Lo Pinyol és bonic (sostres alts, terres de rajola hidràulica, una pica de marbre preciosa, sis tines sobrevolant una barra de fusta feta a mida) i té tres espais molt acollidors: l’entrada-bar tradicional, una habitació interior amb llibres per intercanviar i un menjador al fons per a sopars més privats.
A Lo Pinyol tens un vermut i una tapeta boníssima a triar entre esgarradet (bacallà esfilagarsat amb pebrot vermell),olivada amb tomàquet sec i parmesà, tartaletes de formatge gorgonzola i ceba cruixent o brie amb ceba caramelitzada i tomàquet. Boníssim i a un preu raonable.
El pa és de Can Turris; els queviures, de València, Terol i de proximitat. Cuiden tant el producte que compren el pa al matí i a la tarda perquè sempre estigui acabat de fer. Com que són una taverna i no tenen cuina, encarreguen el menjar als millors especialistes, com la truita de patates i el roast beef de l'Angels.
Sí, les tavernes estan de moda i ara qualsevol bar de mala mort treu la pols a unes tines putrefactes, penja una pissarreta i apa, al carro que toca! Això és precisament el que no han fet la Pau (i en Jordi, el seu marit): ells, directament, han recuperat un negoci amb solera i l’han fet seu. Com? La fórmula és senzilla però no fàcil: dedicant moltes ganes, amabilitat, bon gust i genuïnitat a cada cosa que fan. Barcelona és plena de bars i restaurants: tria i remena.
Jo començo a triar pel tracte: si la gent és distant o directament malcarada, ja m’hi han vist prou. Si són de bona pasta i és un gust estar-hi a prop, hi tornaré, hi duré els amics i me’n faré assidu. Això és el que m’ha passat amb Lo Pinyol. Recompensem el bon tracte i la bona teca!
