amenaça d’acaparar tot el protagonisme de l’acció. Però aquest relat, obra dels directors d’'Aladdin' i 'La sireneta', també transpira aires de progrés. Per començar, ens trobem en el si d’una comunitat cohesionada sota la creença en els grans mites dels viatges per mar i les llegendes creacionistes. Un dia, les plantes de l’illa es comencen a assecar, i la noia en qüestió se’n va a la recerca del semidéu Maui, l’únic que pot posar-hi remei. Fixeu-vos que en aquesta equació no hi ha ni príncep ni marit potencial a la vista. El futur de la protagonista depèn únicament de la seva capacitat de lideratge, i tot i que el conte de fades té una estructura d’allò més tradicional, és evident que a Disney han fet un gran pas.

Time Out diu
  • 4 de 5 estrelles
Rogue One: una historia de Star Wars
Cine

Rogue One: una historia de Star Wars

Les idees que George Lucas va proposar a la trilogia fundacional de 'Star wars' segueixen alimentant la base sobre la qual es construeixen les noves pel·lícules de la saga. Pot ser que 'Rogue One' es plantegi com la construcció d'un univers a banda dins de la franquícia, però sense espòilers de cap tipus us direm que en última instància renuncia a la seva originalitat per constituir-se com una peça més dins d'una gran maquinària. És una pel·lícula menor i gairebé anecdòtica, revestida d'èpica i grandiloqüència visual, en la qual no hi ha gaire imaginació ni enginy estètic, ni tampoc empatia cap als personatges. Es gaudeix, això sí, des de la perspectiva del cinema bèl·lic més clàssic, amb uns herois anònims que lluiten sense pena ni glòria per defensar els seus ideals i amb alguns passatges de batalla brillants. Però en el fons té esperit de sèrie B camuflat de gran superproducció. I la falta de carisma dels protagonistes se supleix amb la resurrecció d'alguns dels personatges mítics.

Time Out diu
  • 3 de 5 estrelles
Axel: el petit gran heroi
Cine

Axel: el petit gran heroi

El Planeta Cacauet s'ha quedat sense cactus bonta i per tant sense menjar. L'Axel i el Jono emprenen un viatge fins a Vall de l'Imant Negre, per buscar-ne. Durant el viatge, l'Axel s'enfronta al delirant Rei Llangardaix, que vol tots els cactus.

Bèsties fantàstiques i on trobar-les
Cine

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

En 1926, Newt Scamander descansa a Nova York després de viatjar per tot el món per documentar una selecció de criatures màgiques. Però la seva vida es complica a causa d'un muggle anomenat Jacob i de la fugida d'algunes criatures fantàstiques.

Trolls
Cine

Trolls

El ninot creat a finals dels 50 per l'holandès Thomas Dam, i tot el material de joguines que se li associa i s'ha tornat a popularitzar en els últims temps, han servit de base a Dreamworks per seguir explorant la seva via de cinema infantil animat sense massa (o cap) pretensions autorals. 'Trolls' és una pel·lícula plena de color i purpurina, un autèntic empatx visual que serveix de contrapunt al disseny poc agraciat de les criatures que pul·lulen per un univers ple de cançons pop (la pel·lícula té el suport de Justin Timberlake) i un molest esperit naïf. Tot és tan encaramel·lat i dolç com quan t'afartes de 'cupcakes' i l'únic que aconsegueix és que el sentiment de felicitat que intenta desprendre se t'indigesti a l'estómac. No hauria d'estar recomanada per a una audiència major de set anys.  

Time Out diu
  • 2 de 5 estrelles

El millor de la cartellera alternativa

Drácula de Bram Stoker
Cine

Drácula de Bram Stoker

Francis Ford Coppola. EUA, 1992. VOSE. 130'.   Francis Ford Coppola va convertir el clàssic de Bram Stoker en una història carregada de romanticisme. L'any 1890, el jove advocat Jonathan Harker viatja a un castell perdut de Transilvania, on coneix al comte Dràcula, que el 1462 va perdre al seu amor Elisabeta. El Comte, fascinat per una fotografia de Mina Murray, la parella de Harker, que li recorda a la seva Elisabeta, viatja fins a Londres 'creuant oceans de temps' per conèixer-la. Ja a Anglaterra, intentarà conquistar i seduir Lucy, la millor amiga de Mina.

Més pel·lícules de la cartellera alternativa

Les millors pel·lícules de...

Escenes de sexe
Cine

Escenes de sexe

Les 50 millors pel·lis catalanes
Cine

Les 50 millors pel·lis catalanes

13 tatuatges mítics del cinema
Cine

13 tatuatges mítics del cinema

Impostors de pel·lícula
Cine

Impostors de pel·lícula

De zombis
Cine

De zombis

Jean-Luc Godard
Cine

Jean-Luc Godard